Mirall de crueltat o la negació de la reciprocitat

Un relat de: Ivan Bonache
Els dits volen, dansen pel teclat i el full en blanc es va omplint de lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen un tot. És un acte egoista, que ningú no ho dubti, escriu per necessitat, addictivament, sense pensar en ningú que no sigui ell mateix. Escriu i no para de rellegir. Si la frase no li agrada, llavors no serà digne de ser llegida per ningú i l’elimina sense vacil•lar. Tot passa pel seu sedàs i només respecta allò que creu sublim i innegable. Passa hores, dies, setmanes, mesos, anys, fins i tot, amb una història, un fil argumental que es torna tan real que s’acaba confonent amb la seva pròpia vida: se’n va al llit pensant en la història, hi somnia, es lleva pensant en la història fins a tal punt que la seva pròpia existència queda reduïda a la ficció que està inventant. Però, siguem sincers, algú s’ha preguntat què és real i què no? Algú té potestat per a decidir-ho en nom de tota la humanitat? Segurament no, ningú pot decidir el que és real per a una altra persona i, mentre l’escriptor està immers en la escriptura, renuncia a tot per viure una realitat pròpia, una realitat tan capriciosa que, tot i tenir la falsa il•lusió de que està sota el seu control i pot fer-la canviar com vulgui, és ben bé a l’inrevés: la ficció acaba dominant la seva vida transformant-la en realitat.

Mentre el nostre escriptor va esmicolant la seva vida a la frontera entre la realitat i la ficció, al fons del saló, a la seva habitació, al lavabo, una altra realitat s’engendra aliena a tot el que l’envolta. Mentre escriu, al mirall del fons el reflex és subtilment diferent: és la mateixa persona, febril en la tasca que l’absorbeix, la mateixa alçada, la mateixa edat, la mateixa pal•lidesa fruit de dies i dies sense sortir al carrer. Doncs, quina és aquesta subtil diferència? A un costat l’escriptor escriu mentre a l’altre costat del mirall ja no es pas escriptor, sinó el seu antagònic: el lector.

Els ulls no paren, dansen pel paper i els fulls van passant i passant: lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen un tot. És un acte egoista, que ningú no ho dubti, llegeix per necessitat, addictivament, sense pensar en ningú que no sigui ell mateix. Llegeix i no para de fer anotacions. Si una frase no li agrada és perquè no és digne de ser llegida i la ratlla sense vacil•lar. Tot passa pel seu sedàs i només respecta allò que creu sublim i innegable. Passa hores, dies, setmanes, mesos, anys, fins i tot, amb una història, un fil argumental que es torna tan real que s’acaba confonent amb la seva pròpia vida: se’n va al llit pensant en la història, hi somnia, es lleva pensant en la història fins a tal punt que la seva pròpia existència queda reduïda a la ficció que està llegint. Però, siguem sincers, algú s’ha preguntat què és real i què no? Algú té potestat per a decidir-ho en nom de tota la humanitat? Segurament no, ningú pot decidir el que és real per a una altra persona i, mentre el lector està immers en la lectura, renuncia a tot per viure una realitat pròpia, una realitat tan capriciosa que, tot i tenir la falsa il•lusió de que està sota el seu control i pot fer-la canviar com vulgui, és ben bé a l’inrevés: la ficció acaba dominant la seva vida transformant-la en realitat.

Comentaris

  • Capicua[Ofensiu]
    llamp! | 21-02-2014


    Molt bon relat. Et felicito

    Primer, amb la descripció de l'escriptor, un paràgraf intermedi i després la descripció del lector, molt igual a la de l'escriptor, amb matisos.

    Aquests relats es fan amens i distrets. Original idea!




    rellamps!