Mitjons

A mi, amb la vida em passa el mateix que amb els mitjons.

Amb els mitjons em passa que els puc portar durant tot el dia sense cap molèstia. Inclús arribo a casa, em trec les sabates, em poso les sabatilles d'anar per casa (aquelles que sempre estan atrotinades, i que ens agrada que ho estiguin) i els puc seguir portant una estona més.

Però de sobte, sense cap avís previ, m'entra un impuls irrefrenable que m'obliga a treure'm els mitjons urgentment.
I és una urgència de les veritat, de les que tenen el seu origen en algun racó d'alguna víscera profunda.
No és picor.
No és dolor.
Ni calor.
Ni formigueig.
No és res de tot això
i és tot això a la vegada.

Doncs amb la vida em passa una cosa semblant. Puc estar molt temps amb unes circumstàncies concretes, amb un estat cerebral determinat, seguint els enganys d'aquells que només et pot mostrar la teva pròpia ment.

Fins que arriba un dia
-què dic un dia!-,
un segon
-tampoc!-.
Fins que arriba un instant,
fugaç,
eteri,
un instant on tot es fon,
i només roman aquella sensació d'estar precipitant-te pel buit eternament.

La urgència vital és l'únic que existeix en aquell moment, i tota la realitat es redueix a aquella necessitat imminent.
I tot allò que has estat aguantant durant tant de temps sense esforç, ara és, de sobte, insuportable.

I com que és un instint,
una pulsió entre la vida i la mort,
entre el passat i el futur,
no puc (ni podré) controlar-ho.

Però el que sí que faig, és pensar-m'ho a consciència, cada matí, quan escullo els mitjons que duré durant tot el dia.