Mirades

Esperar pacientment no ha estat mai un dels meus forts. Tot just feia cinc minuts que m'asseia esperant a la Núria i la cadira ja em punxava el cul. Havíem quedat per sopar en el que, anys enrera, havia estat el nostre restaurant favorit. El motiu? Per telèfon em deixà caure un dels seus ‘hem de parlar'. Curiosa manera de disfressar una nova discussió, com si no haguéssim fet servir ja totes les paraules. I a pesar de tot, allà estava jo, puntual, com sempre, assegut a la nostra taula, la que el Genís amablement ens reservava fent una simple trucada. Ens agradava aquell raconet al costat del finestral perquè oferia una vista privilegiada tant del local com del carrer i, a més, la seva discreta ubicació ens permetia gaudir d'un cert grau d'intimitat.
La Núria sempre havia d'arribar tard, ni que fos per exasperar la meva maniàtica puntualitat. En aquesta ocasió, però, no es retardava sinó que sabia positivament que no vindria pas. Era un fet comprovat: sempre que li penjava la trucada enmig d'un sermó em castigava amb la seva indiferència tant de temps com la rutina del matrimoni ens permetia. Em quedava clar, doncs, que tornava a estar castigat i que, per tant, seria inútil esperar-la. Tot i així, la tossuderia del meu orgull m'obligà a complir la part del tracte que em pertocava: comparèixer en el restaurant. Després, per apaivagar les ferides del meu ego, deixaria córrer les busques del rellotge fins que confirmessin, un cop més, la suposició inicial.
Passat un quart d'hora em bullia la sang i ja no em quedaven forces per seguir fent el numeret de l'amfitrió que espera a la seva estimada parella. Abandonant les falses aparences vaig agafar la carta i, sense més contemplacions, em vaig demanar el sopar. Ho havia decidit en un rampell de geni; enlloc de llençar la tovallola i tornar cap a casa emprenyat dedicaria aquella deglució a la meva persona, menjaria tot el que em vingués en gana, amb tota la parsimònia del món, sense preses, sense escoltar retrets. I per a sublimar la meva particular rebel·lió ho regaria tot amb un bon vi. Em veuria l'ampolla sencera i en arribar a casa, el més tard possible, escamparia l'alè d'alcohol per la casa, sense contemplacions, només per a fotre-la.
El Genís va prendre nota sense fer preguntes, ja feia algun temps que ens tenia ben clitxats. Tot un professional que va saber transformar els seus dubtes en una conversa distesa sobre futbol. No li va caldre cap explicació per entendre que les preguntes sobraven. Si senyor, un tros de professional! Es mereixia les propines que li deixava.
Mentre esperava el primer plat vaig recolzar les espatlles contra la cadira alliberant part de la tensió acumulada i, sense cap mirament, em vaig dedicar a contemplar el personal. Tenia un ample ventall on escollir perquè el local era ple fins dalt. Com a rerefons, de l'escena observada, retronava el bullici que resultava de la barreja de totes les converses. Quantes paraules llençades a l'aire. -vaig pensar- Que fàcil és parlar per no dir res. No m'havia molestat ni el més mínim en dissimular la meva tafaneria, però, a pesar d'una actitud tan descarada, la meva presència semblava passar totalment desapercebuda pels altres.

Havent escurat la primera copa, sempre guaitant el panorama de les taules, de cop i volta em va sorgir una idea curiosa i sorprenent. Vaig imaginar una mena de realitat paral·lela de la que únicament jo hi formava part; per una banda hi era la gent que disfrutava del menjar, de les converses i del riure, i per altre costat estava el meu jo solitari que tot ho tafanejava des d'un racó, en silenci, sense prendre partit de res. Com un gat que, amb ulls enigmàtics, ho observa tot encuriosit, però després es manté indiferent i dona l'esquena.
Sí. Decididament quan més hi pensava més m'agradava la idea. Em deslligaria dels problemes que arrossegava i, lliure de tot llast, em dedicaria en exclusivitat a explorar per entre els racons d'aquesta nova realitat on acabava d'establir-me.

Dins del restaurant tothom mantenia l'ordre que dicten les bones maneres. La gent entaulava converses, moltes d'elles disteses, altres animades, alguna tibant, però tots aparentment capficats en el seu entorn més immediat, sense trepitjar l'espai dels altres. Aparentment. Només aparentment. Des del raconet de la meva realitat paral·lela podia detectar activitat oculta, joc subterrani, autèntics artistes de la hipocresia social. No calia gaire esforç per adonar-se com, de forma intermitent, escapaven mirades furtives de qualsevol de les taules amb les més diverses intencions i amb les més variades destinacions. Llambregades d'ulls expectants que estudiaven els altres, amb maneres pausades i subtils, però amb insistent curiositat.

Una altra copa ja rodolava coll avall quan el Genís em portà el primer plat encara fumejant. Aparegué d'entre el bullici de les taules amb el seu caminar prudent i, amb un gest estudiat de servitud, diposità la vianda curosament al meu davant. Que vagi de gust -exclamà-. Vaig murmurar alguna cosa. De fet no estava gaire pel cas sinó que ja em distreia el pensament una parelleta jove de la taula del costat. Mentre ella parlava per a les estovalles ell mirava fixament el carrer a través de la finestra. Els ulls plorosos d'ella i el posat sorrut d'ell feien evident que havien discutit. Si la Núria fos aquí segur que trobaria infinitat de causes possibles, per descomptat, totes culpa del noi. Tant de bo algú es molestés en mirar-se al mirall abans de criticar als altres -vaig pensar-.
Uns metres més enrera, també en la línia de les finestres, s'entaulava una altra parella d'adolescents. Ell, entusiasmat, enumerava les excel·lències del seu cotxe amb un vocabulari més que limitat, carència que intentava complementar amb tota mena d'onomatopeies, barbarismes i gesticulacions. Ella li seguia el fil amb fingit interès, però a estones els seus ulls es desconnectaven de la conversa i buscaven fugida cap a la finestra. Intrigat vaig cercar al carrer el motiu que la feia badar, però no vaig trobar res. Poc després vaig adonar-me que simulava mirar cap a l'exterior però, en realitat, estava jugant amb els reflexos dels vidres. Les meves sospites es confirmaren en comprovar que, utilitzant el truc d'espiar a través dels vidres, els seus ulls devoraven la imatge reflectida del noi del costat.

A l'exterior hi havia molt moviment, un anar i venir constant de gent. Persones de totes les edats, modes, races o creences, tots compartint el mateix espai, però també tots ignorant-se els uns als altres. Resseguint aquell mateix escenari vaig parar especial atenció en les taules del carrer on, en una d'elles, un grupet de gent gran prenia cafè amistosament. A falta de bona conversa, s'entretenien guaitant la gent que passava pel seu davant.
El primer protagonista fou una dona d'uns seixanta anys. Se la veia empolainada per alguna ocasió especial, amb un vestit blau cel cridaner, sabates de tacó relluents i un pentinat de perruqueria generós en fixador. Una de les dones del grupet de la taula, que tindria una edat semblant, tan bon punt la veié no la perdé de vista. Quan la dona mudada s'acostà, gairebé a tocar, se la mirà de dalt a baix. I no tingué prou amb el joc dels ulls sinó que per aquell repàs tan exhaustiu s'ajudà, molt grollerament, del moviment del cap.
En segon lloc aparegueren dos nois joves d'estètica reaccionaria. Vestien roba bruta i estripada, gastaven maneres descuidades i lluïen tatuatges i pírcings en gairebé tota la superfície de la pell visible. Un dels homes jubilats, en veure'ls, es mossegà els llavis movent el cap d'un costat a l'altre en clar senyal de desaprovació. Gairebé alhora, la dona del seu davant, fent un gest instintiu que posava de manifest els seus prejudicis, s'acostà el moneder estrenyent-lo amb força contra el cos mentre mantenia els ulls oberts com a taronges.
Poc després, una noia jove, d'uns setze anys, aparegué en escena saltironejant. Escot generós i pantalons rebentats eren la seva atrevida targeta de presentació. La indiferència general, de sobte, quedà alterada per un moviment descarat d'ulls, la majoria masculins. Per acabar-ho d'adobar l'adolescent s'ajupí per collir alguna cosa que suposadament li havia caigut, deixant a la vista un minúscul tros de tela triangular de colors llampants que estilitzava encara més les seves seductores corbes. Més i més ulls s'afegiren als caps ja voltats. Però quan la noia adreçà el gest i es tombà desaparegué tot vestigi d'observador, a l'instant, més ràpid que una revolada d'ocells espantats. De nou tothom semblava capficat en els seus assumptes i la indiferència artificial tornava a regnar.
Molt complagut amb els resultats aconseguits, no em vaig estar de somriure amb evident satisfacció. Per altra banda, però, havia quedat sorprès de la quantitat d'informació que es podia obtenir simplement a partir de l'observació de l'entorn més proper. I encara resultava més excitant pensar en tot allò que podria descobrir si aprofundia més estona en l'experiment. Realment li havia agafat el gust al joc.

Distret entre reflexions aparegué la serena figura del Genís portant el segon plat. A aquestes alçades ja em quedava perfectament demostrat que la Núria no vindria. Em sorprengué, però, adonar-me que no em trobava del tot sol, sinó que en aquell estrany punt d'observació també hi habitaven altres personatges. La badada del personal amb el tanga no havia passat desapercebuda, com a mínim, per a un parell d'homes, d'uns trenta pocs anys, que pacientment esperaven ocasions com aquella per entrar en acció. Aprofitant el descuit, i a velocitat de vertigen, un d'ells havia agafat de sobre les taules una cartera i un telèfon mòbil. Al cap de poques passes li traspassà els objectes al seu company qui, amb tota la sang freda del món, entrà al restaurant direcció als serveis. Les víctimes del furt no s'adonaren de res, prou feina tenien intentant guardar les formes i dissimular el minuciós repàs lasciu de natges que e
ncara els voltava el pensament.
Com és natural, el meu primer impuls fou delatar públicament als lladres, però em vaig contenir. Des que havia decidit submergir-me en aquella nova dimensió em sentia totalment al marge dels esdeveniments, sense cap altra atribució que la d'un espectador passiu que no intervenia en res. Passés el que passés. Acceptant de bon grat aquella auto-disculpa em vaig alliberar dels remordiments i vaig continuar endavant amb les meves prospeccions.

El lladre havia aconseguit entrar sense problema però no així un venedor ambulant de flors. De seguida que posà un peu dins del local, un cambrer s'interposà en el seu camí. Des d'un parell de metres de distància se'l mirà fixament, creuant els braços amb postura ferma. El pobre desgraciat li aguantà la mirada implorant un gest de compassió, però, ben al contrari, el cambrer obrí exageradament els ulls i els mogué apuntant cap a la porta. El venedor abaixà el cap, reculà sense oferir la més mínima oposició i marxà resignat. El cambrer esperà breus moments per assegurar-se que l'home desfilava per la porta i, seguidament, continuà servint les taules com si res.
El següent en entrar fou un home cec que avançava guiat pel seu gos pigall no sense dificultat. Ocultava el rostre rere unes ulleres fosques i penjant del pit mostrava els últims dècims de loteria que li quedaven per vendre a la vegada que anunciava als quatre vents que portava la sort per a tothom. Una persona, de rostre vagament familiar, s'acostà amb sigil cap a la seva posició. Fent un esforç per recordar aquella cara em vaig adonar que es tractava de l'altre carterista que, pel que semblava, també havia aconseguit entrar al local. El seu company, a qui havia perdut la pista en els serveis, no podia córrer gaire lluny. Efectivament, resseguint les seves mirades, el vaig localitzar assegut a la barra, entre uns quants parroquians que s'havien deixat segrestar l'enteniment per la televisió. Aquelles companyies no eren senyal de bon auguri, motiu pel qual vaig centrar tota l'atenció en estudiar els seus moviments. Al cap d'una estona, i fruit d'una acurada l'observació, vaig comprendre que utilitzaven entre ells un codi de comunicació basat en mirades i gesticulacions. Aquella tècnica els servia per passar desapercebuts a la vegada que aconseguien actuar coordinada i eficaçment. Com a exemple la darrera de les seves víctimes acabava de perdre la cartera, distret com estava, mirant les imatges dels gols de la jornada. Satisfet amb el botí, el lladre de la barra ho comunicà rascant-se el clatell. El company s'arromangà la màniga per mirar l'hora, resposta que ja era moment de tocar el dos i no temptar més la sort. Al moment iniciaren la retirada, cadascú per la seva banda. Passat un minut ja no quedava cap rastre dels dos individus.
Quan més m'endinsava en l'experiència més satisfet em trobava amb els resultats aconseguits. En un començament no havia imaginat, ni per un moment, que d'aquell joc se'n podia treure tan de suc. Ara em sentia exultant. I encara quedaven els postres!

