Mitges ales

Un relat de: Mena Guiga
L'oïda de la bruixa va encisar-se amb aquella fressa, aquell cruixir vital, alegre, que des de l'exterior la reclamava. Es deixà anar els cabells que duia recollits amb una tira d'una camisa vella feta pedaços. Així alliberà un núvol de cargols de color butà que li envoltà el cap. Abandonà els plats que quedaven per rentar a l'aigüera, ensabonats. El davantal, però, no se'l tragué. Ni les xinel·les de vellut porpra. L'acàcia la cridava i ella havia d'entregar-s'hi. Agafà les claus de la caseta. Havia de tancar, el gat no havia de sortir. El gat era d'interior en tots els sentits. Li va saber greu: bé havia de respirar aire obert, el felí. I si l'agafava a coll? Decidí que no: si l'animal ho hagués volgut ja se li hauria apropat miolant, demanant-ho, ella que l'entenia. En canvi, era dormint plàcidament entre calèndules, imatge de feliç integració al món. Intocable. La dona tancà, doncs, la porta blanca que pesava massa i que tenia ganes de pintar amb la tècnica de la pinzellada seca -coses seves, sanes i artístiques- segurament de blau celeste.

Va mirar l'hora: dos quarts i mig de cinc. El vent i l'acàcia orgasmaven plegats. El so compassat de centenars de llavors voladores -l'arbre n'estava carregadíssim- extasiava. El sol centrà un raig en el gran vegetal per treure-li l'aspecte com de fet de cartó tot ell: tronc, branques i llavors helicoïdals seques. La bruixa s'afanyà a abraçar l'arbre i amb els ulls badadíssims mirar amunt cap a les llavors espurnejant el cel farcit de nuvolam en forma d'onades amb la cresta suavitzada: va pensar en ales d'àngels.

El vent anava fent la seva feina. Moltes llavors s'havien envolat. La il·lusió no els moria, malgrat la patacada contra l'asfalt dels carrers o voreres, sense saber que existien els vehicles i el caminar trepitjaire. Algunes s'arrossegaven per les entradetes sense saber que existien les escombres que no eren com les de la bruixa, que les observava amb aflicció:

-Pobretes, em recordeu mitges ales de papallona-bruixa, aquella que és nocturna i que s'ha de preservar de ser caçada per gats juganers o si més no inconscients!

Aquella mena d'ala que era cada llavor, ala sense la parella, acabava en pinyol i cueta. El desig de ser i la primavera a la cantonada. L'acàcia mare no reverdia. Tindria trenta anys passats i li havia tocat finar? L'edat que la naturalesa marca no perdonava. La bruixa demanà que almenys una de les llavors pervisqués.

En un pati proper, al barri antic d'aquella localitat, pinces de fusta subjectaven una bugada blanca de mocadors i tovalloles. L'estenedor, molt baix, permetia que la roba fos a un parell de pams del terra ric en plantes ben verdes i humides que se la miraven amb intenció de fer-li petons. Uns lliris cala, immaculats i elegants, davant una paret encalada, comparaven la qualitat de blanc pròpia i la dels tèxtils a qui volien per amics.

Allà va anar a raure una de les llavors de l'acàcia. El sòl fèrtil la va acollir amb deler. La xemeneia de l'habitacle va anunciar a la bruixa, amb un missatge de fum amb ferum d'esperança:

-Fet!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434538 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com