Missió impossible

... escapar-se de casa és tota una aventura, més quan no es té ni el seny ni el coneixement per ficar-se qui sap on.

He decidit comentar-te aquest relat, pq només hi tens 3 comentaris. És impressionant la quantitat de lectures, comentaris, vots i la valoració que tens. Clar que si penjes relats des del 2005, en tens 185 de publicats i 1287 comentaris, no és extrany que se't valori amb un 9,8, de les més altes notes.

Però, deixant de banda les estadístiques, que sempre són odioses, no coneixia la teva trajectòria dins de RC. Jo fa molt poc que corro pel Fòrum, desde Octubre de 2007, quan m'hi vaig aficionar força.

Gràcies pel teu comentari, s'agraeixen els comentaris llargs i amb contingut, com el teu. El meu nick: llampec manifestat té els dies comptats. Me l'he canviat per una qüestió personal que no vé al cas i que no te'n parlaré en aquest comentari. Però és una situació transitòria (espero).

He vist el teu correu-e a la teva biografia, si no et molesta, de tant en tant rebràs algún correu meu d'aquells que són sempre inoportuns, però sorprenents si no te'ls esperes. En el cas que no t'interessés rebre correus meus, m'ho dius i ja tà.

La teva biografia comença força pessimista, però acaba fent un crit a la valentia per fer fora les pors. Hi estic plenament d'acord.

Mentre tu apel.laves, en el comentari que m'has deixat a interessar-se pels demés abans que deixar-se interessar... Jo ho veig de forma similar:

Quan era més jove entre els companys de classe ens deiem: "Dos no es barallen si un no vol", això crec que es pot aplicar a l'amistat i a l'amor d'aquesta forma: "Dos no s'estimen si un no vol", podent canviar el verb per: odiar, parlar, entendre, etc.

La cosa es complica quan són 3 o més persones... llavors deixa de tenir sentit la màxima.

Bé, a part de tot això que t'he dit, he vist que darrerament surts molt al Fòrum, jo també. Tothom té temporades. No sé quan durarà la meva. De fet, no tinc altra cosa millor que fer que comentar a molta gent, crear molts poemes i ésser amic dels relataires.

Veig que acostumes a participar molt als Reptes clàssics. Jo, si llegeixo molta lletra, m'entra son i em marejo, no suporto llegir gaires escrits molt llargs pq em poso ansiós i tinc ganes d'acabar d'immediat.

Prefereixo la poesia, la poesia pot ser un flaix que t'il·lumina i desapareix, et deixa un regust de boca amb el que el teu cervell maquina i rumia i dóna voltes fins a donar-li diverses interpretacions. Ja em perdonaràs pel rotllo, però és que també em sé enrotllar quan m'ho proposo.

Dit això, el llampec s'acomiada de tu, esperant haver trobat una amiga més a RC, angie.

A reveure.

tendre, emotiu...i real. M'ha recordat un episodi semblant que vaig viure jo. tot i que en un poble petit la cosa no té tant de mèrit. Molt ben escrit, et felicito. Veig que tens un munt de comentaris a tots els teus contes! per això he vingut a llegir aquest, potser és una reacció infantil (com la del protagonista del teu relat)
però així sembla que té més importància.
Una abraçada!

...són una excursió en l'autoconeixença, adintrar-se en un mateix. Al protagonista li ha servit per adonar-se de que encara ha de creixer. M'ha agradat moltíssim.

Una abraçada.

de quines edats estem parlant .
Endavant!