Miratge...

Veus que ressonen en el buit, com un murmuri, com un sospir. Concentrada en el seu perfil, en cada detall que s'amaga en el seu rostre, en la seva pell. Els ulls, marrons, adormits, cansats, potser tristos; intento llegir-los, desxifrar-los... hi ha massa coses escrites, tot massa endins.
I les mans, en repòs, sobre el fons verd, aquestes al fer contrast amb el negre dels seus cabells semblen fins i tot més blanques. Es mouen, descansen, juguen i per un moment s'apropen, sense fer remor, semblen buscar el tacte de les meves... i ha acabat sent una il·lusió.
Un contacte accidental em torna a la vida, el seu peu, sense intenció fregant el meu, per un moment, sembla premeditat, però tots dos fem com si no hagués passat. No el miro, no em mira.
Finalment em somriu, per dins moro, crido, m'ofego... però li responc amb la mateixa moneda, i ja tot queda perdut, oblidat.