Miralls (17-20)

Córrer amb sandàlies que són dàlies
El son de les ales
I el so despert en les sales
De l'anhel per l'anyell
De l'anell en el dit
Distant des de fa tant del sol
Callat tallat tacat de cristall
Com l'estrall.
El jardí regeix les regles del joc
Del jóc bajoc jocós del jou
Que el junyeix a la jaculatòria
I no té escapatòria ni pot fer escàpol.

Crema el cromatisme del crisantem
La crosta que costa
Arrencar de l'arengada trencada premsada
Al bell mig del llebeig que bufa
En la baldufa del seu lleure.
És lleu el deure d'aturar-se

Puc pensar en pregonar el passat
En predir el futur prevenir el furt
Venir prenyat de dubtes i presumptes
Discòrdies misericòrdia per als justos
Justificant els seus pensaments.
Puc pressentir que el present
Ja no és el que era que m'espera
La foscor famèlica darrera la porta
Amb l'ànima morta amb la maledicció
De la mala dicció del rapsode
Rapte del so dels mots momificats
En les frases més malenconioses.

Pul·lulen els pòl·lens de les pàl·lides
Flors flotants per la palestra
De la tempesta el maldestre i atziac
Atzucac de l'atzar l'atzur de la mar
Maragda i mare en el magma
Espès de l'expectació i de l'espera
Diafragma del dia fragmentat.