moments sense paraules

Sempre t'he imaginat en aquell racó, a les fosques, on el vent s'atura de sobte per no xocar amb tu, no s'atreveix a molestar-te. Té por de fer-te mal, sembla que la puresa sigui la cosa més dèbil que existeixi, que per això et veus obligada a cedir i fugir del tot, fins i tot de tu mateixa. Però jo sé on trobar-te, sé que aquest és el teu refugi, que ni tan sols la claror gosa penetrar dintre. Ja des de fa temps, a l'altra cantonada hi sóc jo, des d'allà sempre et veig pàl·lida, trista i arraulida entre ombres. De tant en tant aixeques el cap, per eixugar-te les llàgrimes, que a aquestes altures ja han inundat l'habitació, cauen poc a poc i indefinidament, rellisquen sobre les teves galtes suaus, les que sempre he volgut acaronar, i cauen en el buit, fins mesclar-se totes en un mar de tristor, el mar que ha empresonat les teves ganes de viure i t'impedeix ser feliç. Angoixa és el que sento jo quan ho veig, i aquest mar cada cop és més alt, ja m'arriba al coll... no aguanto veure't així, perquè estàs sola? No saps el que donaria per abraçar-te i consolar-te, ni que fos un sol cop, només demano això. En aquest precís instant sentiria allò que tant de temps he estat buscant, ompliria el forat que tinc i que cada cop es fa mes gran. Sinó el que acabarà ofegat seré jo, ofegat pels teus plors.
Sovint alces la vista, tan feble que amb prou feines pots aguantar-la, i claves els ulls en mi. Aquesta és la única mirada teva que conec, una mirada que em desemmascara i em demostra l'insignificant que arribo a ser, tot seguit entra al meu cap i acaba perdent-se, com la teva veu, en els meus pensaments, que sempre topen amb tu, sempre. Potser això t'enfonsarà, però no em veig amb cor de dir-t'ho jo mateix, sóc un covard, i per molt que busqui i ho intenti, no puc treure valor d'enlloc per dir-te que t'estimo cara a cara... no espero cap resposta, però entén també que no ho podia amagar-ho més temps, ho sento.
Però pensa que per sobre de tot el que vull és que estiguis bé amb tu mateixa i amb els altres, vull veure't feliç que sinó em fas patir. O sigui que eixuga aquestes llàgrimes i alegra la cara, que sempre que ho vulguis podràs comptar amb mi !
He arribat a la conclusió que l'equilibri no existeix i no podem estar tota la vida intentant compensar la balança, sempre hi ha un costat que acaba vencent. D'ara en endavant procuraré viure al màxim els moments, aprofitar cada nit, cada segon que passi, cada estona que estiguis amb mi, no existeix el yin sense el yan, però tampoc existeix la tristesa sense la felicitat, o sigui que busca dins teu, i abans del què creus trobaràs una espurna, un brot d'esperança. Aquesta et traurà de les heures que mai t'han deixat, i que t'estrenyen més a mesura que creixen també els temors i els desenganys.
L'altre dia vaig veure la lluna, fins que es va amagar rere les muntanyes, estava en quart minvant. Un minvant molt feble, tant que quasi bé no es distingia, això em desconsola, perquè la lluna no es deixarà veure durant un temps, i no sabré on mirar quan pensi en tu, i quan torni putser serà massa tard.