Monòleg: El nou ordre mundial

Un relat de: jroca

El nou ordre mundial va començar quan em van engendrar.
A la primera eco els metges van detectar una malformació estranya en el meu cos: van veure dues ratlles blanques que es movien per l'úter de ma mare com si fossin dues peces del Tetris, eren els meus fèmurs, els tenia en proporció molt més llargs que el cos, de fet, vaig néixer amb aquesta llargada de fèmurs que tinc ara però amb el cos de nadó, és una malaltia molt estranya, no surt ni al Google, tot i això no és greu, a la que creixes el cos es va proporcionant, ara estic molt proporcionat com podeu veure, ara els inicis van ser durs sobretot per ma mare.. el cotxet de passeig tenia forma de tenda canadenca, així amb punxa perquè hi cabessin els fèmurs, saludava a la gent pels costats, ara el dret, ara l'esquerre.

Això dels fèmurs no sé si ve del meu pare, de fet, no l'he conegut mai. Es veu que el meu pare és casc blau de l'ONU, ma mare mai m'ha dit com es diu ni quina nacionalitat té, diu que de l'únic que se'n recorda d'ell és que tenia el casc blau i que no es va posar caputxa, res més, cap més pista, sí, una, em va dir que podria ser de qualsevol nacionalitat del món. Jo sempre havia cregut que el meu pare era casc blau watussi, sí, aquella tribu de l'Àfrica que són tan alts, molt negres i que són pastors, és clar, com que sóc alt i m'agraden els concursos de gossos d'atura de Castellar de N'Hug vaig arribar a aquestes conclusions, el problema, que és el que trenca la teoria i és de pura genètica, és que els watussis beuen molta llet de cabra i jo no la suporto. Us preguntareu com és que ma mare té contactes amb cascos blaus... fàcil, ella és la líder d'una ONG que es dedica a anar a zones de conflicte, últimament ha estat a Bòsnia, Kosovo, Haití, Somàlia, Iraq, Congo, i fa uns quants anys a Canaletes... bé, allà on hi hagi un casc blau allà hi ha ma mare, és d'una ONG que es diu Creu Roja... no, espera.. Llum Roja...això.
Ella diu que no importa qui sigui el meu pare, el més important és que m'estima molt, com a qualsevol altre nen del veïnat. Ma mare és molt altruista, i a més a més mira pel bé dels altres, en els cascos blaus es veu que també els ajuda molt, diu que els ajuda tant que fan cua i tot per estar amb ella.
Al barri on em vaig criar donava el pit a tots els nens, bé, a tots menys a mi, a més de néixer amb els fèmurs grans vaig néixer amb dents i li fotia mal.
Tinc molts records de la meva infantesa... vivíem en un bloc de pisos i cada matí ma mare donava llet a tots els nanos. Com que vivíem al pis de dalt era molt fàcil, es treia la teta al celobert i munyia pels pisos de més avall on els nanos obrien la boca instintivament, com ocellets quan ve la mare i s'alimentaven de valent matí, tarda i nit. Creixien forts i alts. Al barri els nois no s'alimentaven de res ben bé fins els setze anys.
Jo també vaig créixer alt i fort, m'alimentava de la llet que queia al terra del celobert, vaig aprendre-ho dels gats del veïnat, així vaig anar creixent sense pausa, en canvi els gats van anar desapareixent, i és clar, les rates van tornar a viure tranquil·les al no tenir cap enemic natural, em sembla que em vaig carregar l'ecosistema del bloc de pisos. Suposo que per aquest motiu els ecologistes es van emprenyar i vam haver de deixar el barri, vam estar a punt de rebre un linxament amb fulles d'enciam: vam marxar ma mare, jo i totes les criatures del veïnat.
