Cercador
miratges de realitat
Un relat de: afrodita- Compartir:
M'assec al banc de sempre, d'un color de fusta que va perdent lluentor. Davant, hi ha un petit estanyol amb algun cap-gros que llisca entre joncs i pedres. Sento el xipolleig dels salts d'aigua, just a un costat de l'estanyol.
Una mica més enllà, a l'altre costat del salt d'aigua hi ha un parc infantil, els alegres crits dels nens no indueixen a cap error, sé que corren, salten, canten i juguen.
Els arbres els contemplen i resten immòbils, com jo.
Ho sé de memòria, m' hi he passat hores i hores en aquest parc de darrere de casa.
De petita, la meva mare sempre m'explicava com de verdes eren les fulles dels arbres que ens envolten i em descrivia el port, amb tots els seus vaixells, deia que suraven delicadament entre tanta aigua, tot contemplant Barcelona amb admiració.
Jo m' ho imaginava, com sempre he fet, com si mirés des d'una finestra tancada, intentava obrir-la i deixar entrar els colors que pintaven aquest paisatge, intentava anar més enllà del negre que sempre veig amb resignació.
M'imaginava aquells vaixells surant amb el cel al seu darrere, m'imaginava el color verd de la gespa i les fulles a la primavera.
Era bonic tractar de compondre imatges plenes de llum i de colors, però...
Mare, com és el verd de la gespa, el blanc dels núvols o aquell blau que tan t'agrada quan descrius el mar?
Com puc imaginar-lo si no l' he vist mai?
Com puc imaginar-lo si obro els ulls i tot és fosc, tot queda exactament igual que quan els tinc tancats.
Em sentia abatuda i ridícula tractant de veure coses que només podria imaginar.
Però aquesta és l'única manera que tinc d'acostar-me al món real i sortir de la presó que m'encadena amb la seva capa fosca, de la qual mai podré escapar.
Tot són somnis, tot són miratges en la meva idealitzada realitat, somnis que al despertar barregen els colors, formant-ne un de sol, aquest color fosc que sempre em fa d' ombra, que sempre m'ha acompanyat i que només em deixa palpar objectes materials,
m'agradaria treure'm la vena d'aquí uns instants i poder veure la silueta de tot el que la mare em descrivia des d'aquest banc en el que em trobo, m'agradaria comprovar com de verdes són les fulles dels arbres i com de feliços són els nens que sento xisclar des d'aquí.
Faria qualsevol cosa per sortir d'aquest carreró, per poder veure les estrelles o la lluna, la gespa i el mar, per poder veure encara que fos, el meu reflex en un mirall.
Comentaris
-
* igual que quan els tinc tancats *[Ofensiu]kispar fidu | 24-09-2006
discapacitats, sí... roben una part d'un mateix. Et prenen un bocí de vida.
En els teus miratges de realitat (per cert, ara que hi penso molt bona tria del títol, ja que degut a la ceguesa només pot imaginar-se i dibuixar la realitat a través dels miratges), la discapacitat que ens planteges çes el no tenir visió.
Aquell sentit que en tenir-lo prenem com a essencial i involuntàriament quasi no li donem importància. Però, no sé capaç de veure el que t'envolta o poder resseguir el rostre d'aquells sons que escoltes... és com una presó... Encara sort que pots imaginar-ne miratges...
bon punt de vista, des de la visió de la nena que escolta les descripcions dels colors i l'entorn de la mare i es pregunta com seran realment, com serien vistos des dels seus propis ulls.
eis, després de "tanta parrafada": Bones! que tals? com va això?
ja m'he acabat el llibre! (i de fet no sé perquè ho dic amb tanta eufòria, perquè: sí, sí, fa dies que ja l'hauria d'haver acabat! perquè no és caracteritza per la seva extensió!), però no sé si perquè no he trobat el temps per dedicar-li, perquè la veritat és que sempre acabava llegint-me'l al tren i sovint, entre converses dels passatgers se'm feia impossible! o potser també, perquè (a part de la meva força recent costum d'anotar frases que m'inspiren sensacions i m'agraden dels llibres que em llegeixo) hi havia trossos que m'havia de rellegir més de dues vegades i amb calma per a captar tot el què hi deia.
M'ha agradat força, no et diré pas que dels meus preferits, però n'he extret alguns paràgrafs sobre què és la poesia que m'han agradat molt.
les he penjat al fòrum! perquè penso que tots els que formem part del web i ens interessem tant per l'escriptura com per la lectura en podem treure profit i ens poden agradar.
T'afegeixo el link:
Què és poesia (alguns retalls...)
apalins, que vagi molt bé!
ens veiem pel web o per alguna altra trobada relataire!
cuida't,
Gemm@ -
Sana enveja[Ofensiu]pivotatomic | 10-03-2005
Salutacions, oh olímpica deessa de la bellesa i de l'amor!
He vist que fa temps et vaig comentar un relat, l'únic que tens, i que em va agradar força. De fet, no m'estranya, perque tens una prosa delicada com el cristall i fluida com l'aigua d'un rierol. Aquest d'ara és força diferent i, he de dir, que jo prefereixo l'altre.
Com et deia ahir, jo sóc un tipus de narrador completament diferent a tu. Vaig a la història sense subtileses. Que passin coses! Que hi hagi ritme! Espantem, sorprenem, divertim, vinga, vinga, vinga!
Quan em trobo amb un autor com tu, sempre sento sana enveja, perque em sento del tot incapaç d'escriure com tu ho fas.
Hi ha un elogi millor?
l´Autor
33 Relats
158 Comentaris
72501 Lectures
Valoració de l'autor: 9.54
Biografia:
Perquè ella?Perquè afrodita
és amor, passió
sentiment, acció
luxúria, seducció
Perquè afrodita
és essència i vida
l'instint més bàsic
l'aire que respires
Jo?
dona de lletres
Amant de l'art
Els peus a terra
El cor volant
Somiadora de dia
princesa de la nit
dues cares, un destí
llevar-me i ser feliç
...Perquè viure no és només existir...
AfrOditA