Mirall marcat

Un relat de: tapisser
Ja m'ho deien els avis: Avui en dia, per veure el que s'ha de veure...
Tot i això la vocació és la vocació i jo vaig néixer per a ser mirall, no pas mirall d'aquests de moble no, sinó espill de mà, del que fan servir les persones per encertir que són ells els que estan allà davant fent ganyotes per veure’s aquell gra o aquella ferida que fa tan lleig i es troba a l'altra punta de la cara.
Tinc sort de pertànyer a una noieta jove d'una família benestant que gairebé sempre, em fa servir per fer asseveracions idiotes: Que si sóc la més maca..., que quines ulleres faig..., que tant de bo el Baró Grinstoi no em vulgui mai per esposa amb aquestes dents tan grogues...
Aviat tindrà aquella edat en què ens entenem tan poc i ens sentim responsables de massa coses, comencem a fer pudor, ens surten grans i se'ns remouen les hormones i, tot i que en el meu cas vaig fer un jurament de fidedignitat d'imatge en graduar-me com a mirall de mà, em resulta de pèssima educació reflectir tot el que veig, de manera que intento ombrejar els detalls de la imatge que retorno.
Jo sóc humil. En el dormitori de l'Elena hi ha molts mobles luxosos, d'estil Lluís XIV i un gran mirall del segle divuit, però jo no tinc ni policromia, ni marqueteria ni res. Sóc, un marc de xicranda, amb un senzill darrere de melis i un mànec de la mateixa fusta que el marc, algun aprenent, com a pràctica d'ofici d'ebenista, em devia haver fet i, la veritat per davant de tot, no li vaig sortir gens malament.

La família de l'Elena, aristòcrates vinguts a menys, havien "apanyat" el casori de la seva filla amb el Baró Grinstoi, cosa no massa delejada per la jove, si mes no, cap dia desitjada amb la mateixa intensitat.
Aquella jornada de tardor, havent dinat, la parella va decidir fer un passeig a cavall. Després de cavalcar fins a arribar al gran estanc de la propietat (que tenia sense ell saber-ho, pretensions de llac alpí) alguna cosa que va dir amb les mans o va tocar amb els ulls el Baró (que dit sigui de pas, tenia trenta-dos anys més que l'Elena, i anava calent com per entebionar tota l'aigua de l'estany) li va semblar una grolleria a la jove, i va demanar amb aquell desencís lànguid i ofès que havia llegit en algun escrit romàntic que deuen esgrimir sempre les dames, que sense dilació, la portes de tornada a casa, on davant del seu mirall confident, podria donar sortida a aquell torrent de llàgrimes que els seus ulls i el seu "savoir faire", recentment estrenat, retenien, com farien en un futur, les comportes d'una presa.
El Baró, cavaller com era, així ho va fer. Tot el recorregut, que el trot del cavall i la perruca li varen permetre, es va anar debanant el cervell, buscant quina era l'ofensa que havia infligit a la noia, a la que també, dit sigui de pas, desitjava només per assumptes d'hormones, no pas per cap enamorament foll.
El cavall de n'Elena, va fer una arribada triomfal, davant de la porta on esperava el majordom junt amb el mosso de quadres, tres minuts abans que el Baró i la seva cavalcadura apleguessin a l'entrada.
Un dels dos, amb cara de no entendre res.

Hem vist a centenars de pel·lícules d'època com la dama puja les escales de marbre plorant, així que no feu que ho descrigui que se'm fa molt difícil.

Després de tancar amb un gran terrabastall la porta, es va llençar sobre del llit i va començar a buidar les comportes dels seus ulls. De revolada, en passar pel costat del moble que feia servir com a pentinador, em va engrapar, i confident com era de les seves tragèdies, em vaig disposar a ser preguntat per una munió de coses de les quals jo no en tenia ni idea.
De moment anàvem bé perquè només feia que repetir: Perquè a mi ? Perquè a mi ? Perquè a mi ? Pregunta retòrica que no volia més resposta que l'atenció de la seva imatge.
Però la cosa va anar a més.
Perquè a mi, que sóc trenta-dos anys més jove i encara no entenc ni la meitat de les coses que en Grinstoi em busca amb els ulls i amb aquelles mans tan llargues?

