Misèria que ve de fora

Carrers deserts,
o sigui gent invisible.
No som partíceps dels nostres sentits.
Caminem en va,
pensant que aconseguim quelcom.
No hi ha res allà fora,
no hi ha res aquí dintre.
Tot és buit.
I aquest buit és la forma
on plorem amb llàgrimes invisibles,
que no es veuen
perquè no som partíceps de nosaltres mateixos.
Això no és sentimental.
El sentimentalisme és una trampa.
Una mirada crítica és el que cal,
per ser realistes.
Doncs hem perdut la realitat,
rodejats d'una festa imaginària
que ens fa patir i afligir-nos.
Molt criticisme i poc deixar-se portar,
gens deixar-se portar és el que cal.
Som víctimes,
sense adonar-nos-en,
de la nostra pròpia destrucció.

L'ull no ens mira.
Ens mirem a nosaltres mateixos des de fora.
Proposta final:
critiquem des de dins nostre
el `nostre´ voltant,
i veurem que no és nostre,
que és un engany.