Miralls (05-08)

Un relat de: deòmises

Què queda quan calla la querella
De l'esquella la rella que llaura
L'allau de la rauxa
-On rau la xarxa dels disbarats
Barats i descarats massa cars?-
Circ d'alt risc del risc
El rusc de la requesta
S'encasta amb l'enquesta
De les hores; des d'aleshores
L'escalfor escalfa esclafa fins que
Crema els fins finals
La Meca macabra dels drames casolans;
El ferro s'aferra a la terra que l'aterra
La desferra es desferma
I és l'erma galerna eterna.

Com sé on s'enfonsa l'onzè vaixell
Que va hissant les veles
I l'esquela dels seus homes?
S'enfonsa com el bronze amb el bonze
I onze unces i tres ors com a sulls
Tresors en els ulls del fons
De la mar marea marina.

S'allunya la lluna llunyana
Mentre la matinada la mata
Llunàtics somnis com el sol de soledat
Decadència de cadència
Pausada
Pauta quan sona la flauta
De la fe del fervor
De la feblesa deler ple de força.

Pedra de toc foc i cendra
Sirena del silenci captat
Al capaltard captaire de la tenebra
Pacífica fatídica que edifica
I rectifica la recta línia
Rectilínia i
Raquítica cant incandescent
Descendent de les roques desolades
Dessalades.

Comentaris

  • Llegeixo la segona entrega[Ofensiu]
    Salgado | 01-04-2008 | Valoració: 10

    dels miralls i reconec que cal treure's el barret amb el teu domini lingüístic.

    Xavier

  • gypsy | 26-03-2008 | Valoració: 10

    un poema ben digne de'n Bruixot amb aquesta sonoritat feta huracà, tempesta i música per als Déus...

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

373 Relats

1011 Comentaris

307194 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978