Vam anar a parar en un poblet on no hi havia gats, tot era molt bonic, tranquil, ja no rebia esgarrapades lluitant per la llet que queia a terra i per fi em vaig tallar les ungles, ja no les necessitava per defensar-me. Allà al poble nou era el nen més popular del cole, ho era tant que tots els nens em cridaven per jugar amb mi: que necessitaven una porteria per jugar a futbol, allà anava jo i els meus fèmurs, que necessitaven unes bigues per fer una cabana, allà anava jo i els meus fèmurs, que feia falta un rellotge de sol per la classe de socials, doncs també hi anava. M'estimaven molt, van ser uns temps molts macos, tothom m'estimava a mi i a la meva mare és clar.
Tot va anar de color de rosa fins el 31 de desembre del 1999, el fatídic 31 de desembre del 1999 al vespre. Vam rebre una trucada d'Austràlia, era un casc blau amic de ma mare, ... m'hi vaig posar jo:
- Sí? Digui?
- Escolta fill.
- Papa?
- No, era una manera de parlar.
- Ah.
- Hi ha la teva mare?
- És al celobert donant el sopar als nens.
- Ah, val, diga-li que sóc en Phillip, el casc blau australià amic seu. Mira, tu saps que Austràlia està a l'altra punta del món, oi?
- Sí. Esteu girats, camineu cap per avall, m'ho va explicar ma mare un dia.
- Més o menys, doncs diga-li que aquí a Austràlia ja hem arribat a l'any 2000 perquè el sol surt abans i era cert el que deien, que s'ha acabat el món.
- Què? (desesperat)
En aquell temps estava molt conscienciat amb l'efecte 2000, havia llegit als diaris que la cosa anava de debò. Se'm va venir el món a sobre, vaig tirar el telèfon a terra, així (fa el gest), bé, potser no el vaig tirar, em va caure de la sorpresa (fa el gest) . En Phillip era un màrtir, com a bon observador de l'ONU havia observat que s'havia acabat el món amb l'arribada de l'any 2000 i ara avisava a la població de l'altra punta del món, suposo que era inútil avisar a la gent que tenia al voltant ja que era segur que s'havien adonat que el món s'havia acabat, després vaig pensar, quina despesa de telèfon trucar des d'Austràlia, i després vaig pensar, que coi! quan s'acaba el món el que menys importa han de ser les factures de telèfon. Però hi havia una cosa que no m'acabava de quadrar, vaig pensar que ha de ser molt difícil parlar per telèfon cap per avall i a sobre si s'acaba el món, però després vaig pensar, mou-te nen! Espavila! vaig córrer al celobert a avisar a la gent, em vaig sentir útil com un casc blau de l'ONU, però sense cobrar... i sense casc. Tots els nens, i nois del bloc de pisos van fer gestos de sorpresa i alguns van quedar empastifats de llet a la cara, ma mare em va enviar ràpidament a veure el mossèn per dir-li que no fes sonar les dotze campanades i així evitaríem arribar a l'any 2000 i que s'acabés el món. Ma mare és genial, sempre té solucions per a tot.
Vaig arribar a l'església i feien missa de Sant Silvestre, em feia cosa interrompre la celebració eucarística però, allà quiet vaig pensar, que el món s'acabi crec que és important, dubto que hi hagi res més important en tot el món que s'acabi el propi món. No volia causar cap caos als fidels, havia d'interrompre la missa amb tacte. Em vaig col·locar a la fila de darrera així tot sigilós i vaig pensar que seria bo avisar a la gent amb un missatge que entenguessin, si els parlava de l'efecte 2000 no m'haurien fet cas, doncs vaig fer el següent, vaig acostar-me a la fidel que tenia al davant i li vaig dir ben baixet a cau d'orella:
-Satanàs ha arribat, el món s'acaba a les 12 en punt. Passa-ho.
El problema és que amb els fèmurs li vaig tocar l'esquena i no sé què es va pensar, la fidel va fer un xiscle, es va aixecar i va cridar amb totes les seves forces.
-Satanàs, Satanàs, el món s'acaba a les dotze! M'ho ha dit Satanàs! M'ha clavat la seva forca a l'esquena! M'ha clavat la forca a l'esquena!
La gent es va girar i van comprovar que la persona que cridava d'aquella manera era l'alcaldessa. Deien:
