MON BOGERIA (MADNESS WORLD) 1

Un relat de: Raül Gay Pau
INTRODUCCIÓ
Benvinguts a Món Bogeria (Madness World). Aquest no és un món qualsevol. En aquest món totes les llegendes urbanes, tots els terrors i tots els malsons són reals. Els seus habitants conviuen i moren amb això. Aquest no són relats per a menors o gent que no estiga preparada.Pots endinsar-te en aquest món si vols, però pot ser que no isques viu d'això, tu decideixes. Estàs advertit.

CAPÍTOL 1: NAIXEMENT

PART I

Ens trobem en la península de Bogeria, un país de 505.990 quilòmetres quadrats. Tota la península de Bogeria està envoltada per una densa boira, la qual ningú ha aconseguit travessar. Els bojos que s'han atrevit a endinsar-se en ella han aparegut morts dies després amb una gran expressió d'horror en el rostre i mutilats de mil maneres possibles. De vegades, solament de vegades, d'entre la boira apareix gent, gent que no ha nascut en Bogeria, però aquests no recorden d'on vénen, ni qui són, així que es queden al país Bogeria. I això passa tant en el mar com en la serralada límit de la frontera del país situada al Nord. I dic Nord per dir alguna cosa, perquè per conveni s'ha decidit que aquesta part de la península, la serralada de la bogeria, siga el Nord. Per tant el sud seria el mar cadavèric, situat el més sota la península. A l'Est estaria el mar dels laments i l'Oest el mar dels òrgans sagnants. Es podria dir, per tant, que els habitants de Bogeria estan atrapats en la península i un tros de mar que no toca la boira, la resta del món és un misteri per a ells. De tota manera ja tindrem temps d'indagar en la geografia i la topografia de Bogeria. De fet ja us aniré mostrant mapes del país. Però de moment això que he dit és l'única cosa que necessiteu per situar-vos en aquest món.
A uns 40 quilòmetres del mar dels laments hi ha una petita ciutat que rep el nom de Loquilia. Aquesta és una ciutat d'uns 50 mil habitants aproximadament. No estendre ara en la descripció d'aquesta, ja tindrem temps de passejar pels seus carrers. En aquesta ciutat hi ha un únic hospital, de fet hi ha dos, però l'altre és un hospital psiquiàtric. Ens centrarem en els esdeveniments que estan a punt de produir-se en aquest hospital. Aquest és un hospital a l'ús. Completament blanc i asèptic, blanc quan les seues parets no estan tenyides de sang és clar. És un hospital bastant gran, anormalment gran per a nosaltres, però gens anòmal per als habitants de Bogeria. Perquè ens fem una idea aquest hospital seria capaç d'albergar la meitat de la població de Loquilia, és a dir unes 25.000 persones, sense explicar el personal que treballa, o millor dit, sobreviu a l'hospital.
Ens apropem per tant a les immenses portes de cristall que ens donen accés a l'interior d'aquest per la seua banda davantera. Caminem pels blancs passadissos veient les cares de desolació de tots els seus treballadors. Anem pujant pis rere pis veient els horrors als quals ens hem d'acostumar. Ens crida l'atenció una dona bastant pàl·lida i amb els ulls buits mirant cap a davant i més que caminant sembla que sura. Pansa pel nostre costat sense mirar-nos i notem un fred intens. Ens fixem que porta una polsera negra i seguim avançant.
Si passem per la planta de casos greus, també veiem una infermera amb la roba impecablement planxada, sense cap arruga. Una infermera amb el rostre borrós i desdibuixat que atén amb afany als seus pacients. Una infermera a la qual sembla que els altres no veuen, o que solament ho fan alguns pocs, però que detecten la seua presència. Però nosaltres veiem clarament una dona de pèl ros de cabell ros. Veiem com la infermera s'allunya d'un pacient que estava atenent i desapareix.
Finalment arribem al pis cinquanta de l'hospital, el paritori. Allí és on es dóna a llum als nous habitants de Bogeria, l'esperança de vida dels quals dependrà del compliment de les regles o de l'atzar. Ens apropem a una habitació on una dona està a punt de donar a llum al seu vuité fill, però abans d'arribar veiem que dins d'una habitació amb la porta oberta per un descuit una dona acaba de donar a llum una massa deforme i gargotejant. Una massa plena de boques i ullals que intenta mossegar al metge que ho acaba de treure de l'úter. Veiem com el pare agafa al seu fill i l'estampa diverses vegades contra el sòl, escampant el que suposem que és massa cerebral per tots costats. Una intensa pudor ens arriba a les nostres fosses nasals. El bebé, o millor dit la cosa aquesta que ha sortit de la vagina d'una dona, està immòbil en el sòl. Però quan tots pensen que està morta, la cosa salta a la cara d'un dels infermers perforant-li el crani. La doctora que allí hi ha trau una escopeta i vola en centenars de trossos aquesta bola de carn amb boques. Un altre infermer s'afanya per recollir les restes de la cosa, mentre un altre frega la sang del sòl. Per la seua banda els pares de la criatura s'abracen amb cara d'haverse alliberat d'una pesada carrega i satisfets del que han fet. Ara tenen un problema menys. S'ha eliminat l'amenaça i estan contents per la celeritat de la seua reacció.
Però seguim avançant anant a l'habitació que ens interessa, l'habitació 1800. Allí dins hi ha un matrimoni esperant el seu nou fill. En aquest cas el part és bastant usual i quan arribem veiem com ja està apuntant el cap del nounat per la vagina de la seua mare. Tots els genitals de la dona estan plens de sang i es veu una cara de tranquil·litat quan el nadó surt de l'úter del tot i comença a plorar. Ningú de nosaltres recorda el nostre naixement, ningú sap les emocions que sentim i si veiem que enmig de la foscor apareix una llum, una resplendor que ens fa por i ens dóna el nostre primer xoc en la vida. No sabem que sentim quan abandonem la calor de l'úter matern i sortim al món exterior, considerablement més fred (en principi). No recordem que ens provoquen els estímuls al nostre voltant . Pot ser que per això acabem plorant quan ens donen un estímul més potent com pot ser un cop. O qui sap, pot ser que el motiu siga per altres coses.
La mare agafa al seu fill ensangonat i ho abraça. Li fa un petó en el front i el pare també s'abraça, embolicant amb les seues mans al seu fill i a la seua dona.
- Mad.- Diu suaument la mare.- El seu nom serà Mad.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer