Missatges del més enllà

Un relat de: peres

«Si els morts no fossin morts, si continuessin gaudint de la condició de vius, qui sap de quina manera haurien evolucionat, qui sap de què s'haurien penedit.» (Elvira Lindo, El País 1 de març de 2006)

Jo em preparava amb un munt d'hores d'entrenament cada dia per arribar a ser l'esportista més veloç del món, m'havia preparat tant que fins i tot hauria pogut competir en competicions d'elit amb els homes. Encara no era coneguda fora de la comarca. Sabia que feia bones marques, això sí, perquè un dia la meva amiga Uda va demanar a les noies del dispensari que li deixessin el cronòmetre i van venir totes al camp i vam comptar cent metres i vaig córrer aquells cent metres i les noies deien que no podia ser, que aquella marca era de xicot i de xicot gran, que era una marca exagerada. Un dia van dir que un atleta del meu país que havia anat als Jocs Olímpics de feia uns anys passaria per la capital del nostre departament per fer unes proves a joves promeses, i com que era diumenge hi vaig anar amb la Uda en representació del poble. I just aquell diumenge va ser el Dia de la Riuada, que el Limpopo es va vessar i va inundar tots els camps, i vaig perdre la Uda de vista i després jo mateixa, que no vaig trobar res més alt per enfilar-me que un cotxe abandonat, finalment vaig perdre peu i vaig nedar estona i estona i al final estava tan cansada que em vaig enfonsar. La gent del meu poble, a la muntanya, es van salvar tots, excepte la Uda i jo, i deien -encara ho diuen als qui se'ls volen escoltar- que jo era una gran atleta, i les noies del dispensari quan van tornar a Europa asseguraven que jo, als 16 anys, corria els cent metres en poc més d'11 segons i mig, que ho havien vist amb els seus ulls i ho havien comprovat amb el seu cronòmetre. (Rose, de Moçambic, morta l'any 2000)

Jo havia de ser un premi Nobel de Física, hauria sigut el primer investigador a demostrar que el sosteniment dels insectes i altres animals voladors com el colibrí en l'aire no és degut al desplaçament de l'aire pel moviment de les ales, sinó a la vibració interna d'aquestes bestioles, i això hauria significat un salt en els coneixements actuals d'aquesta ciència, però quan ja m'havia llicenciat i havia fet el doctorat i era professor ajudant a la Facultat de Ciències Físiques de la Universitat d'Estocolm i començava a treballar amb insectes en el buit, amb només vint-i-dos anys d'edat, un accident desgraciat amb moto -va ser culpa meva, ho reconec, vaig arrencar quan el semàfor estava encara vermell- em va convertir en una planta, i tot i que vaig viure encara uns anys més a l'hospital, ja no era capaç de pensar. (Jarl, de Suècia, mort l'any 1980)

Jo era vigilant d'un pàrquing a Tianjin i hauria tingut una dona morena prou bonica que era cosidora i dos fillets i hauríem viscut en un pis modest d'un barri dels afores i hauríem sigut feliços, però la vigília del dia que hauria conegut la xicota, que jo tot just feia una setmana que havia començat a treballar com a vigilant, aquell dia arribava tard a la feina i anava corrents i vaig travessar un carrer pel pas zebra i un borratxo que anava a tota llet amb un 4x4 em va atropellar i em vaig morir a l'acte. I no vaig arribar a conèixer la xicota morena, que es va casar amb un altre. (Ho-lou, de la Xina, mort l'any 1999)

Jo hauria arribat a ser un gran pedagog i assagista i hauria escrit grans llibres que s'haurien difós arreu del meu país, i quan estudiava a l'institut de Guayaquil tenia fama de ser molt intel·ligent, i alhora atent, endreçat, delicat i sentimental, i la majoria de professors em tractaven molt bé i tot anava com una seda, però un dia un professor, un fill de puta que fins llavors em queia molt bé perquè era també molt delicat i tot això, em va enganyar i em va portar a casa seva i em va grapejar i allò em va trasbalsar molt i vaig perdre l'esperança en el futur i vaig odiar aquell galifardeu i tota la humanitat, i no vaig ser capaç de denunciar-lo, i vaig marxar de l'institut i no volia tornar-hi de cap manera, però enganyava els pares fent veure que hi anava, i al cap de pocs dies, quan el cercle de mentides a l'institut i a casa ja s'havia tancat em vaig posar una bossa de plàstic al cap i em vaig morir ofegat i alguns van dir, idiotes, que era perquè ja tenia problemes d'abans. (Alberto, de l'Equador, mort l'any 1997)

Jo hauria sigut model, i l'any 1988 m'havia de presentar a un càsting especial per a noves promeses de l'agència Metropolitan, i l'agència m'hauria escollit perquè em van dir que el càsting s'havia fet pensant justament en mi -a més, des d'aquí on sóc es poden veure els futuribles, i per tant sé que m'haurien escollit-, si bé feia poc més d'un any que jo havia tancat la porta pels nassos a dos caçatalents d'aquesta empresa que m'anaven al darrere, i ells m'odiaven pel fet que els hagués dit que jo no volia saber res d'agents i que anava sola i a poc a poc, al meu ritme, i la tàctica havia donat resultat i ara havia arribat el moment de demostrar-ho, però un dels que jo havia engegat em va trucar la vigília del càsting i tot amable em va dir que segur que l'endemà em contractarien i que ara havíem de ser amics, i que li perdonés les seves maneres de feia un any, i em va dir que era a sota de casa mateix i em va convidar a una copa -«només serà un moment»- i jo vaig ser idiota i vaig baixar i vaig beure mitja copa d'aquell còctel, me la vaig beure per pura cortesia i per no fer-me l'estreta, i de seguida em vaig acomiadar d'aquell borinot, i l'endemà em vaig quedar adormida -narcotitzada, vull dir- a casa i no vaig anar al càsting. I ell i el seu company es veu que havien anat aquella mateixa nit a una discoteca i van caçar una tal Claudia Schiffer, li van dir que es presentés al càsting, i l'endemà al vespre em vaig despertar per uns cops que trucaven a la porta i era el carter que portava un telegrama de Metropolitan dient-me que per què no hi havia anat i que els sabia greu però que n'havien hagut de triar una altra, i jo no vaig ser capaç de dir res i llavors vaig agafar una depressió i uns dies després me'n vaig anar sense dir res a ningú al Paraguai -el primer bitllet que vaig trobar a l'agència de viatges- a intentar oblidar i allí em van robar el primer dia tota la documentació i l'endemà mateix vaig agafar una malaltia tropical i aquella «linda europea sin papeles», com van dir allà, es va morir al cap de tres dies. L'enterrament, molt senzill, va ser a Puerto Casado, al nord-est del país, tocant al Brasil. A Europa consto com a desapareguda des del mateix any 1988. (Jutta, d'Alemanya, morta l'any 1988)

Jo hauria d'haver sigut la primera dona secretària general de les Nacions Unides l'any 2043, però seria en un moment molt delicat, perquè era just abans que el Pakistan llancés les primeres bombes atòmiques del segle XXI, les primeres sobre població habitada des de les americanes d'Hiroshima i Nagasaki del segle anterior, però jo hauria anat la vigília mateixa de l'atac a Delhi (Índia), la ciutat on havien amenaçat de llançar les bombes els pakistanesos, per morir-hi juntament amb tots els seus 18 milions d'habitants, i el fet d'instal·lar-se a Delhi la secretària general de l'ONU serviria perquè el Pakistan fes marxa enrere en els seus propòsits i llavors es firmés un nou tractat mundial sobre armes nuclears que les destruiria totes en cinc anys, també les americanes. Però malauradament els meus pares m'havien concebut exclusivament perquè les meves cèl·lules servissin com a recanvi per a possibles malalties del meu germà gran, que va ser bastant famós, perquè quan tenia 13 anys va violar la filla d'uns veïns i tres anys després, emprenyat perquè no li havien comprat el dia del seu setzè aniversari la moto que els havia demanat, va matar el nostre pare i la tercera esposa d'ell -la primera, la meva mare, havia fugit feia vuit anys amb un dels metges del Centre de Reproducció i la segona la va despatxar el meu pare encara no sé ben bé per què. I llavors els del Centre de Reproducció van destruir-me perquè havien passat ja cinc anys i ningú no em reclamava. (CRH-NZ1991-SGONU2043-87445922, de Nova Zelanda, morta l'any 2008)

