MÓN BOGERIA CAPITOL 2: MAD HI CREIX POC A POC PART III

Un relat de: Raül Gay Pau
CAPÍTOL 2: MAD HI CREIX POC A POC

PART III

Hi ha un pont en concret en el qual, en les nits de tempesta es poden escoltar els plors dels infants que han sigut llençats per la barana per a segons després estampar el seu crani contra la terra d'un riu sec. Aquest afer és molt habitual, famílies que no desitgen fills o persones que no volen que els seus fills patesquen. Inclús a vegades es llencen dones embarassades per a tindre una mort ràpida i escapar del sofriment. Aquest tipus de mort per part dels pares no solen ser habituals, ja que en aquest món tindre un fill és com tindre un comodí, com hem comentat en altres ocasions. Però açò succeeix i no ho podem obviar.

Com deia, algunes nits de tempesta es pot veure entre la pluja figures menudes amb els caps destrossats que caminen i deambulen al llarg de tot el pont. Es llancen per la barana i torne a aparéixer dalt, a l'altra banda del pont. Aquests infants fantasmals fan com una cadena cíclica i els seus laments ressonen pels voltants. A més d'u se li ha parat el cor en veure aquells rostres desfigurats, alguns sense mandíbula i amb la xicoteta llengua fora, altres amb el crani partit en el qual es veu el cervell.

Altres de les històries terribles que podem observar en Món Bogeria són les d'un grup de persones que pensen que si mengen fetus, hi podran escapar d'aquell món demencial, que la seua anima escapara dels barrots físics i s'allunyarà per sempre d'aquell horror. Aquesta creença arrelada en alguns sectors produeix algunes matances de dones embarassades a les quals les obren el ventre mentre estan vives i les arranquen el fetus de les entranyes, per a després devorar-lo allí mateix mentre la mare ho veu per a poc després morir dessagnada.

Això ha provocat que alguns progenitors s'agrupen i viatgen en grup per a protegir les dones embarassades. A un d'aquest grup s'han unit els progenitors d'en Mad. Mad, del braç del seu pare veu cares obscures i atentes vigilant pels voltants quan és el torn del seu pare de vigilar el passeig de les prenyades o l'anada o tornada d'aquestes al treball. Cap racó està sense escorcollar al seu pas i si algú s'acosta... Pam! Tret al cap o foradat per nombroses bales. És igual que siga hostil o no, allí es dispara i després e s pregunta, per això els habitants d'allí saben que no s'hi han d'acostar a aquesta mena de grups.

Una vegada, feia molt de temps, en l'abandonada escola Boig, hi succeí un terrible succés. Era un dimarts com qualsevol altre. Els xiquets i les xiquetes anaven a classe amb els seus professors a aprendre. Tot el dia funcionà amb normalitat fins que es detecta que una classe en particular no abandonava la seua aula- Quan hi anaren a veure què passava es quedaren amb la boca oberta. Del sostre estaven penjats els quinze alumnes de l'aula. Penjats del coll amb una corda nugada a una biga i amb els budells per fora. Els budells dels alumnes formava una cortina sanguinolenta, com aquestes cortines fetes per fils prims. Davant de la taula, el professor també estava penjat, però aquest escanyat amb els seus propis budells. De la blavosa cara li gotejava una bilis groguenca. L'habitació feia una olor molt potent a sang. D'altra banda la finestra estava oberta. Sols es veien unes empremtes de sang d'alguna sabata que s'allunyaven des de la finestra i que anaven diluint-se a poc a poc fins a desaparéixer. Actualment algunes nits es poden escoltar prop d'aquella aula a uns xiquets cantant com si tingueren nugada alguna cosa al coll. Si u s'apropa a l'origen del so i veu un professor amb una batuta dirigint als alumnes mentre canten. Tots penjats del coll.

Altra de les històries que ocorren als més menuts són les caravanes de l'escorxament. Un dels grups més alienats de Món bogeria hi pensa que la pell dels acabats de nàixer té propietats màgiques, que espantaran els mals del seu voltant, cosa irònica perquè són els bebés dels quals més sofreixen en aquest món. Aleshores algunes nits es veuen persones adultes que agafen xiquets perduts o abandonats al costat de contenidors i se'ls enduen formant una filera. Una vegada endinsats al bosc aquestes persones arranquen la pell a tira dels menuts. Els crits de dolor s'escolten per tot arreu.

Una vegada escorxats els infants deambulen amb el coll bullint de dolor fins que algun animal salvatge com els llops els acaben devorant en mig del bosc. Aquests menors tarden molt a morir i no és d'estranyar que s'ajorne durant tota la nit els crits de dolor i desesperació. Crits que ningú anirà a socórrer, perquè en món Bogeria cada u s'ocupa dels seus propis assumptes. I sols col·labora amb els altres si s'obté alguna mena de recompensa, siga econòmica o de seguretat. Així que ja ho sabeu, aquest no és un lloc agradable per a viure. Més aviat és un malson perpetu. Un lloc on qui no està boig poc li faltarà per estar-ho. Perquè a qui no li faça efecte el que passa ja es pot considerar que està boig. Completament i absolutament boig. La majoria de la resta, ho patirà i perdrà el seny del tot.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: