Mirant-se al mirall...

Un relat de: VICKY

Mirant-se al mirall...


Mirant-se al mirall primer per davant, comprovant que el pit estigues ben recollit i mostres una bona entrada de sensualitat, ella jugava amb aquestes eines, feia servir el seu propi cos com si fos un pou de saviesa sexual.

Es va girar alçant les mans i recollint la seva melena fosca, i es va posar de puntetes per realçar més les seves cames, i així veure com li quedava el nou conjunt per darrera l'esquena, va donar el seu vist-i-plau, i es va convença que aquella nit seria bona.

Desprès de llegir uns quants anuncis de contactes, va trobar un que li va encuriosí, deia quelcom així: "Home de 46 anys, buscar confident per passar bones estones junts... i un número de mòbil"

Va pensar que podia estar bé, i li va enviar un sms dient-li: Vull ser la teva confident, com quedem???

Al cap d'una hora, va contestar-li: Em dic Joan, i tu???

Quan va obrir el missatge i va veure que li deia el seu nom, va imagina que era nou en tot aquest mon de cites a cegues, ja que de costum no es diuen ni el nom, és tot molt impersonal.

Ella no sabia si dir-li el seu nom de veritat, o dir-li un de mentida, però va pensar que perquè donar-li tanta importància al nom, i si, li va posar un altre sms: Jo em dic Adriana, on vius??

Al cap de poca estona: Va rebre un altre sms: Sóc de Barcelona, i tu??, bé i si et truco i parlem cinc minuts per quedar...

Ella va contestar: D'acord.

El mòbil de l'Adriana estava sense so, però ella veia quan li entrava una trucada, va contestar de seguida: Hola???

De l'altre banda, va sentir una veu d'home que li deia: Adriana, ets tu??

Si, li va contestar ella, i va continuar dient-li:
Et sembla bé que et convidi a sopar al restaurant de l'Hotel Casa Fuster esta al Passeig de Gràcia, ens trobem a les nou, reservo la taula a nom de tots dos. Estàs d'acord??

No estava acostumada a tanta amabilitat i menys que hi hagués un sopar pel mig... però no si podia negar, ja estava enfilada a l'aventura i ara no podia fer marxar enrere, havia de saber qui era aquell home anomenat Joan.

Aquella nit estava més nerviosa que de costum, sempre era puntual a les seves cites, i si l'home feia tard, als cinc minuts ella marxava, sempre deia que ella no esperava a ningú, que la puntualitat era primordial, i que no suportava escolta les excuses de mal pagador per arribar tard, preferia marxa sense veure al que hagués estat el seu amant i que ara ja no ho seria.

A les nou en punt ja estava davant de l'Hotel, però no va voler entra i li va dir al taxista que si us plau fes una volta més per no ser la primera en arribar.

Aquells cinc minuts va poder repassar-se els cabells, mirar-se el llavis, tornar a comprovar que tot estava com a ella li agradava, la faldilla dins del cotxe semblava que se li havia encongit, al seure se li veien molt bé les cames perfectes que tenia, i aquelles mitges transparents d'un color clar encara les feia més maques.

El taxista va tornar a parar al davant de l'hotel, i ella li va donar els diners del recorregut, va baixar i va notar com les cames li feien figa, els talons de les botes eren massa alts, i el cor li bategava de presa, aquesta sensació la feia reviure i li donava una pujada de forces d'adrenalina directa a la sang.

Es va dirigir cap a la recepció de l'Hotel, i va comentar: Si us plau, el restaurant???

Si senyora, acompanyi'm, li va dir el recepcionista.

Va veure un munt de taules buides, i només dos o tres taules ocupades amb altres parelles estrangeres, i una taula a prop del piano, al costat del finestrell, hi havia un senyor que li va alça la mà per saludar-la, ella es va dirigir cap a ell.

I li va dir: Hola, ets en Joan???

