Mmmm... i ara passarà un cotxe vermell!

Va sentir de nou la tristesa d’aquella nena que s’esperava dues llargues hores davant la parada de l’autobús del parvulari. La mateixa nena que creuava els dits amb força per tal de que quan l’autobús s’aturés, al igual que a la resta dels seus companys, vinguessin a recollir-la; el pare, la mare... Però per més empeny que hi posés en aquell desig mai es complia. Els primers dies tenia por. S’assentava a la parada abraçada amb la motxilla i guaitava el seu voltant amb nerviosisme. Odiava quan algú se li acostava i li feia la típica i absurda pregunta: “encara no t’han vingut a buscar bonica?”, doncs d’alguna manera feia més intens el seu sentiment de soledat.
Amb el temps va aprendre a idear jocs per tal de fer l’espera més amena, però arribava un punt en el qual ja estava cansada de pensar que passaria un cotxe vermell, el seu, i no ho feia. Sentia la tristesa i la soledat com a úniques amigues de companyia, al mateix temps que amb força intentava no deixar caure les llàgrimes dels seus ulls.

Dinou anys després, davant l’estació del tren, a l’espera d’algú, va recuperar aquell sentiment de tristesa d’aquella nena de cinc anys. Els anys i les experiències viscudes l’havien fet més forta, però en instants com aquells els records tornaven a fer acta de presència i ella es sentia dèbil, temorosa i trista. Pensava en el perquè mai ningú la venir a buscar, perquè li prometien de recollir-la i després no ho feien...
El clàxon d’un cotxe la va sobtar i la va fer tornar al present. Llavors, va seure en aquell banc just davant de la carretera, va agafar el llibre i com sempre, es va esperar.