Mitjans de transport [4] Qui no té memòria ha de caminar

En Jan Gim baixava les escales molt content, anava a fer la seva caminada diària i acabava d’escriure un relat del qual estava força satisfet. En arribar a la primera cantonada, es trobà l’Emili, un amic que era un dels seus lectors més aferrissats.

—Hola, Jan, bon dia. Has escrit alguna cosa últimament?
—Doncs sí. He acabat un conte del qual estic més que satisfet.
—De què tracta?
—Veuràs, parla d’un personatge que sempre ha estat un xic despistat; de petit, si la seva mare l’enviava a comprar, tot i portar una llista sempre havia de tornar a la botiga perquè es descuidava alguna cosa. Quan anava a l’escola, es deixava els deures o alguna llibreta al col•legi o a casa seva i és clar, havia de fer un viatge tot xino-xano per recuperar l’objecte oblidat.
—Més que xino-xano ho devia fer a corre-cuita...
—Sí! Tens raó, més aviat havia de córrer.
—Continua, continua...
—Després, de més gran, la quantitat de vegades que sortint de la feina havia de tornar enrere perquè s’oblidava alguna cosa... Quan va fer la “mili” després de la instrucció mirava d’escapar-se del quarter i molt sovint en arribar a la parada del “metro” o de l’autobús s’adonava que encara portava el fusell...
—Home! Vols dir que no exageres?
—Potser sí... però és que d’aquesta manera fa més gràcia, no?
—Si tu ho dius... Però continua.
—Quan es va casar el seu germà gran, ell que era el padrí de bodes va haver de sortir esperitat de l’església perquè s’havia descuidat els anells.
Ara bé, la situació més graciosa és l’última, és espaterrant.
—Doncs au! Explica, explica.
—Ja veuràs, el personatge es troba... es troba...
—Va, digues. Estic impacient.
—Tal com et deia, el personatge es troba... es troba... Perdona, Emili, espera una mica que pujo a casa i agafo el conte. És que... és que ara no recordo el final.

——————
Escrit el dimecres 15 de febrer de 2017. La Pilar Campmany i Piqué, el mateix dia l’ha revisat. Gràcies!