MITGER, el dropo

No sabia quina era la seva funció, ni si en tenia cap d’específica assignada, cosa que, en tot cas, desconeixia. La resta de dits, companys seus, també ho ignoraven. A l’estar situat ben bé al centre, entremig de l’índex i del polze per un costat i de l’anul•lar i el petit per l’altre, no li quedava més remei que moure’s al ritme que marcaven els demés, sense aportar cap mena d’iniciativa. Sempre anava a remolc.

Però això ja li estava bé i no se’n feia cap problema. I per què se n’hauria de preocupar? Estava d’acord amb la dita: “Feina fuig, mandra no em deixis.”

La seva posició central feia que no es decantés ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra. Hi estava prou còmode sense pronunciar-se en cap sentit i així ningú li podria retreure res. Creia que al no decantar-se per cap opció, assolia el perfecte equilibri. Anava totalment errat. Els que, com ell, adopten aquesta actitud a la vida, no fan altra cosa que palesar la seva covarda mediocritat, la seva ambigüitat i la por a definir-se.

Els altres dits no li tenien estima però hi havien de conviure. No podien fer res més que expressar-li menyspreu i per això, al referir-se a ell, li deien el dropo perquè defugia el treball de pensar, decidir i actuar.

D’entrada no tenia una funció específica assignada, però al ser el dit que sobresortia de la resta i al fet d’estar al mig, l’home va pensar que era l’indicat per fer un gest amb un significat inequívocament expressiu de disconformitat amb algú o d’engegar-lo a fer punyetes o d’enviar-lo a la merda o, també, que li fiquessin pel forat per on aquesta surt o amb unes connotacions de caire més sexual. Ell, llavors, se sentia important perquè tot els altres estaven doblegats sota seu i encara sobresortia més.

Però, en definitiva, és com tantes persones que hi ha a la nostra societat, un element amorf dins la massa arrossegada i dirigida per qui sap qui i per qui sap que....