Mirar, no; observar!

Un relat de: Taller de narrativa
Quan vaig arribar a l'estació, després d'haver rebut els primers cops -com pot un home colpejar sense estar enfadat, gairebé com si estigués avorrit?-, vaig comptar els vagons, eren dotze, i nosaltres, pel cap baix, més de sis-cents. De seguida vaig saber que seria molt important evitar anar al centre del vagó.
Mirar no; observar!, com deia l'avi.

I allà estava jo, sol als meus catorze anys, atrapat com un imbècil en una batuda que podria haver evitat, al camp de Fossoli, a punt de pujar en un d'aquells famosos trens de guerra alemanys, aquells que segons el que deia la gent, mai no tornaven. Mentre els SS ens empenyien dins dels vagons, jo intentava evitar els cops i concentrar-me en no quedar atrapat al mig. Que diria ara l'avi del seu nét, prou tanoca per a deixar-se agafar? Només hi havia una manera de redimir-se, fugir.
I això faria.

Van tancar les portes. Estaven apilats, com animals. En vaig acomodar en un racó, mirant l'exterior per una escletxa. Aquella escletxa era la meva primera petita victòria, però no seria l'última em vaig prometre. Un cop tots a dins, el tren va estar aturat molta estona, no va començar a bellugar-se fins ben entrada la tarda. La gent comentava que anàvem a un lloc anomenat Auschwitz i allò ens va tranquil·litzar, ningú coneixia l'indret, però el sol fet de tenir un destí, era un alleujament.

Van ser dies de patiment, de set i de fred. Jo intentava no bellugar-me gaire i dedicava tots els meus esforços en fer més grossa la meva escletxa. Ho vaig intentar amb qualsevol cosa dura que podia atrapar, finalment amb les ungles, fins a fer-me sang. Una veu a cau d'orella em va dir, t'estàs fent mal. Era una nena, l'Emília, de poc més de sis anys, filla d'un home alt i gros, de Milà, enginyer, que al primer dia es va arronsar com un cuc i ja no va dir res durant tot el viatge. L'Emília però, era alegre malgrat tot; intel·ligent i simpàtica. Li vaig donar un caramel que tenia reservat per mi, la veu de l'avi em va renyar, però no li vaig fer cas. El segon dia van sortir d'Itàlia, molta gent al vagó plorava, jo no. Jo no tenia motiu per plorar.
Jo tornaria.

Les nits eren terribles. No només pel fred, la gana i la set. Eren terribles pels crits de les mares que no podien alimentar a les seves criatures, pels plors d'homes adults, que m'impressionaven especialment, pels cops, per les baralles absurdes. Per tot. Jo trobava a faltar als pares i a l'avi. Però feia el cor fort. La pena només et fa dèbil. I els dèbils no s'escapen i jo volia escapar. A les nits, l'Emília i jo parlàvem, parlàvem molt, de coses que mai no havia parlat amb ningú, de coses que no s'haurien de parlar amb una nena petita. Al principi em feia vergonya que m'abraces d'aquella manera, després ja no. M'agradava, en feia sentir bé.

Un dia, no recordo quin, el tren es va aturar a un poble. La gent del vagó demanava aigua a crits, jo no ho feia, cridar cansa i no serveix de res, i algunes persones del poble es va apropar als vagons. Per l'escletxa, vaig veure com un nen, d'uns deu anys, ens mirava, somreia, i es passava el dit índex pel coll, molt lentament, com si es degollés. Ho va fer dues vegades, sense deixar de somriure. Era un somriure obert i sincer, s'ho estava passant la mar de bé. Els jueus no tenim amics, vaig recordar que m'explicava l'avi davant indignació de la mare, que no volia que el seu fill fos educat en l'odi, com deia ella. Però l'avi tenia raó, mare; tenia tota la raó. No vaig apartar la vista del noi que em volia degollar. Mirar no; observar! Sí avi, ho tindria molt present quan fugís. Els jueus no tenim amics, només podria comptar amb mi mateix.

Quan, finalment, vàrem arribar a Auschwitz, tothom estava destrossat. Van obrir els vagons i la gent va baixar com si fossin robots. Alguns demanaven explicacions, volien saber quan recuperarien l'equipatge. Era tard i hi havia SS per tot arreu. Recordo que cridàvem, com si estiguessin boixos. Crits com a lladrucs. Terribles. De seguida vaig veure que no podia pensar amb aquells crits, i vaig fer un esforç de voluntat per ignorar-los. Cap opció de fugir, masses SS. Estaven separant la gent en dos grups. Un SS em va preguntar: edat, sa o malat? Sense pensar-ho vaig respondre, posant-me de puntetes: divuit anys i sa. L'home no em va creure i em va senyalar el grup dels vells, de les criatures, de les dones. El grup de la gent que no podia treballar. El grup de la mort, jo ho sabia i sabia que no podia anar-hi.