Els miralls de mà, pagant una mica més, rebíem uns cursos de parla elemental (la resposta al despit) es deia el curs, i a mi els de casa m'hi van matricular.
Em vaig preparar i vaig entendre que la meva mestressa (a la que no volia defraudar) s'anava fent gran o la volien fer créixer massa de pressa, i això segurament voldria d'alguna paraula dita a manera de consol.
Així que després de fer uns exercicis de respiració, d'alliberar la part que feia d'esòfag en mi i recollir tot l'aire possible en el diafragma (que es veu que els miralls també tenim) em vaig decidir a dir alguna cosa consoladora, quan aquella assassina de dotze anys em va tirar amb una potència descomunal contra el mirall del segle divuit, quedant tots dos fets a miques i pendents de viatjar pel camí de les tres pedretes fins a les escombraries.
El tros més gran que va restar de la meva part de vidre potser feia cinc per cinc centímetres, la meva part de fusta va quedar intacte, la qual cosa demostra que a l'aprenent que em va fer, se li augurava un gran futur com a ebenista.
Abans que el soroll causat per la trencadissa alertés als papàs i algú del servei decidís d'escombrar les restes caigudes, l'Elena va voler recollir alguns trossets de vidre i fustes com a record del seu primer enfrontament amb la luxúria no desitjada.
Un cop les bromes del percaç s'havien dissipat una mica i que tota la casa sabés, gràcies a la noia que va anar a netejar l'estança el que havia ocorregut, que depenent a qui anés dedicada l'explicació, glossava des de la realitat, fins a l'incendi de la totalitat del pis superior, l'Elena es va anar calmant una mica, però se li feia difícil entendre una vida futura fent coses que ella no volia: fer-se gran, casar-se amb un senyor que, encara que fos l'escollit pels papàs i tingués el títol de Baró a ella no li acabava de fer el pes, _ li agradava molt més aquell mosso que se'n cuidava de la seva euga com si ho fes ella mateixa _.
Ningú podia obligar una dona a fer res que no volgués fer.
Mentre es feia aquestes reflexions, es va adonar que foradant les restes dels vidres trencats i les fustetes del marc del mirall gran, anava enfilant i teixint una garlanda prou grossa per fer de collar a la seva euga.
Una corretja original construïda de trossos de records i secrets dits en veu baixa en el seu mirall de mà, el seu confident, daurats de la policromia del marc i algunes cintes de colors perquè ballessin amb el vent, acabaven de guarnir i donar color a aquell enfilall que sense adonar-s'en anava fent.
Va demanar permís al papà per a sortir a cavalcar una estona, i amb una bossa més grossa que la que acostumava a fer servir per sortir a muntar, es va dirigir a les quadres on li va demanar a en Guillem, que així es deia el mosso, que li prepares la muntura per sortir tot seguit.
Li va passar la garlanda pel cap del cavall, li va somriure fins a ensenyar-li les dents groguenques, va muntar, i el va esperonar amb els peus descalços fins que va desaparèixer pels turons verds.

Un pagès, conegut per tothom per la seva bona vista, que en aquell moment treballava un camp veí, va jurar quan li varen preguntar les autoritats haver vist un animal corrent feliç, amb algú assegut a la gropa fortament agafat a la cintura de l'amazona però no va poder veure de qui es tractava.
I, si ho va veure, no ho va voler dir.

Comentaris

  • Aquest no l'havia llegit[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 03-12-2017 | Valoració: 10

    perquè he de tirar enrere dels relats més antics. I, com diu l'Aleix, la teva imaginació no té límits. Deus d'haver llegit molt i vist moltes pel·lícules per a inventar-te tot aquest reguitzell de situacions, en aquest cas personalitzat en un mirall. Segur que vas veure totes les pel·lícules de dibuixos de Disney i vas llegir tots els llibres infantils de l'època. Tens alguna germana? Perquè si ella llegia els cuentos de Azucena, segur que tu també te'ls llegies. Jo, com que tinc un munt de germans, em llegia el capi Trueno i tota la pandilla quan ja se m'havia acabat la lectura sentimental de princeses, pastoretes i prínceps blaus.

    Però es que, a banda de la imaginació que hi poses, no pots evitar treure a passejar el sentit de l'humor, que és una de les coses que més m'agraden de tu.

    T'he de recordar que és el teu torn per a contar-me la teva vida i miracles? Encara que, escrivint ja me la contes. Et puc conèixer una mica pels teus relats que mostren una persona molt sensible i i imaginativa. Fins aviat

  • Em mira (e) ll[Ofensiu]
    gaietana | 13-09-2016 | Valoració: 9

    ... i ara Tapisser, cada cop que em faci les selles, pensaré en tot el que ha vist el mirall del teu relat i sentiré vergonya al mirar-me al meu pels milions de carotes que he fet per treure,m quatre pels o un gra. Mai més em tornaré a fer les selles, el meu mirall em mira...

  • L'ànima del mirall[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-09-2016 | Valoració: 10

    La teva imaginació no té limits, ets incrreïble! això de personalitzar estris quotidians, com un mirall, és una meravella. Descobreixes que també tenen ànima i molt semblant a la humana. Felicitats, Albert! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: