MIRALL

Un relat de: Ravegal
L'hotel era d'una impersonalitat total. Havia nascut ja sense pretensions, destinat a acollir a aquells que no manen, ni fan, a aquells que només posen a punt. El menjador estava també en aquest punt d'ambigüitat a cavall del bar amical i el servei que facilita al client l'aplicació de la llei del mínim esforç.
Des de la meva taula observo els altres entaulats. Anònims "posadors a punt" de qui sap quines complicades instal•lacions que componen les entranyes de la gran factoria, ara tancada per vacances, que està fent la revisió anual.
Tots seuen sols llevat d'una taula en la que són quatre. Tots tenen una expressió absent excepte els quatre que s'esforcen per mantenir una conversa que canvia de tema cada vegada que pren la paraula un altre. Són quatre solitaris que estan junts.
Observo l'home que tinc al meu davant. Es com els altres; rostre inexpressiu amb una mirada trista i perduda que fa suposar que el seu pensament està molt lluny de la seva realitat física.
Quan el cambrer li recita com una monòtona lletania la versió completa del "nostre pa de cada dia", entre les possibilitats gastronòmiques potser escollirà, inconscientment, el plat que més s'assembli al que correspon a la rutina domèstica. Avui a casa toca ....
Menja de "memòria" , amb una mirada que no pretén veure res. A vegades la forquilla s'atura, suspesa uns instants, camí de la boca. La seva inexpressivitat el fa semblar passiu però el seu pensament treballa, possiblement recorda. A vegades esbossa un lleu somriure, d'altres es queda en un rictus i d'altres mou suament el cap de costat a costat en un gest inequívoc de negació. Aquests petits moviments solen acabar amb una exhalació profunda, com un sospir contingut.
Ja ha acabat de sopar i es beu un cigaló molt a poc a poc, amb petits xarrupets; després demana el compte i paga. Es queda immòbil un moment i decideix aixecar-se en el moment en que ho faig jo.
Enfilem el passadís de sortida del menjador. Me'l miro de reüll i veig que ell també ho fa. Així caminem junts unes passes,.......fins que s'acaba el mirall.

Comentaris

  • Soledat[Ofensiu]
    Montseblanc | 06-04-2020

    La soledat és fa més evident a les vacances, quan la rutina diària canvia. Sense la feina de cada dia, sense haver de fer el manteniment de la llar, moguts a un entorn diferent (encara que sigui un hotel), estem més sols que mai amb nosaltres mateixos. I ja se sap que a la societat en que vivim avui en dia, ningú es vol quedar a soles amb si mateix, no fos cas que comencéssim a reflexionar, a obrir calaixos, a pujar a les golfes del cervell i trobar qui sap què...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: