Món blau

Què passaria si tot pogués tornar a ser blau? Mirar, com feia abans, el reflex del món en els teus iris, un món blau, tranquil. Blau com el cel, com les piscines a l'estiu, com el mar al migdia. Blau. Perquè mai una paraula tan breu havia significat tantes coses per mi, tantes coses i només una: tu, el meu món.
No em sento capaç d'oblidar les teves mirades i trobar-les a faltar ara que no hi ets, ara que el meu món s'ha tornat gris. Aquells ulls… tot ho veien, tot ho entenien, tot ho deien. No feien falta paraules. Només mirant-te podia saber com estaves, a vegades, fins i tot, què pensaves, què et preocupava. Podia advertir quan t'adonaves del meu estat d'ànim, amb només una mirada. També hi veia que m'estimaves.
Sé que ja no podré tornar-te a mirar els ulls. Tot això que porto a dins m'ho impedeix. Tot el que significa per mi demana que el record sigui desat i mai més tocat. Què passaria si algun dia em miressis i jo no sentís l'amor que sempre he sentit, que no pogués advertir les teves preocupacions o que els teus ulls no s'interessessin per les meves? Seria el final del meu món gris, després del final del meu món blau.