No gaire lluny de l'entrada una família sopava. Ell no parava de parlar pel mòbil. Coses de negocis. Ella s'esforçava per acontentar els dos fills, sempre inquiets, només pensant en jugar. El rostre d'ella, però, expressava una estranya contradicció que d'immediat em va atreure l'atenció. Era bell i atractiu, però a la vegada, el seu posat femení es mostrava marcit i la lluïssor dels ulls semblava que li havia estat robada. Tot i rondar només els trenta anys aquells ulls eren un clar reflex del pes de la càrrega familiar i de la dura rutina diària. El marit donà un cop de puny a la taula. Si demà no ens ho porten em sentiran -cridava-. Amb cada cop i amb cada bram a ella se li encongia una mica més el cor.
A la taula contigua esperava el cafè un noi, d'uns vint i cinc anys, que fingia interès per les noticies del diari. Però, entre línies, se li escapaven mirades incontrolades que inspeccionaven tots els racons de la noia. Finalment, en un dels seus descarats embats, en el que li repassava les cuixes, ella s'adonà. El noi, desconcertat en saber-se descobert, defugí la situació cercant novament refugi entre les pàgines del diari.
De primer ella mostrà una expressió barreja d'enuig i vergonya. Al cap d'un temps, però, el gest li fou canviant de manera progressiva; els colors li retornaren al rostre, les galtes envermelliren i els ulls recobraren la llum perduda. Probablement el fet de sentir-se desitjada, després de massa temps oblidada, havia estat el detonant per encendre la seva adormida feminitat, fent renéixer el foc de les pròpies fantasies i desitjos. Per a tots els ulls ara es mostrava radiant.
Quan el noi tornà a inspeccionar el terreny quedà bocabadat amb el canvi, tant que li va caure de les mans la cullereta dels postres. Encara confús es va ajupir per collir-la, moment en el que s'adonà que la visió per sota les taules no oferia cap obstacle. Ella, excitada i entrant de ple en el joc, separà les cames molt lentament. Segurament un excés d'emoció fou la causa que ell es copegés el cap amb la taula. Mig atordit es reincorporà i la buscà ràpidament amb la mirada. Ella mostrava un posat indiferent alhora que assaboria pausadament els postres. Ben conscient, però, que dominava la situació, decidí moure fitxa i passar a l'acció. El mirà amb un somriure juganer i, aguantant-li la mirada, apurà amb la llengua les restes de xocolata que li tacaven el contorn dels llavis.
El marit, absent, continuava les seves baralles telefòniques i els nens s'entretenien jugant amb ninots de goma. A tots ells els passà completament desapercebut el fet que el noi del costat s'aixequés i caminés pel seu davant gesticulant dissimuladament. Tampoc sospitaren res quan un minut més tard la mare demanà als fills que es portessin bé amb el pare perquè ella havia d'anar al lavabo.

Arrossegat per un excés d'eufòria, en bona part degut als efectes del vi, no vaig poder evitar un somriure intencionadament maliciós. Em mirava aquell pobre desgraciat, capaç de perdre el món de vista a través del telèfon però incapaç d'acontentar la dona que, en aquell mateix moment, l'enganyava amb un desconegut a escassos metres. Sense poder-me contenir el malvat somriure es transformà en una descarada riallada que em delatà públicament. L'home irat aixecà la vista, m'inspeccionà amb desaprovació, torçà una cella i arrugà el front -aquest pobre diable està boig- semblava dir la seva expressió. I no es tractava d'un cas aïllat, també havia atret l'atenció d'altres persones que es trobaven al voltant.
La reacció de la gent evidenciava, per primer cop des que m'havia assegut a taula, que la meva presència no passava inadvertida i aquella certesa, hauria de ser òbvia per sí mateixa, fou l'estímul que em calia per a reaccionar. Al moment vaig rescatar la consciència dels móns de la contemplació fent-la retornar a la realitat quotidiana. El fet de retrobar-me em feu meditar sobre l'experiència viscuda. Durant el sopar m'havia aïllat de tot i havia actuat com un gran ull observador, però, algú que m'hagués vist fer-ho què pensaria de mi? Segurament que era una ànima solitària que no tenia res millor a fer que tafanejar la vida dels altres. Realment una imatge gens envejable.
En definitiva, i vist des de la distància, jo no era més que un simple mortal, amb els seus defectes i problemes com tots els altres. Llavors vaig recordar que el problema més immediat el tenia esperant a casa; ja era hora d'anar tirant i encarar el retrobament amb la Núria. Potser sí que era bona idea canviar l'enfocament amb el que habitualment ens mirem les coses. Com a mínim valia la pena intentar-ho. Enlloc d'entrar en discussions improductives, de camins sense sortida, la sorprendria dient-li que l'estimava.

Vaig pagar el compte, deixant una bona propina pel Genís, i vaig sortir al mateix carrer que uns minuts abans havia estat escenari del meu experiment. No vaig poder evitar tombar el cap per comprovar si, en aquell moment, alguna mirada s'escolava per entre els vidres de les finestres.