Miralls de fira

Perquè de vegades les histories horripilants no només fan por, si no també pena.


MIRALLS DE FIRA


El Sol, lluminós i clar travessa el vidre de la finestra enreixada i mira d'alegrar una mica el matí hivernal que s'enceta. Les parets de l'habitació són blanques, el sostre, també. I el terra, net com una patena, reflecteix la borrosa imatge d'una noia plorant estirada en un llit. Duu els cabells embullats i la part de dalt del pijama descordada. El pijama també és blanc, un blanc immaculat i net, com tot el que es troba en aquest odiós edifici on ella ja fa dos mesos, una setmana i quatre dies que s'hi allotja. I un pijama net abans de que s'acabi la setmana es mereix un càstig, un càstig molt dur. La Natàlia està castigada, perquè és dijous i porta el pijama recent rentat, perquè ahir la van enxampar vomitant i se'l va embrutar. I quan la infermera la va veure al lavabo ella va fer un bot d'espant i ho va acabar d'emmerdar tot. Després, a més a més, li va tocar netejar-ho. I tot aquest conjunt d'errors, de ficades de pota, signifiquen que aquest cap de setmana no podrà veure els seus pares ni la Berteta, la seva germana petita de cinc anys, bé sis, perquè ahir en va fer un més. Natàlia tanca els ulls i s'imagina la seva germana dient-li amb la boca grossa i l'orgull recorrent-li el cos: "Ara, tata, ja sóc gran. Ara m'hauràs de deixar la Gam boi!" Esclata a riure, de segur que si el Santi la veiés pensaria que s'ha tornat boja, però no ho pot evitar. S'ha imaginat la seva germana amb els morros plens de pastís de xocolata i coi, és que és tan graciosa! Llàstima que ahir no pogués trucar a casa per felicitar-la, però no la van deixar. I això que ella ja havia preparat el regal i tot, una nina de drap feta a mà i amb un cartell on posava "Berta, per molts anys!" brodat al vestit. L'havia feta a la classe d'arts manuals, que era un pal més per no posar-se histèrica durant l'estada al centre. Rumiant rumiant la noia s'ha posat panxa amunt. Ara, si fóssim la làmpada, blanca, és clar, que penja del sostre, podríem veure una camiseta oberta de bat a bat, un sostenidors de color blanc poc plens i una fina, planissima i blanca cintura una mica més avall. La Natàlia s'aixeca, agafa la bossa de mà que utilitza algun cap de setmana quan surt amb els pares a "dinar" en algun restaurant i en treu una capseta de color negra. A dins i ha un parella de safates amb colorets rosats i carnals i una altra cosa molt important: un mirallet! És petit, però ja servirà. La Natàlia se'l passeja per davant de la cara, el cos, les cames... quan ja ha acabat l'exploració, torna a asseure's al llit embolcallat en llençols i mantes blanques. Detesta aquesta blancor. Tot tan blanc... i el seu cor tan negre. Negre i podrit, carbonitzat pel dolor que provoca una imatge reflectida en un mirall, lletja, grossa i grisa. I horrible, molt molt horrible.