MISSIVES AMB TRAÇA POÈTICA

Des d’un bon començament tot havia estat absurd, desenraonat, fora de lloc, sense cap ni peus, irracional. I ella no n’era d’absurda ni il·lògica. La seva feina no l’hi permetia. Era lògica i analítica, minuciosa en les investigacions que duia a terme amb l’equip. Treballava en un bufet especialitzat en dret penal; una primera firma a nivell internacional, i eren molts els advocats i assessors que hi col·laboraven.
L’Àngela acabava de sortir del despatx amb una companya, tenien un judici. Anaven concentrades en el cas que havien de defensar; com a molt feien algun comentari al respecte prou. En un moment donat es posa la mà a la butxaca, hi palpa un paper plegat amb alguns doblecs. Té la intenció de treure’l, però s’ho repensa. És la companya qui condueix però, amb tot, no es vol distreure, són a punt d’arribar a la Ciutat de la Justícia. No serà res d’important, es diu, perquè ni recorda haver-lo posat, el paper.
Una vegada a casa, finalitzat el judici, se’n recorda, i el desplega, despreocupada. Al primer cop d’ull no reconeix la lletra, el text està escrit a mà. Instintivament, s’asseu i llegeix amb avidesa, abocada ja, a la tendresa amorosa del poeta: ”En tu m’aprenc i em desaprenc en tu”. I més: “Fes de l’amor la norma que t’alliberi de temors i angoixes...”. Res més. Signat, M.
Aquella nit no va tenir l’ull cluc. Se la passà rumiant, estudiant minuciosament a qui podia correspondre la inicial que signava l’escrit, M. No li fou difícil arribar a una conclusió; per bé que no ho hagués cregut mai, la pista la conduïa directament fins en Miquel. Professionalment, estava avesada a malfiar dels indicis evidents perquè massa sovint, i ho sabia per experiència, duen a una falsa pista. En aquest cas, però, n’estava segura, era ell.
La qüestió que la mantingué desperta durant la llarga nit, era pensar amb quina actitud adoptar a partir d’aquell succés, que encara no podia qualificar; no sabia fins a quin punt l’afalagava, la pertorbava o ves a saber què. Desplaent, no n’era, per suposat.
L’endemà s’entretingué més de l’habitual a l’hora de vestir-se; estava acostumada a la companyia i presència masculines, però també tenia un punt de coqueteria innata, i aquell que començava no seria un dia qualsevol, pel que feia a la rutina, si més no.
En arribar al despatx observa si el sospitós ja és al seu. Està amb un client. S’encamina al vestidor a deixar l’abric i alhora es mira al mirall, de reüll. El conjunt és perfecte.
Durant el matí, sortosament, està concentrada en revisar uns documents urgents. Ell passa a consultar-los amb ela. Com sempre; avui, però, hi ha certa complicitat i res més que somriures.
Hi ha un segon dia, sense que cap esdeveniment arítmic la fes trontollar. Tampoc ha trobat cap missatge a la seva butxaca, què potser el troba a faltar?
El tercer dia té judici, hi pot anar directament des de casa però ha preferit passar abans pel despatx, a recollir uns documents, diu. Es treu l’abric i surt a penjar-lo, no caldria. Parla amb uns companys, res que no pugui esperar. Entra en algun despatx, fa alguna pregunta, res que vingui al cas.
Donava voltes al seu entorn, se li apropava prudentment, col·locant una paraula darrera l’altra. Ell contestava, allargant quelcom la resposta; li agrada l’Àngela, que l’escolta propera i somrient. Ella l’intimida amb la seva ingenuïtat i el seu tarannà seriós. Es diu, però, que, darrerament hi veu un lleuger canvi d’actitud. Ella estava molt present i ell sentia intensament la seva presència; tanmateix, cada cop es veia més incapaç de fer algun gest.
Ha guanyat el judici que ha acabat tard; no caldria que tornés, la tarda serà tranquil·la pel que fa a la qüestió professional, l’equip estarà eufòric, això sí. Ella té un altre neguit, en part el porta a la butxaca de l’abric. El torna a llegir, el missatge. “Has dit vida, has dit risc, i repeties el mateix amb dos inútils mots”. I la reiterada M.
Necessita veure en Miquel, mirar-lo cara a cara; parlar, saber més d’ell i, si fos possible, deixar de jugar a l’aquí no passa res. Estava tipa de una de freda i una de calenta.
Arriba al seu despatx i es planta davant d’ell. Guerrera. Es pot saber què et passa?, li somriu.
Ell es deia: és estranya. Sembla com si em deixés fer i després a veure què passa. Estarà jugant? No estava segur de res.
Has tingut molts amants?. S’ha decidit a tirar pel dret.
Ell somriu i el seu somriure és una resposta. Moltes, diu. Amb simplicitat, sense vanitat masculina. Sóc una persona infidel, apassionat. I continuava explicant. Jo agradava, i en algun moment de la meva vida me n’he aprofitat.
Ella es sentí gelada amb aquell comentari. I gelosa. Com podia ser?. Estava picada perquè ell semblava que jugués. No havia fet cap gest i de no espavilar-se arribaria el bon temps i amb la bonança el temps de treure’s els abrics, i desapareixerien les butxaques; com s’ho faria aleshores per continuar amb el secretisme de l’amor platònic en la seva còmode complicitat?.
I ella tenia ganes d’anar més enllà. Com ho aconseguiria? Els homes faldillers deixen escapar les seves víctimes? Per què les dones són tan beneites. I allà estava ella. Era una beneita més. Tractava de distingir la veritat de la mentida; l’enganyós de l’autèntic. Havia d’anar-se’n. Ja estava prou tocada.
Va per entrar al vestidor però fa un pas enrere. Sospira tot recolzant-se al respatller d’una cadira. El que havia presenciat la deixà glaçada i tan sols era una sospita.
Ara caminava de pressa cap el cotxe. S’havia desdit, no aniria de copes amb el grup, a celebrar l’èxit obtingut en el judici. Una indisposició imaginària del pare en fou l’excusa. Volia arribar a casa el més aviat possible. Necessitava desxifrar el missatge, un nou missatge que encara duia a la butxaca des de feia unes hores. No havia tingut ocasió de llegir-lo perquè sempre ha estat acompanyada i intuïa que aquella lectura precisament, calia fer-la en la intimitat, sens dubte no hi estava preparada.

Aviat va descobrir que ell l’hi importava massa. Al principi de la història sentí que la seva espontaneïtat s’havia trencat i tractava d’amagar la seva torbació quan ell la mirava en silenci. I la contemplava sovint. Era més que un flirteig.
Una vegada més desplega el paper, el darrer; diu així: “Et miro. Respiro el teu rostre; respiro la teva respiració quan les circumstàncies ens ho permeten. Ho ha moments que em sento embogir... i ja no sóc sinó una dona absorta amb la veu i amb el riure que s’aturen ...”. Signat M, és clar.
Ara que la sospita es convertí en certesa urgia la fugida. S’havia equivocat tant!. Calia fer-se fonedissa fins que hagués superat el ridícul i es veiés en cor de sincerar-se amb ell.
La “M” al peu dels escrits no correspon a la ema de Miquel; era la ema de Marga. La mateixa que ha vist al vestidor toquejant el seu abric. Fa uns anys, en entrar al bufet n’havia sentit a parlar, discretament, de la Marga: era lesbiana. Potser l’havia enamorat?.