Mirades

he acabat de llegir-ho i no sé a qui li tinc més ràbia: al noi, a la tia espectacular o a la protagonista!! No ho tinc clar...;)

Et llegeixo sovint...amb aquest relat no me pogut estar de comentar-te!! ;)

Per cert...veient la teva biografia: crec que tenim una amiga comú l' afrodita (o natalypoulain)...jo també tinc flog, és 8rachel8...qualsevol dia d'aquest et comento, et sembla?? ;D

M'ha fet pensar en ell curs passat, que al tren sovint hi havia un noi que em mirava d'una manera fixa.
No em mirava la cara, segurament no sóc cap bellesa i porto ulleres gruixudes, mirava sempre una mica mes avall i com que cada vegada feia més calor i anava canviant de roba, cada vegada mirava més, diria que em buscava per la finestra del tren abans d'entrar a l'estació, per córrer fins el vagó per on jo pujaria.
També quan pujava una noia d'aquestes que ensenyen tota la panxa, mitja esquena y mig cul, canviava de pressa.
Com a la teva protagonista no sabia si m'agradava que em mirés o no. El noi no era pas el meu tipus. Al final vaig arribar a imaginar que aniria a la platja al seu poble que sé que és Calella, el buscaria i m'hi posaria a prendre el sol davant d'ell traient-me tot el necessari perquè em pugués veure d'una vegada per totes, que al final ja em feia patir de tantes ganes que en tenia.
Veig que ets de Sant Celoni, jo sóc de Sant Cebrià i només ens separa el Montnegre, bastantes vegades he anat al teu poble a peu i precisament he fet un relat sobre el camí que hi ha.
M'agradaria que te'l miressis a veure que et sembla, jo no escric gaire i quan faig una cosa me la miro i corregeixo mil vegades i suposo que encara no està bé. A veure si tu que ets veïna i a lo millor coneixes alguna de les coses que hi surten em pot dir si estan ben descrites.
Es diu El camí màgic
Abraçades

M'ha fet molta gràcia aquest relat AnNna! A banda de ser enginyós i d'estar molt ben esrit (De debò que m'has deixat bocabadada, escrius tant bé!...) m'has fet recordar els meus tragectes en autobús, de quan vivia a BCN, on m'entretenia observant tots aquets petits jocs de mirades en els altres passatgers.
Tal com diu la Lavínia, alguns nois, són com papallones... No poden evitar-ho!
Moltes gràcies per comentar-me. Et seguiré llegint.
Una abraçada!

Soc en Daniel Vila, l' autor del poema "Ets com una nineta que neix de l'aigua mes pura i mes bella..." M ha fet molta il-lusio el teu comentari perque veig que empatitzem; tu tambe et defenses prou be escrivint, continua aixi, vas per bon cami
el meu e-mail es viborax@hotmail.com
fins aviat

amb una persistent insistència, una i mil vegades amb la mirada... fantàstic relat... perfectament escrit... i al final el contrast brutal i melangiós a la vegada...
has fet un retrat de l´obsessió de la pròpia imatge com a reclam amorós...
m´ha agradat moltíssim...
un petó wapíssima!

això intentava ser una crítica a les noies com la protagonista d'aquest text....

són volubles, AnNna, formen part de les persones, a més, però, han de ser volubles per força perquè són curiosos i badocs alhora. Així la mirada fixa de qui creus que està per la narradora del teu relat (tu, potser) ha de bellugar-se cap a un altre lloc que li cridi més l'atenció (la rossa tenyida i pintada) i és que si la mirada és tafanera, vol saber.
El que passa és que la mirada d'ells, a vegades, és inconstant, és a dir va de lloc en lloc, sense quedar-se en cap. Fa com les papallones: de flor en flor!

Què hi farem c'est la vie!

Un petonàs.

PD
Sí que vindré al dinar!!