Mirall

Mirall

Definició del diccionari:

(s.XIV; del ll. miracülum "prodigi, fet admirable" (cf.miracle i miraculós)

Superfície llisa i molt reflectora que, per reflexió dels rajos de llum, dóna imatges clares dels objectes. Mirar-se en el mirall.
Allò que dóna la imatge d'alguna cosa. Els ulls són el mirall de l'ànima.

Mirall

Definició subjectiva:

Superfície reflectora freda i buida. Infidel mentider que, invertint-la, menysté la imatge que li dóna vida. Notari impertèrrit, ell proclama i fa notar el pas del temps, per les empremtes que emmiralla. Delerós i envejós, pacient i expectant observador que, tot i saber que la victòria serà seva, no pot estar-se de jugar a seduir i emmetzinar.
El puntual perseguidor de vides acull la imatge del nouvingut, quan la mare li mostra el fill per primer cop, i ja no el deixa de petja. Quan el nadó esdevé un nen, en veure'l com juga i, tot rient, fer-li ganyotes com si tractés amb un amic, li paga la confiança tot mostrant-li com creix i s'espavila. Li vol fer creure que està del seu costat. Necessita temps per derrotar-lo.
Quan el noi entra a la pubertat, el gran hipòcrita assaja la cruel estratègia, tot enfrontant-lo amb un cos maldestre i estrany que canvia cada dia i, del qual, li xiuxiua, no se'n pot refiar car no agrada ningú. Però el mirall sap que la seva és una victòria efímera; s'apropa la brillantor encegadora de la joventut. Aleshores el mirall se'n fa còmplice, sap que en aquest curt espai de temps té les de perdre, i acompanya amb paciència i mirada llarga el jove carregat de força i de vida, tot confirmant-li, mentider, que és un deu immortal. I un dia el veu acompanyat, i ja són dos els que cauen en el seu poder. Com a bon notari, els certifica llur bellesa i felicitat, fins i tot els acompanya en els jocs de seducció; és pacient, és tranquil... té temps.
La paciència i el temps li regalen la imatge del jove canviat en home madur; el mirall ja pot començar la revenja. I ho fa tot alliçonant a l'empresona't: que no es immortal; que la bellesa es marceix; que ja no són dos els que s'emmirallen; que la derrota serà més o menys llunyana però segura. Per primer cop, botxí despectiu, li llança als ulls l'escruixidor pas del temps.
I per fi el fred depredador senyoreja i venç. El vell ja quasi ni es reconeix en l'espantall que l'observa, mimètic, des del mirall. El cruel i fred notari maleït, gosa desmentir-li la pròpia imatge, la que el derrotat intueix real en el seu sentir més profund. El vell es mesura amb l'enemic, embolcall buit de les absències que, per sempre més, es negarà a reflectir; ell sap que l'impertorbable acabarà la seva tasca; el darrer dia donarà fe que, d'aquell cos, ja no l'entela l'alè.

Jordi Roig
Abril 2009