Moira

El sol entrava tímidament a través de les persianes i il·luminava part de l'habitació. El piano de color negre lacat restava en silenci, esperant que algú el fes sonar. Era força tard, probablement algú m'havia intentat despertar però ni tan sols me'n recordava.
Com cada dissabte, vaig esmorzar un vol de cereals amb llet i em vaig vestir. Tot seguit vaig sortir al carrer amb la intenció d'anar a casa d'en Biel, a la Vall d'Hebron. Vaig
tombar la cantonada en direcció al metro. En aparença, tot era igual que sempre. La gent passejava tranquil·lament pel carrer i la poca quantitat de cotxes transformava radicalment la ciutat.

Al metro, s'hi anava còmode i ample. Us pot semblar curiós, però crec que era l'únic en tot el vagó que no fos estranger. Em va cridar l'atenció una noia d'uns disset anys amb faccions orientals i la pell fosca. Duia un vestit grana i groc, d'un teixit molt sedós i els cabells els tenia recollits amb una pinça daurada amb forma d'escarabat.
Suposo que es va adonar que la mirava, ja que de sobte va començar a caminar cap al meu seient. Va plantar-se al meu davant i va començar a parlar-me amb un català perfecte i amb la veu més dolça que mai hagués sentit.
No sabia quina cara posar, aquella situació era força incòmode. Vam arribar a Diagonal, jo havia de fer transbord, però la curiositat em va obligar a seguir assegut al seu costat.
Quan les portes es van tancar em va dir:
- Perquè no has baixat? No contestis, sé què penses. Per alguna estranya raó sents que et puc ensenyar la clau de la teva existència, que puc fer que obris els ulls davant la
realitat. Si de veritat ho desitges, segueix-me.
Les portes del metro es van obrir de nou i va sortir del vagó. Els peus m'anaven sols, seguint els seus passos, crec que no era plenament conscient del que estava fent.
No sé quant de temps va passar, però de sobte em vaig trobar enmig d'un núvol espès de color blanc grisós. Aquella noia ja no hi era i amb prou feines em veia els peus. Em vaig espantar i sense pensar-ho dos cops vaig començar a córrer. El núvol s'anava fent menys dens mica en mica, fins que finalment vaig arribar a una finestra verda amb cortines blanques que donava a un balcó assolellat. La vaig obrir i vaig sortir a l'exterior
Aquella noia estava asseguda sobre el terra, amb les cames encreuades i les mans sobre l'abdomen. Va obrir els ulls i em va mirar fixament.
- Ja pensava que mai trobaries el camí, fa hores que t'estic esperant.
No entenia res de res, només sabia que tot allò m'estava començant a posar nerviós.
- Des d'aquest balcó pots veure qualsevol cosa. Fets que ja han passat i d'altres que encara s'han d'esdevenir. Prova de fer-hi un cop d'ull. Un cop ho hagis fet, seràs lliure de prendre la decisió que vulguis.
Estava totalment desconcertat, però hi vaig accedir. Vaig alçar els ulls, el sol va brillar més que mai, tot era blanc i buit. De sobte va aparèixer la imatge del meu naixement.
La meva mare em balancejava sobre els seus braços i el meu pare i el meu germà parlaven animosament. Tot seguit hi va haver un cop de vent i les imatges es van accelerar fins que tot es va aturar novament. Era el dia en que va morir el meu avi. La meva àvia plorava amargament i jo feia cara de no entendre res, devia tenir uns cinc anys. Altre cop, hi va haver un esclat de llum i tot es va tornar blanc. Tan sols es veia la meva imatge reflectida a l'horitzó. Em vaig girar i vaig mirar a aquella noia, feia estona que m'havia oblidat de la seva presència.
- El que has vist, és una petita part de la teva vida. Ja no hi ha res més, el que ara estàs veient és el present. Tot el que s'esdevingui a partir d'avui està a les teves mans, el destí l'escrius tu sol, ningú més. Ara ets lliure de triar el camí que més t'agradi, sabent per sort o per desgràcia, que tot el que passi, serà conseqüència dels teus actes. Bona sort!
De cop em vaig trobar assegut de nou al seient del metro, vaig trigar una estona a situar-me. Tot era igual que quan vaig marxar; la mateixa gent, la mateixa parada,...Fins
i tot aquella noia oriental continuava dreta a l'altra banda del vagó. Vaig aixecar-me ràpidament i vaig caminar decidit cap a ella. Just quan anava a parlar-li les portes es van obrir i tot de gent va entrar de cop fent-me impossible d'arribar on era ella. Finalment, vaig aconseguir vèncer la multitud però ja no hi era, s'havia esfumat.
Començava a pensar que m'estava tornant boig, o que potser havia begut massa la nit anterior. Estava apunt de deixar córrer tot el que m'havia passat, però de sobte vaig
adonar-me que alguna cosa brillava sota els meus peus. Era aquella pinça en forma d'escarabat que duia aquella noia als cabells. Al centre, hi havia una inscripció:
" Tu escrius el teu destí, recorda-ho "