Mòbil

Dissabte a la nit, tot a punt per gaudir d'una vetllada romàntica amb la meva parella, escollit un indret acollidor un tant allunyat, no hi falta cap detall: flors i una petita flama a la taula, unes brases cruixint dins la xemeneia i un lleuger gessamí flotant a l'ambient. Quan a la taula del costat sonà el primer mòbil de la nit, va ser l'avís del que vendria a continuació, com els quarts a les campanades. Una música estrident i repetitiva que sonava mentre l'al·lota buscava el maleït aparell dins la seva bossa. Un instant després: "Yo te quiero con limón y sal...."-el mòbil del jove... Aquella parella es va passar la nit xerrant, entre cançoneta i cançoneta, però no entre ells sinó amb altra gent i emprenyant els comensals amb aquelles redundants sintonies... Bé, tal volta entre ells no tenien gaire cosa a dir-se.

O a la cua del cine, al teu clatell una veu encisadora que comença a pronunciar paraules tendres i a fer insinuacions i quan et gires tot ruboritzat, la veus allí aferrada al seu mòbil parlant amb el seu jove.

Al darrer concert que vaig anar de musica clàssica, en el moment mes sensible i delicat de la composició: un pianíssimo balsàmic, de cop irromp a la sala el setè de cavalleria: Ta Ta, Ta, Tí.. Ta, Tí .. Ta, Tí, Ta Ti Ta Ti...!!!!!!! de la mà d'un ferotge mòbil que pareixia ensinistrat pel mateix Caster.

Aquestes situacions i d'altres semblants es donen contínuament als nostres dies.

Què fas? On ets? Amb aquestes frases comencen la majoria de les trucades dels mòbils i els seus continguts donen què pensar de l'ús que en fem d'aquest cada volta mes minúscul aparell .

Però l'altre dia el que vaig presenciar em va fer canviar d'opinió:

Em trobava dintre d'una botiga, a Sol post, donant un tomb i buscant un regal. De cop una pluja intensa començà a lliscar per la vorera, colpejant sonorament mentre guanyava amb intensitat, la tarda havia estat calorosa i les pedres i l'asfalt estaven demanant aquell xàfec, tenien set. El soroll va fer que sortíssim de la botiga captivant la nostra atenció per veure com els carrers per un moment es convertiren en canals. L'aire era net i la gent corria davall l'aigua, trons i llamps anunciaven el desenllaç. Al meu costat dos noies jovenetes que també havien sortit de la botiga, una li va dir a l'altre: "Deixa'm compartir aquesta pluja amb en Joan!" -Mentre agafava el mòbil fent una trucada.
Aquelles paraules em varen semblar tant poètiques... aquella noia estava compartint amb el seu estimat no tan sols aquell moment, també li estava transmeten la intensitat, el gaudir, el clímax de la natura.

Mentre hi hagi sensibilitat hi haurà esperança... Truca'm, porfi!