Si, i tu l'Adriana, oi??

Li va oferir que s'assegues a l'altre cadira, ella li hagués posat més anys, tenia tot el cabell blanc, estava recent afaitat, i feia bona olor, no portava corbata, només una bona americana, i una camisa de mil ratlles grises.

L'Adriana el va observar per parts, primer les mans, les ungles, unes mans poden dir moltes coses, i aquestes eren fines i cuidades, desprès va mirar-li els ulls, i eren foscos com la nit, però el que més li va agradar va ser el seu somriure, ho feia natural com si fos molt fàcil, cosa que a ella li resultava últimament impossible.

Ella vivia un episodi de la seva vida que li era igual tot, molt poques coses l'importaven, casi bé res. No era feliç però això també li era ben igual. Deia que veníem al mon de passada i que tothom s'apropava a tu només per algun tipus d'interès, no creia en l'amistat, no creia en l'amor, no creia en el benestar de la família, no creia en els infants, no creia en res, bé, només amb la seva feina, va estudiar durant molts anys per fer de dissenyadora de roba, treballava a una empresa internacional de roba de dona i home, era una dona reconeguda en aquest mon, i això la feia encara més egocèntrica.

L'Adriana no va poder ni fer un petit somriure, el silenci va envair la taula, van veure entrar al pianista que es va col.locar al davant del teclat per començar la seva música, això va fer que els dos a l'hora es relaxessin, i va venir el cambrer per portar-lis les cartes del sopar.

La música era molt suau, convertint els silencis en só.

Dos desconeguts compartint un vi, la primera copa va ser molt necessària per poder escalfa l'ambient, a la segona copa, ella va poder somriure una mica davant el que en Joan li explicava només per trencar el gel.

A la tercera copa i a mig sopar, en Joan li va dir: Puc tornar-te a veure un altre dia??

Ella va exclamar: No ho se, no ho crec, voldries tornar a quedar amb mi??

T'estranya??, li va dir en Joan

L'Adriana, no sabia que dir-li, va contestar-li: Ja veure'm com van les postres...

Al final del sopar, ja un cop s'havien menjat les postres i els cafès eren un plaer amb el seu aroma, en Joan li va dir: Bé, ara ja hem acabat els postres, ara em podràs dir si ens podem tornar a veure???

L'Adriana no sabia com dir-li aquell home que ella no volia una parella o un company, que ella només volia una nit de plaer, a on dos cossos desconeguts es fonessin en carícies i gemecs.

Mentre pensava i al mateix temps remenava amb la cullera el sucre de dins del cafè, no volia tornar a quedar, no volia conèixer a ningú, no volia saber res...

No sabia trobat mai abans amb una situació similar, sempre les dues parts sabien a que anaven, i no el que li estava passant, com desfer-se d'aquell home, quina mentida li podia explicar, quina situació més lamentable pensava ella, no volia compromisos, no volia dir mentides sense necessitat, no volia complicacions.

Al veure que no hi havia resposta, en Joan va desistir, i va demanar el compte al cambrer.

La va acompanyar fins a la porta principal per acomiadar-la, i ella es va quedar sorpresa que no la convides a pujar a la seva habitació, va agafar un altre taxi i va marxar cap a casa sense estrenar el seu nou conjunt de roba interior.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de VICKY

VICKY

10 Relats

8 Comentaris

8665 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Tinc 39 anys, no se escriure, penso en català i per això m'és molt més fàcil explicar-me amb aquest idiome, i així ho intento.

Vaig perdre al meu germà petit amb un accident de moto (set '07), al cap de nou mesos la meva mare (juny '08) va marxar amb ell.

Això ha fet que la meva vida donés un gir molt gran i em fes sentir molt de dolor dins meu.

Sóc separada, tinc dos fills preciosos, són els que m'han donat la força per continuar, també tinc una nova parella que m'ajuda a trobar la il.lusió a envers a aquesta vida.