-Si ho diu l'alcaldessa ha de ser veritat.
El capellà volia calmar a la parròquia:
-Tranquils, va, ho reconec, us he de confessar una cosa, us he estat enganyant tots aquests anys, Satanàs no existeix. I ara calma que toca repartir hòsties.
I la gent deia:
- No et creiem, mentider! L'alcaldessa té les marques de la forca a l'esquena!
Era cert, es va treure la brusa i ho anava ensenyant.. tot. I la gent li deia al capellà:
- A més, tu no ets ningú! No t'hem pas votat i a ella sí! Fora el capellà! Fora el capellà!
Després va sortir l'anarquista del poble que no sé què coi fotia a missa i va cridar ben fort:
- Matem-lo, matem-lo! Cremem l'església!
I la gent, se'l va quedar mirant i li van dir:
- Ara t'has passat.
- Bueno, doncs, escridassem-lo!
I la gent:
- Síiiii, fora el capellà, fora el capellà.
La gent estava com negada, estava fora del sí, al final van començar a perdre els papers, els fulls parroquials, les safates d'ofrena, l'aigua sagrada, els sostenidors,.... què? no us ho creieu? Què faries tu si sabessis que s'acaba el món? Eh?
Doncs això, que el meu pla per no crear el caos no va funcionar, el meu pla més aviat va crear el caos. La gent escridassava el capellà, l'alcaldessa estava a sobre l'altar ensenyant les marques de la forca de Satanàs, els escolanets fent graffitis als murals del segle XVI, uns gossos rosegant les relíquies del patró del poble, el piròman del poble encenent totes les espelmes que trobava i jo, jo mentrestant, per salvar el poble de la fi del món em vaig voler enfilar al campanar per tallar la corda de les campanes i evitar que toquessin les dotze. El problema és que llavors encara tenia el cos tan desproporcionat que no podia pujar les escales cap al campanar per culpa dels fèmurs, li vaig dir a l'alcaldessa que s'havien de tallar les cordes de les campanes. Ja veus l'alcaldessa mobilitzant a la gent, cridant el cap de colla dels castellers:
- Ràpid, hem d'arribar al campanar abans de les dotze! Vull un quatre de vuit amb folre i manilles!
I un va dir:
- No cal el folre! Amb els fèmurs d'aquest ja fem!
- Doncs sense folre però amb manilles!
I va pujar el policia local, ....amb les manilles. Les gralles van sonar... tiruirulirirlililrirlirlir i de sobte, una campanada! Dong! Ni quarts ni tonteries, campanades directes! Dong! Dues! La torre començava a tremolar com en un vent huracanat, els dosos de sota el quatre de vuit s'estaven fotent el raïm de cap d'any...
- Prou raïm! Que no veieu que s'acaba el món? - Va dir l'alcaldessa. I van parar de seguida i van continuar fent de dosos disciplinats, bé, tots menys un que va tocar el dos...
I jo que era l
'anxaneta anar pujant, anar pujant, i les campanes, dong, dong,... quan estàs a prop les sents més, eh? i a l'última campanada vaig allargar les cames i vaig evitar que sonés. La gent va aplaudir, tothom va aplaudir, la torre va caure en picat i em vaig agafar a la corda de les campanes, amb el pes es va trencar la corda i vaig anar a caure a sobre de la gent, semblava un concert de rock, era un èxtasi col·lectiu, i jo allà dalt (imitant concert grunge),tot seguit vam fer una foguera i vam cremar tots els rellotges, no podíem arribar a l'any 2000 i gràcies a mi no hi hem arribat i no s'ha acabat el món, del tot, el problema és que no gira rodó: el nou ordre mundial ha encarit el preu dels kiwis perquè és un món sense Austràlia i Nova Zelanda, i és clar, al no girar rodó tenim això del canvi climàtic però almenys estem vius, i tot sigui dit, és gràcies a mi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

jroca

6 Relats

9 Comentaris

15167 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
http://diarimef.blogspot.com