Monotonia civilitzada

Un relat de: anna

Monotonia. Mai us heu preguntat "Què carai fem? Sempre el mateix rotllo! Com podem seguir seeeeeeeeeeeempre igual?". Però ningú hi fa res. Tothom és esclau d'aquest món. Ens llevem amb una son insuportable; ens arreglem ben macos: que si les dents ben blanques, que si la cara ben neta , que si els cabells ben pentinats; esmorzem amb presses sense saber ni que ens posem a la boca; ens vestim o molt lentament o com una moto (compta! Que el bus se m'escapa, que els nens arribaran tard, que jo arribaré tard, que hi ha retencions, que, que, que...); cridem als familiars massa adormits i als brivalls massa penjats; conduïm amb nerviosisme a primera hora del matí; cridem altre cop als cotxes que tenim davant i que no avancen, perquè hi han 10 km de retenció i que segurament passaran un ou de les crítiques sabent que és "un/a estressat/da"; deixem els nens o qui sigui on i quan sigui: petons, "adéu", fins al vespre; tornem a conduir -unes 2 hores en el cotxe, ben escarxofat o al contrari: ben aferrat al voltant com si aquest sortís d'un moment a l'altre voltant -; tornem a cridar inútilment; arribem al despatx, on sigui, a la feina i ens posem el "xip" de treballar, "hiperactiu, ànims, sí, sí!!"; renyem o reneguem sense pausa; descansem -un cafetó, coca-cola, aigua -; mengem alguna cosa per posar-nos les piles; tornem a la feina -estrès -; 12 hores de feina, crits, suor, activitat incansable, etc: acabem fets pols; tornem a conduir: embussada, passem de cridar, massa cansanci; arribem a casa: perfi!; passem una mica de tot, no hi ha ganes de malts rotllos; PROU!!!!!!!!!!!!
Aquesta cadena de fets es repeteix DIÀRIAMENT. Sempre hi ha moments, tothom ha pensat en això, segur, som com autòmats. Sí, aquest és l'adjectiu que ens qualifica més: autòmats. Al final acabem estressats, depressius, som una olla a pressió que cada vegada les brases li donen més canya, fins que explotem i comença a sortir-nos fum per les orelles. Sempre el mateix, semblem idiotes. I tot per què? Per l'evolució! I vinga, vinga, vinga, no parem, és un no parar de producció. Què penseu? On arribarem? On creieu que arribarEU? Jo no ho sé, ni m'importa, sempre millorant, l'humà està fet per això: competir, evolucionar, seguir, intentar no caure, tornar-se a aixecar. Perquè? Quan ho tinguem tot, què fareu? RES. Però, ja ho sé, no ho podem evitar per molt que vulguem, sempre hem de fer alguna cosa, estem enganxats, i en som conscients, al seient d'una cadira que pertany a la bicicleta, la bicicleta en la que tots hi donem el nostre impuls deixant-hi l'últim alè, per conseguir pedalades que donin pas a d'altres progressivament, tot i sabent que tot seguirà igual. Perquè si no pedalem, ens caiem, i no hi ha cap altra manera de seguir endavant en el camí que no sigui sobre aquesta bicicleta.
Aquesta és una visió molt pessimista, cert. Però, i què? Jo ho veig d'una altra manera, perquè mitjançant la redacció em desfogo i dic tot el que vull dir en aquest precís moment. Hi han molt poques persones que intenten girar el rumb de les seves vides per evitar acabar un esclau de la civilització, molt poques i també molt poques que ho aconsegueixem. Sobretot siguem CIVILITZATS, ui que sinó... Civilitzats! Què vol dir? Aha! Ara us he pillat! Vaig al diccionari i ho miro (sí, no sóc com molts de vosaltres que us planteu mitja hora pensant i intentant esbrinar i definir la paraula per molt que sapigueu que no sabeu definir-la, doncs jo, que tinc un diccionari molt maco, de color groc lluent, l'agafo, busco la lletra C amb la "i" seguint-li els talons i la "v" prosseguint la cadena): civilitzar: educar o instruir una persona. Clar, ara ho entenc. És mantenir les maneres, però no hauríem d'oblidar que això no vol dir autoritàriament que ens modifiqui la manera de ser nosaltres mateixos no? El nostre interior l'hem de fer tal i com nosaltres creguem i no deixar-nos endur per la col·lectivitat. Hem de ser civilitzats, segons la conducta de la Civilització, però el que molta gent no sap és que encara continuem essent en certa manera salvatges, en un entorn abstracte, els sentiments resten iguals.
Sempre repetim la mateixa cosa, acció, argument, i per molt que ho vulguem canviar és tan difícil que ens arrepenjem a la marea humana que segueix el ritme estressant del dia quotidià. No sabem actualitzar a gran escala, a petita si per això, amb detalls que ens fan sentir més bé. Són petites coses que desvien una mica el rumb d'aquest no parar. Però molts dels intents dels grans canvis previstos, queden flotant per l'aire com una bombolla de sabó que ningú s'atreveix a petar-la amb la punta del dit i tornar a iniciar i tirar endavant amb la idea principal del canvi que li donava oxigen.
Al final tot es torna tant absurd... És com si t'elevessis uns quants metres del terra, paressis el temps amb la mirada i te'n adonessis de tot aquest merder, de l'objectiu que tenim posats o el xip que no ens deixa fer altra cosa que continuar com sempre. I només ho veiessis des de dalt, amb un panorama repetint-se a cada grau que el punt des d'on estàs en completés els 180. D'això te'n adones majoritàriament una vegada tens prou criteri per evaluar les coses que et semblen estranyes, i aquest n'és un fet: la monotonia, la monotonia civilitzada...
Tots ens neguem a acceptar que moltes de les nostres accions, aspectes, emocions i reaccions són repetitives.
L'únic que entenc per civilitzat és mossegar-te la llengua sense dir ni ase ni bèstia i empassar saliva sense parar-te a reflexionar si aquesta porta amargor o felicitat. Ja sé que tot això està vist des de un punt de vista molt dur, pessimista i inclús amarg com el gust del empassar que he dit fa relativament poc, i que potser ja estic ofenent a gent, però és un taranà que m'agradaria no precisament deixar molt bé, i no sé perquè ben bé, però no penso canviar ni una coma més de tot plegat.
El dia que tot això canviï ja hauran canviat molts aspectes i tindrem una altra visió o crítica de la nostra actualitat. Però tot i així, és com un somni impossible, passejar per una monotonia salvatge.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer