Món, no m'entenguis

Vull escriure una història ben estranya. Buida de contingut, i buida de bellesa. Absurda per la resta del món. Coherent per mi. Jo sé què veig, què sento, i el significat que dono a cada paraula. Si m'embolico, jo ja m'entenc, aquesta és la intenció. L'ala de papallona que va posar-se sobre el meu coixí, un dia, ja fa molts d'anys, deu fer temps que està podrida, però no sobre el meu coixí, que la vaig llençar. Buscaria la papallona sense ala per parlar amb ella una estona, preguntar-li com li va la vida, què fa la família. Però els condicionals.. sí, és el que tenen, són coses que no es fan. Potser és perquè sé que la papallona és morta, o potser és perquè ara és de nit i només a alguns llocs les papallones volen a aquestes hores. M'agraden les nits que es desperten dins el meu estòmac, i notar el batec de les seves ales em fa molt feliç. A vegades em fa plorar, és cert, però intento que les llàgrimes, al tocar-me la boca, m'estirin els llavis per fer-me somriure. I quan em miro a un mirall, sempre evito que n'hi hagi dos, perquè llavors la meva imatge es repeteix fins l'infinit i prefereixo la sensació de sentir-me única. A una punta d'aquest cuc enorme, m'escolo pels túnels sense decidir mai on baixar, pensant dibuixos i sensacions. Conto les hores a ritme d'ska, recolzo els dits sobre un piano i somio amb algun contrabaix perdut, greu i enorme, que pugui abraçar i sentir que tremola sota les meves mans. Assajo per fer-me sortir clotets a les galtes, però sempre trobo que em queda poc natural i em ressigno a no tenir clotets a les galtes, però sí les dues dents de davant lleugerament separades, i apretar-me-les per darrere amb la llengua i que aquesta es deformi al passar la punta pel forat. Conscient que la totalitat de les meves frases només les entenc jo, deixo anar un lluernes passaven volant per sobre els pantans del meu cor, que em recorda a jazz i a uns dits negres puntejats d'ungles blanques que es mouen sobre una trompeta, jardins vora el mar sota nits plenes d'estrelles i pluja, mentre tanco els ulls per pensar versos, que sé que ara estic tova i me'n poden sortir de bonics. Però em dura poc, obro els ulls i ric. M'alço tancant la porta darrere meu, avui prefereixo passejar sola, remenar entre les meves obsessions, apallisar-ne alguna, si es donés el cas, o recuperar-les una estona per jugar-hi, fins que me'n cansi, es faci de dia i la papallona sense ala se'n vagi a dormir sobre el coixí del meu llit.