Aleshores es va produir un aldarull; l'Emília no volia que la separessin del seu pare, que de sobte havia sortit de la seva paràlisi i s'enfrontava al SS, aïrat. La nena cridava i plorava com si li esclatés el cor. Un SS cepat, anormalment gros i alt, va agafar a la meva Emília per les cames, i com si fos una nina de drap, la va esclafar contra una paret. Vaig sentir un soroll sord i humit i vaig pixar-me al damunt. Però de seguida em vaig refer: vaig guardar aquells fets horribles molt endins, tancats amb clau, i vaig ser capaç d'observar, no de mirar, i vaig veure que amb l'aldarull podia aprofitar per anar amb el grup dels homes i ho vaig fer amb tranquil·litat, sense córrer. Ningú no em va dir res. El pare de l´Emília xisclava fins que un tret el va emmudir de cop. Jo, no vaig ni tremolar. Només pensava en una cosa: havia de viure per poder escapar, havia de tornar amb l'avi.

I ho faria.

Comentaris

  • Un afegit[Ofensiu]
    Taller de narrativa | 21-05-2017



    Em sembla que a la frase, "Cap opció de fugir, masses SS" gramaticalment correspon massa SS.

    Dic em sembla perquè en temes de gramàtica sempre dubto.

    Lluís

  • Objectius[Ofensiu]
    Taller de narrativa | 21-05-2017



    Primer de tot comentar-te que la descripció en primera persona no era obligatòria pel que fa als objectius de l'exercici. Ho dic perquè mig li retreus al Ferran i al Josep. En realitat, es pot narrar des de la subjectivitat d'un personatge tant en primera com en tercera persona.

    L'objectiu de descriure un personatge indirectament l'aconsegueixes de llarg. El teu és un jueu jove, decidit, valent, tossut i gens mesell. La mena de persona que després de sobreviure a l'holocaust (una loteria) va fundar l'estat d'Israel.

    L'altra objectiu, el final, l'expectativa, tu mateix el defineixes i l'explicites: fugir i tornar amb l'avi.

    Hi ha alguns errors però entenc que són de teclejat. Observo que a la primera frase hi ha uns guions curts quan correspondria utilitzar-ne de llargs.

    Salutacions

    Lluís

  • primera persona[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 21-05-2017

    La descripció en primera persona fa difícil saber si t'agradaria seguir amb la lectura o no del relat, ja que la seva narració, amb un final, el d'aquest relat en concret, que és obert, convida a la conformitat amb allò explicat, aquesta història en si mateix ja té un principi i un final.
    Estic d'acord en què el noi sap coses de la família de l'Emília que amb una senzilla explicació quedaria fora de dubtes que no sigui ell un endeví.
    Molt crua i ben visual la descripció del nen malvat que se'n riu del factible destí que els espera, i de ben segur que real imatge.
    Hi ha una frase que comença amb un "Si avi" que hauria de dur una coma en el mig, fora de les coses que ja t'han dit en el comentari anterior i un parell d'errors de ditets, en paraules a les que li falta alguna lletra.

    Fins la propera, esperant haver servit d'alguna cosa, tema difícil, tan el del teu relat, com el d'intentar trobar-hi petits detalls.

