MIRAR

Falten encara algunes hores perquè la vesprada depose la seua força i cedisca a poqueta nit. L’estiu exercix la seua venjança predicible contra el temps: dilata els seus minuts i allarga la llum del dia, coratjosa en el matí i, més tard, fugaç com una estela entre fils d’aire, perquè el temps, impotent, accepte que les seues hores són més extenses que quan l’hivern creua el llindar de la seua estació.
Hui observe què hi ha darrere de la finestra. No és un orifici encaixat en la paret, sinó el buit pel que, en el preàmbul silenciós a la vesprada, aguaite per a encreuar-me amb els meus records.
Va ser a l’agost, en el primer dia amb què iniciava el seu plomós pes, convertit en calor que tot ho impregnava. Cada estiu, abans d’arribar, asseguda en el seient que quedava junt amb la finestreta esquerra del cotxe, darrere del bescoll blanquinós de mon pare, m’imaginava corrent, amb totes les meues forces, en l’exterior del cotxe, en paral•lel a ell, com els arbres que pareixien esvair-se a l’avançar el vehicle i abandonar el punt infinitesimal que ocupaven les seues arrels en la línia falsa de l’horitzó visible. Era jo qui corria, sense desaparéixer com feien ells, al mateix ritme que el vehicle en què viatjàvem, travessant carreteres que s’estretien increïblement, si mirava al front. Comptava les revoltes per les que serpentejàvem; després, els escassos senyals que brodaven els límits de la carretera amb paraules i xifres…Comptava. Teixia pensaments per a tindre la sensació de que podia véncer alhora que encara restava fins a l’arribada a la casa.
Quan el cotxe es detenia, ho feia també la realitat. La casa estava allí, com un precís signe, però el porxe no estava buit. Algú, dos majors i una xica, van desocupar la taula de fusta, esta vegada coberta per papers i dibuixos, per a vindre a saludar-nos
La mort del meu iaio Carles havia portat de la mà una depressió, la de la seua filla xicoteta, ma mare, i un destí per a les nostres vacacions, a què ella i jo, en secret, anomenaven Casa Tristesa.
Aquell agost, els trenta dies en què semblava que ser feliç era la part més lògica de la nostra rutina els compartiríem, ho vaig saber un minut abans de que mon pare obrira la porta del vehicle, amb un dels seus companys de treball, la dona i la filla.
Vaig comptar els passos que doní fins arribar als escalons que portaven al porxe. Vaig comptar els que, ordenats, van precedir a les salutacions. No vaig sentir alegria ni tristesa. Era estrany. La casa ja no era la casa, encara que, almenys, continuaria ocupant la mateixa habitació en què, cada nit, intentava despistar a la calor des del primer dels agostos que van seguir la defunció del iaio.
La xica es va assentar enfront de mi, en la taula, per a sopar.
Vaig comptar les vegades que va utilitzar la forqueta per a tallar i agafar els trossos en què dividia el menjar que estava en el seu plat. Vaig comptar les ocasions en què ma mare, respirant d’una forma fonda i peculiar, va preguntar, sense esperar resposta, si recordàvem al iaio una acció o una altra. No obstant això, estranyament, no vaig ser capaç de comptar el nombre d’ocasions en què ella, la filla del company de mon pare, va alçar els seus ulls i es van encreuar amb els meus, llavors vaig suposar des de la meua innocència que sense intenció,.
La lluna tancava la nit, suaument, com una cortina de llum per a existir, no obstant això, un poc a fosques. Vaig obrir la porta de la meua habitació. Era obrir l’estiu i els somnis, el vol d’un au, que coneixia perfectament, tancat en la meua ment, l’aletejar del pensament i el seu extrem més intens: la imaginació.
Em vaig aproximar a la finestra i la vaig veure. Ella estava en el dormitori que quedava enfront del meu. No vaig poder divisar el seu cos. En realitat, vaig deduir la seua silueta perquè, en la finestra, la persiana de fusta sense brillantor estava mig baixada. Les llums joguetejaven: la de la lluna, llunyaníssima, amb la del llum, enredada entre els xicotets badalls de la superfície gastada pel sol de la persiana.
Vaig observar les línies que amagaven el seu cos.
Quan vaig poder, em vaig acostar a la finestra de la meua habitació, al buit que vaig endevinar com el més ample que la persiana de la meua habitació posseïa. La seua silueta es trencava amb la línia de fusta que determinava el principi de la seua persiana. Era una meitat, estranyament bella: únicament podia divisar els seus genolls i l’inici de les seues cames. Vaig comptar l’aire que entrava i eixia dels meus pulmons, els colps d’alé que necessitava per a mantindre el silenci necessari perquè aquella silueta, la meua visió, continuara sent un secret. Vaig comptar els moviments de les seues cames, els seus passos, els seus gestos, que eren abraçats no per la meua vista sinó per la meua curiositat…
Vaig comptar les nits, una a una, en les que, després de demanar a un ser sense nom, que la nit s’acostara amb major rapidesa i menor cautela des de la meua habitació jugava a endevinar la meitat del seu cos, la que no era realitat sinó intuïció.
Va ser el penúltim dia del mes en què no vaig mirar la lluna sinó a una finestra, la seua, quan l’atzar va voler que, mentre la meua mirada la buscava i comptava els segons que passaven abans de que el llum del seu quart s’apagara, els meus ulls descobriren la meitat del seu cos, fins llavors irreal. Vaig contemplar, per un instant, la cintura que havien amagat les nits successives; la seua interminable esquena; els seus pits càlids; les seues mans, els prims braços amb què s’alliberava de la roba que la cobria i el seu rostre, sobtadament desconegut, sorprenent. Vaig conéixer la meitat d’un cos que agost s’havia encabotat a ocultar-me.
I vaig conéixer, eixa nit, la meitat del meu cos que el desconegut impudor havia deixat al descobert.