Moira

Un relat de: moher

El sol entrava tímidament a través de les persianes i il·luminava part de l'habitació. El piano de color negre lacat restava en silenci, esperant que algú el fes sonar. Era força tard, probablement algú m'havia intentat despertar però ni tan sols me'n recordava.
Com cada dissabte, vaig esmorzar un vol de cereals amb llet i em vaig vestir. Tot seguit vaig sortir al carrer amb la intenció d'anar a casa d'en Biel, a la Vall d'Hebron. Vaig
tombar la cantonada en direcció al metro. En aparença, tot era igual que sempre. La gent passejava tranquil·lament pel carrer i la poca quantitat de cotxes transformava radicalment la ciutat.

Al metro, s'hi anava còmode i ample. Us pot semblar curiós, però crec que era l'únic en tot el vagó que no fos estranger. Em va cridar l'atenció una noia d'uns disset anys amb faccions orientals i la pell fosca. Duia un vestit grana i groc, d'un teixit molt sedós i els cabells els tenia recollits amb una pinça daurada amb forma d'escarabat.
Suposo que es va adonar que la mirava, ja que de sobte va començar a caminar cap al meu seient. Va plantar-se al meu davant i va començar a parlar-me amb un català perfecte i amb la veu més dolça que mai hagués sentit.
No sabia quina cara posar, aquella situació era força incòmode. Vam arribar a Diagonal, jo havia de fer transbord, però la curiositat em va obligar a seguir assegut al seu costat.
Quan les portes es van tancar em va dir:
- Perquè no has baixat? No contestis, sé què penses. Per alguna estranya raó sents que et puc ensenyar la clau de la teva existència, que puc fer que obris els ulls davant la
realitat. Si de veritat ho desitges, segueix-me.
Les portes del metro es van obrir de nou i va sortir del vagó. Els peus m'anaven sols, seguint els seus passos, crec que no era plenament conscient del que estava fent.
No sé quant de temps va passar, però de sobte em vaig trobar enmig d'un núvol espès de color blanc grisós. Aquella noia ja no hi era i amb prou feines em veia els peus. Em vaig espantar i sense pensar-ho dos cops vaig començar a córrer. El núvol s'anava fent menys dens mica en mica, fins que finalment vaig arribar a una finestra verda amb cortines blanques que donava a un balcó assolellat. La vaig obrir i vaig sortir a l'exterior
Aquella noia estava asseguda sobre el terra, amb les cames encreuades i les mans sobre l'abdomen. Va obrir els ulls i em va mirar fixament.
- Ja pensava que mai trobaries el camí, fa hores que t'estic esperant.
No entenia res de res, només sabia que tot allò m'estava començant a posar nerviós.
- Des d'aquest balcó pots veure qualsevol cosa. Fets que ja han passat i d'altres que encara s'han d'esdevenir. Prova de fer-hi un cop d'ull. Un cop ho hagis fet, seràs lliure de prendre la decisió que vulguis.
Estava totalment desconcertat, però hi vaig accedir. Vaig alçar els ulls, el sol va brillar més que mai, tot era blanc i buit. De sobte va aparèixer la imatge del meu naixement.
La meva mare em balancejava sobre els seus braços i el meu pare i el meu germà parlaven animosament. Tot seguit hi va haver un cop de vent i les imatges es van accelerar fins que tot es va aturar novament. Era el dia en que va morir el meu avi. La meva àvia plorava amargament i jo feia cara de no entendre res, devia tenir uns cinc anys. Altre cop, hi va haver un esclat de llum i tot es va tornar blanc. Tan sols es veia la meva imatge reflectida a l'horitzó. Em vaig girar i vaig mirar a aquella noia, feia estona que m'havia oblidat de la seva presència.
- El que has vist, és una petita part de la teva vida. Ja no hi ha res més, el que ara estàs veient és el present. Tot el que s'esdevingui a partir d'avui està a les teves mans, el destí l'escrius tu sol, ningú més. Ara ets lliure de triar el camí que més t'agradi, sabent per sort o per desgràcia, que tot el que passi, serà conseqüència dels teus actes. Bona sort!
De cop em vaig trobar assegut de nou al seient del metro, vaig trigar una estona a situar-me. Tot era igual que quan vaig marxar; la mateixa gent, la mateixa parada,...Fins
i tot aquella noia oriental continuava dreta a l'altra banda del vagó. Vaig aixecar-me ràpidament i vaig caminar decidit cap a ella. Just quan anava a parlar-li les portes es van obrir i tot de gent va entrar de cop fent-me impossible d'arribar on era ella. Finalment, vaig aconseguir vèncer la multitud però ja no hi era, s'havia esfumat.
Començava a pensar que m'estava tornant boig, o que potser havia begut massa la nit anterior. Estava apunt de deixar córrer tot el que m'havia passat, però de sobte vaig
adonar-me que alguna cosa brillava sota els meus peus. Era aquella pinça en forma d'escarabat que duia aquella noia als cabells. Al centre, hi havia una inscripció:
" Tu escrius el teu destí, recorda-ho "

Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 27-08-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Si la tens envia també la imatge de la noia.

    El text en fgormatg word con annec en un e.mail a tribuna@guimera.info

    La imatge si la tens, també con annex a l'email.

    Gràcies.

    Antonio Mora Vergés

    També pots penjar-lo a :

    http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/comunidad-virtual-de-escritores/comunidad-literaria-multilinguee/espai-catala

  • M'ha encantat el teu relat[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 03-07-2007 | Valoració: 10

    tant el ritme, com mentre vas explicant les vivències que ens duen a la trobada amb la noia, com el ritme que té el relat. Trobo que està molt ben escrit. No sé si havia llegit algun altre relat teu. Però et felicit per aquest.

    Una forta aferrada pel coll (forma especial d'acomiadar-nos a les Illes) des de la Vall dels Tarongers.

    Josep-Keops el beduí d'ultramar

  • meravellós[Ofensiu]
    Guaxinim | 04-09-2006 | Valoració: 10

    felicitats, moher! aquesta història m'ha agradat molt: tant la manera de plantejar-la que has escollit, com el fons moral que s'hi endevina, o aquesta dimensió especial que adopta el relat, com de somni. M'ha encantat.

  • Molt bo[Ofensiu]
    XvI | 07-06-2005

    És difícil arriscar-se amb un tema tan tractat i sortir-ne airòs. L'he llegit com si fos la primera vegada que em convidesin a fer aquesta reflexió.

  • Per cert, jo volia puntuar-te'l[Ofensiu]
    Cugat Vil·lajoana Robert | 26-04-2005 | Valoració: 9

    un nou

  • Tu ets artífex de la teva Moira i del teus relats![Ofensiu]

    Moher, vas escriure un relat meravellós. Al damunt de tot la història està narrada amb molt d'encert; i la plasmació de la idea de Moira hi apareix ben reflectida. Escrius amb molt d'ordre i molta transparència. Escriu més!! Bé, jo per la meva part seguiré llegint-te.

    Per cert, buscaré un text sobre la Moira que un cop vaig escriure.

  • Linkinpark | 25-12-2004 | Valoració: 8

    No es tan bo com els altres, però així i tot és molt bonic. Continuo pensant en el que t'he dit abans al comentari d 'ABRAÇA'M.

  • Podria ser[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 14-11-2004 | Valoració: 10

    Una espècie de segona part de Cara a cara? Hi detecto una certa relació; la nena d'ulls verds, la noia de faccions orientals, la mirada profunda que impregnava el protagonista de la sensació que tornaria a trobar-la al futur, l'agulla en forma d'escarabat que li deia que el destí estava a les seves mans, la nena que desapareix, sola, carrer enllà, la noia de faccions orientals que desapareix tot d'una, sense haver-s'hi pogut apropar (el protagonista) entre la gentada que tot d'una envaeix el vagó...
    No deixen indiferent. Fan pensar. I aquest últim té el cop de gràcia de la frase final que, tot i semblar (o potser ser) un tòpic, hi queda perfecta.
    La redacció m'ha semblat boníssima, IMPECABLE. Et continuo llegit!
    Una abraçada

    Vicenç

    PD, Ah, i mil gràcies pels teus comentaris!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de moher

moher

9 Relats

75 Comentaris

19905 Lectures

Valoració de l'autor: 9.06

Biografia:
garajonay_la gomera agost05

ara queda molt lluny,...