Misteri quotidià. Al fil de la navalla

T'agraeixo un munt, Jeremies, aquesta reflexió. Pel que li trobo d'interessant, de vital, de lògica i sobre tot d'artística.

Sovint penso que les religions no deixen de ser obres d'art en quan tendeixen a re-lligar-nos amb el que ens envolta, o fins i tot amb el que creiem que ens envolta.

Cada dia em sembla menys interessants les paraules amb les que intentem delimitar una realitat inabastable amb les quals intentem esgotar els misteris, en lloc de viure'ls.

Tot i tothom ens condueix al judici. A decantar-nos vers un si o vers un no. En definitiva a jutjar.

Com deia en Felipe de la Mafalda:

Qui soc, d'on vinc? On vaig?...

I JO QUE SE!!!!

-Aquestes cosses quan abans es resolguin millor...


La ciència, es una manera de procedir, d'aprendre. La més pràctica que l'home a creat mai.

D'altra banda, molt humil: El científic que dedica tota una vida a demostrar la seva hipòtesis ha d'estar disposat a que ell mateix o un altre se la carregui a en qualsevol moment. I si es honest, alegrar-se'n. Això ho trobo molt aadmirable.

Ha aportat moltes solucions ( i també cal de dir que conseqüentment, noves complicacions) . Sobre tot en temes pràctics i útils: Tecnologia, millors condicions de vida, més justícia, més comoditats,...fonamentalment, tot material.

Però que passa amb el que no es estrictament útil , pràctic i material?

Hom tendeix a negligir que la raó es una part importantíssima però totalment parcial ( i molt) de la existència.

La ciència, que pel seu aparent èxit, cada dia s'accelera més, sense aturar-se a pensar massa en el per què dels objectius i encara menys en els mitjans (no hi ha temps).

Mostra, per exemple que al cervell no li interessa en absolut la veritat. El seu únic fi es sobreviure al preu que sigui, fantasiejant, creant, fins i tot mentint tant com calgui. Com demostra el simple fet que el nervi òptic surti del mig de l'ull, de la manera més il·lògica imaginable, creant un punt cec, que el mateix cervell soluciona en plan pegat desprès, simulant la part d'imatge perduda, inventant-se com omplir-la d'una manera tan ingeniosa i útil com irreal.

No oblidem que tot el món que tan fidelment creiem veure, no deixa de ser una simulació del nostre cervell tancant i aïllat completament a les fosques dins del lloc més hermètic del nostre cos: El crani.

La física quàntica ens porta al trencament de la lògica, quan totes les lògiques que coneixem, deixen de funcionar en arribar a la manipulació del nano-món: les sub-partícules. Fins el punt de que les tecnologies que utilitzem, aquest mateix ordinador a tall d'exemple, a la pràctica; funcionen sense que els científics avui per avui puguin saber ben bé la seva lògica. Treballant-se experimentalment per càlculs de probabilitats i amb teories totalment contradictòries com la del funcionament de les sub-partícules com a ones o com corpuscles, alternativament. Arribant a clares paradoxes com la de la observació que altera la realitat observada.

Tot plegat fa que avui per avançar, les hipòtesis hagin de ser més i més il.lògiques doncs la lògica es un camí massa trillat incapaç de portar noves creacions i /o solucions.

Vull dir. No es més interessant que, diguem-li l'art, ens permeti de viure i acceptar més abastamanet tot el el misteri?

L'art; incloent totes les formes d'intuïció i/o mística, la cien cia, la percepció pura i més o menys dura del que es i del que pot ser?

La part lògica del nostre organisme , fins i tot la part conscient, gairebé no comporta ni l'u per cent de les nostres funcions biològiques.

La nostra biologia ens ha modelat al llarg de mil.lions d'anys, respirem, glatim sincrònica-ment amb un sense fi de pulsions inabastable pel nostre conscient.

Òbviament això no suposa el més mínim menys-teniment per la raó.

"Deu" es una paraula i creure o no, no variarà en absolut la significació .

Com acostuma a passar sovint, els finals son més interessants que el començaments.

Anant bé podem saber que no sabem, que no es poc. Viure i entenc que fins i tot, si en som capaços, de fruir, de tota la passió del misteri , fins el moment darrer; en que veurem, o no, que esdevé o deixa d'esdevenir la consciencia.

De poesia, ciència i tota mena de vivència, consciència i via de coneixement que podem abastar amb peus, mans, pell o cap o qualsevol altre mitjà del que siguem capaços , esdevé una "realitat" única e irrepetible.


Qualsevol "creença" que ens permeti de ser aquest misteri, sigui benvinguda. Fins i tot totes les crosses, fantasies o afirmacions que ens puguin caldre a cada moment. I totes les riques formes de pietat que es puguin crear, sempre que ens duguin vida, felicitat amor o com se li vulgui dir a aquesta existència que es o que som tots i cada ú.

Déu?

Prenguem el misteri i amb respecte i amor, que es un tot. Esgotem-lo fins el darrer alè.

Benvinguda la teva sentida reflexió, personalment sobre tot la, al meu entendre, més sentida coneguda i certa:

La de..."Els meus fills i la seva existència. La seva felicitat, el seu somriure, la seva llibertat, el seu amor, la seva tendresa. El fet que tots som fills. La paternitat. La cervesa i les patates braves....(sense menystenir, ni molt menys tot i cadascuna de les part del teu relat. )

T'agraeixo un munt, Jeremies, aquesta reflexió. pel que li trobo d'interessant, de vital, de lògica i sobre tot d'artística.

http://relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=737291