Jo em deia Alfonso, i potser hauria sigut el rei d'Españñña, però ara fa just cinquanta anys, el 29 de març del 1956, el meu germà Juanito, que era bastant curtet, diu que jugant amb una pistola em va fotre un tret al cap i jo em vaig morir i el rei al final ha sigut ell. (Alfonso, d'Espanya, mort l'any 1956)

Jo m'havia de dir Adolf, la meva mare -o progenitor A, com ho feu ara- em deia així quan jo encara era minúscul dins la seva panxa, i llavors no hauria tingut un germà petit dos anys després, i si l'hagués tingut s'hauria dit d'una altra manera i no hauria arribat a ser Führer del III Reich, però un dia de ràbia el meu pare -o progenitor B- va pegar a la progenitora A i jo, embrió de tres mesos, me'n vaig anar a l'altre barri. Per això al meu germà, nascut dos anys després d'aquells fets, la meva mare li va posar el nom Adolf, perquè em trobava a faltar, però a ell no se'l va estimar, era només una torna. (Adolf, d'Àustria, mort l'any 1887)

"Jo sóc un fill de puta." Aquest hauria estat el meu lema. Hauria dedicat la meva vida a promoure una revolució social per alliberar totes les bardaixes que no volien ser-ho, i el moviment que hauria creat seria conegut com una de les principals ONGs del món, amb delegacions en més de cent països, hauria redimit desenes de milers de dones i els hauria proporcionat una feina com Déu mana. Però la meva mare, pobreta, quan jo vaig néixer es va veure incapaç de tirar endavant una criatura, va pensar que si m'acceptava allò seria la fi dels seus ingressos. Fins llavors havia dissimulat, tot i que ja feia unes setmanes que no podia amagar l'evidència, i llavors ja no s'estava al carrer i deia als clients que li trucaven que estava en estat, però alguns se n'aprofitaven i hi anaven igual, els feia gràcia violar una embarassada tan embarassada. La meva mare també era f
illa de bagassa però la seva mare -l'àvia meva- havia aconseguit que ella estudiés fins a tercer d'ESO. I llavors l'àvia s'havia mort de sida i a la meva mare ningú no l'havia ajudat, la van considerar empestada, i al final es va llançar al carrer per pura gana, i llavors quan vaig néixer jo em va deixar a la porta d'una torre de Pedralbes, pensant-se que allà tindrien cura de mi, però aquella gent, així que em van veure, em van llençar a les escombraries, i com que era dissabte els escombriaires no van passar fins dilluns, i jo era fort, molt fort, però quan em va veure la noia jo ja estava bastant moradet i em vaig morir a l'hospital al cap d'unes hores. Aquella noia de BCNeta va dir que si jo tirava endavant ella m'acolliria i em diria Sergi. La meva mare, quan ho va saber, no va poder parar de plorar durant molts dies. (Sergi, de Catalunya, mort l'any 2006)

Etcètera.

Comentaris

  • Missatge de l'aquí a prop[Ofensiu]
    Biel Martí | 07-04-2006

    Des de l'aquí a prop, uns links més enllà, comento el teu relat... La idea principal m'ha agradat força, una mena de retrospectiva de persones que, per fets fortuits o predestinats (això ja depen de les creences) no arriben on haurien d'haver arribat o on podrien haver arribat. Crec però, i és sempre una opinió subjectiva (com totes les opinions, de fet) que la història perd força a mesura que es va llegint, perquè malgrat el to crític o irònic que hi poses al parlar del difunt germà del rei o de Hitler, tot és el mateix, en el sentit que un cop llegits tres, la cosa es repetir la fórmula. Com sol passar en els teus relats, està ben escrit i té trossos brillants, però ja et dic que, en general, li he trobat a faltar alguna cosa.

    Biel.

    PS: no, no trobaria pedant que em comentessis "Tres tristos tigres", de fet qualsevol comentari, sempre i quan no siguin ni massa ensucrats ni crítiques destructives, em serveixen per tenir en compte encerts i errors. Així que si el vols comentar, endavant.

  • Molt bó[Ofensiu]
    NEULA | 30-03-2006 | Valoració: 10

    Tot un enfilall de possibilitats molt ben presentades i amb tocs de tendresa i també de mala llet
    Endavant!

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154394 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com