Moments

MOMENTS
--------------


Surto a fer una volta. És més aviat que de costum. Pel passseig pul.lulen una munió de turistes, passants d'un sol dia que aprofiten que avui no fa massa bó per estirar les cames o fer algunes compres. Tot i així, encara queda gent a la platja que gaudeix de les darreres hores de sol abans que l'ombra faci l'indret poc acollidor. Pujo la rampa que porta a les escoles. En aquest poble, tan enclotat si aixeques una mica el punt de vista canvia totalment la perspectiva. Des d'aquí puc veure l'incessant anar i venir dels estiuejants disfrutant d'aquest desconcertant mes d'agost que setembreja, que s'escapoleix de l'escomesa de l'anticicló de les Açores i acumula amb delectació tota mena de fenòmens meteorològics.
Miro el mar ; és curiós, mentre que al poble el vent bufa enrratxat, al fons, fora puntes, dón la sensació que la tramuntana condueix, a velocitat constant, multitud de bens blancs en contínua processó d'esquerra a dreta, de nord a sud, en una mena d'esbojarrada cursa suïcida, de la qual, des d'aquí no es pot veure el final però que hom imagina tallada de sobte als penya-segats unes quantes milles més enllà.
Pujo una mica més. Des d'aquí dalt puc veure moltes de les cases del poble. Encara queden bastants edificis antics, molts d'ells en estat ruïnós, molts d'ells amb més de cent anys sobre els seus ciments. Són les construccions que ens ajuden a identificar els llocs quan mirem fotografies antigues. Sense aquestes moles de pedra, testimonis muts de vàries èpoques de la nostra curta història no podriem esbrinar si estem veient el nostre poble o el veí.
De cop, la vista es centra en un punt concret. Acabo de veure la casa a on vaig néixer. Sobtadament la percepció deixa d'ésser neutral i els records s'amunteguen i col.lapsen l'estret coll d'ampolla que separa el traster de la memòria de la nostra consciència. Els llocs que han estat escenari de les nostres vivències més remotes queden impregnats emocionalment per sempre i ja no és possible després reviure-ho sense quedar tocat. Ja ho deia Kavafis: No hi ha cap vaixell que t'allunyi de tú mateix. Ës inútil: Igual que l'assassí torna sempre al lloc del crim, també nosaltres tornem als indrets que han modelat el nostre caràcter i la nostra personalitat. Poc importa que hagin passat deu, vint o cinquanta anys: Els records segueixen allà, amagats, disposats a sortir i mostrar-se impúdicament al més mínim contacte dels nostres sentits amb els objectes o escenaris de la nostra infància. Surten de la foscor i ho inunden tot, ho anihilen tot, escombren tot el que hi ha d'estructurat a la ment i la tenyeixen d'una melangia enganxosa que provoca una fluixera sensorial al principi però una pau interior, quasi espiritual després.
La tarda no trigarà gaire a anar-se'n. Ja es pot veure sobre les cases aquella llum pàl.lida entre groga i ataronjada que precedeix el crepuscle. Les ombres poc a poc es van allargassant en direcció cap el mar després de lliscar suaument per la muntanya. A mesura que el sol es vagi ponent en faran més avia en avançar implacables i suposo que al final, just abans de l'ocàs la penombra ho cobrirà tot. Encara és estiu, per bé que no ho sembli. Hi haurà xivarri fins ben avançada la nit. Però tard o d'hora, inevitablement, algú apagarà el darrer llum i llavors, només llavors, el poble dormirà.