    Ferran d'Armengol

  • Relat històric[Ofensiu]
    Josep Casals | 19-05-2017

    El teu text sí que fa pensar, Joan Albert. A mi m’ha fet pensar en com es pot arribar a transformar el comportament humà en determinades circumstàncies. I això que he mirat de llegir el teu exercici amb l’esperit crític requerit, centrat en els aspectes proposats: la descripció indirecta del caràcter del protagonista i la força com a inici.
    Mirar, no; observar. Aquesta màxima i l’avi es converteixen en una mena de remor de fons, de fil conductor del relat. D’aquest inici d’història que compleix amb escreix la doble funció de situar el lector en un determinat context històric i humà i de crear expectatives, desig de seguir llegint, de saber si finalment el noi fugirà.
    El protagonista es va caracteritzant al mateix temps que avança la acció, i es veu com també va evolucionant, s’endureix. La tria de narració en primera persona limita la possibilitat de descripció física, però això s’assumeix, no és cap demèrit.
    Trobo molt justificada la cruesa en la descripció de l’escena de la mort de l’Emilia i el seu pare. Com per recordar-nos que els fets en que es basa la narració van passar realment i van ser així de monstruosos. També ens adverteix que el protagonista trobarà força entrebancs abans no pugui assolir el seu propòsit de fugir i tornar amb l’avi.
    Alguns aspectes argumentals a comentar: no he acabat d’entendre per què era important evitar anar al centre del vagó; sí que entenc que al protagonista li sembli simpàtica la Emília, és una percepció primària, però ¿en que es basa per afirmar que és intel•ligent? I ¿com va saber que el pare de l’Emilia era de Milà i enginyer?
    Per comentar aspectes gramaticals seré agosarat perquè si parléssim en termes musicals diria que toco d’oïda, sense coneixements de solfeig. No he percebut aspectes dissonants en la sintaxi i opino que en general la puntuació és molt encertada i confereix al text un ritme natura, agradable de llegirl. Hi ha paràgrafs amb una sola frase curta (I això faria / Jo tornaria) situats estratègicament per transmetre la determinació encara intacta del protagonista). Crec que on has escrit “Jo trobava a faltar als pares i a l'avi” hi hauria de dir “Jo trobava a faltar els pares i l’avi” / “M'agradava, en feia sentir bé” - “...em feia ..” / “el tren es va aturar a un poble” – “... en un poble” Per mi no són aspectes importants i m’hi fixo més que res per aprendre i sóc conscient que fins i tot puc no tenir raó.
    Molt bon text, Joan Albert, en tots els sentits.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Taller de narrativa

27 Relats

81 Comentaris

4679 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
TALLER DE NARRATIVA

Voleu participar en una nova iniciativa? Teniu ganes de progressar en la tècnica de l’escriptura? Voldríeu conèixer els vostres punts febles com escriptors? Esteu disposats a criticar amb sinceritat i sentit i a rebre les crítiques amb humilitat? Aspireu a lliurar-vos dels empipadors errors ortogràfics i sintàctics? Us sembla que no avanceu? Necessiteu impuls i motivació per continuar escrivint o per tornar a escriure? Voleu llegir amb criteri i aprenent del que llegiu? Disfruteu escrivint però us sentiu sols i voleu compartir esforços i interessos?

Aquí teniu la nostra proposta :

Un taller que pretèn abastar tres aspectes de la literatura: llegir, escriure, comentar.

Un exercici cada 15-20 dies en tres fases: llegir-aprendre, escriure, comentar.

Primera fase: tots els participants ens llegim el mateix text (d'un autor bo, reconegut o interessant) i el comentem, discutim, aprenem. Posem 3-5 dies. A partir d'aquest text l'organitzador proposarà un tema.

Segona fase: escrivim un relat segons el tema marcat. En un termini de 7-10 dies.

Tercera fase: comentem els nostres relats. 3-5 dies. Un comentari intel·ligent, sincer i útil. I ben redactat. Aquesta seria, doncs, una part més de l'exercici.

L’essència d’aquests exercicis seria treballar la redacció, l'estil, el lèxic, la gramàtica, l'estructura, la trama… i deixar en un segon pla la història o l’argument. En resum, centrar-nos en la tècnica ja que les històries són les que cadascú necessita, li agraden o vol contar. I res de paraules prohibides o obligades.

Qui participi en cada exercici es compromet a fer una crítica intel·ligent, amb sentit, sincera i útil a dos o tres companys. O a tots si som poca gent.

Una d’aquestes critiques vindrà donada per sorteig, les altres las podrà escollir lliurement cadascú. I, és clar, es podran fer més critiques si ve de gust o es té temps.

Hi haurà un ORGANITZADOR que proposarà el text inicial i el tema de cada exercici d'escriptura i també organitzarà el sorteig dels comentaris/crítiques obligatoris. Anirà canviant, segons decidim entre tots.

Si voleu es podrà escollir un guanyador per cada tema que escolliria l'ORGANITZADOR o bé tots per votació. Pensem-ho, però, ja que l'essència de la idea és la d'un taller d'escriptura, no la d'un concurs.

Es penjaran exercicis i crítiques, aquí amb aquest nick de “Taller de narrativa”.

Si la cosa funciona, hi ha participació i interès es podria plantejar editar alguns dels textos, crítiques, comentaris... en un bubok o similar. Per a això escollliríem entre els participants un EDITOR que tingués experiència en el tema.

En principi pensem en un grup d'uns vuit participants que es comprometin a mantenir la continuïtat durant els propers mesos, fins a l'agost.

Si esteu interessats us podeu adreçar al primer organitzador:

lluisjulian58@gmail.com