Mirades transparents

Eren prop de les cinc de la matinada i feia estona que no podia dormir. Es girava d'una a l'altra banda del llit amb els llençols rebregats entre els peus i els turmells. Els ulls mig esbatanats, li feien pampallugues i entreveia la cambra dins d'una foscor pregona com en plena nit. De cop i volta es regirà cap a l'altra banda i amb la mà ensopegà amb la tauleta de nit. Hi havia un despertador, un got d'aigua amb unes dents postisses, un rellotge "Tacsix", i alguna cosa més que no s'entreveia en l'obscuritat d'aquella matinada tardorenca. Tot, tot plegat anà a parar a terra fent un terrabastall que esquinçà la quietud i el silenci de l'habitació. Es llevà de sobte, com si de cop i volta el despertador, propietari d'un soroll esgarrifós, i la trencadissa del got i "l'esplatx" del rellotge el deixondís i feu un crit eixordador,
metàl.lic, agut i sec que ressonà en les quatre parets il.luminades per l'interruptor que acabava de prémer. Sang, aigua barrejada amb sang, per terra, amarava els seus peus i tacava el rellotge i les dents postisses; els talls eren profunds i llargs i la ràbia no continguda foragità amb quatre o cinc renecs la fel que li sortia per la boca.Es mirà al mirall uns segons, feia mala cara, i es posà dins de la banyera i amb l'aigua tèbia es netejà els peus, després amb aigua ben freda acabaren de rajar els darrers gotims i s'hi posà amb cura unes gasses que tenia preparades i un parell o tres de tires d'esparadrap. Desvetllat com estava s'encaminà cap a la finestra de l'habitació i pitjà el botó. La persiana començà a alçar-se amb un ritme metòdic, constant, i les primeres clarors de l'albada li oferien un paisatge emboirat, difuminat,
però entreveia, clarament al fons, la mar, que amb un remolí constant acompanyava l'albada primerenca, saludant, melòdicament el nou dia. Restà una bona estona, fora el balcó,
mirant la mar, la sorra, les palmeres i l'aigua blava, blavíssima que començava a festejar amb una sorra blanca, immaculada. Tenia una bona vista, pensà, des del cinquè pis de l'hotel "Paradise". Un cel que clarejava, sense ombra de núvol, ni d'un de petitó que esquitxés de blanc, gris o grisenc aquell cel que es despertava d'una profunda nit i s'emmirallava en aquell mar quiet, dolç, verdós i blavenc.
Semblava que el món començava allà, o potser s'acabava allà, davant dels seus ulls, al costat d'aquelles palmeres plenes de fruit. No li calia res més per sentir-se bé, ben a prop de la felicitat, lluny del brogit i del trànsit, dels crits dels venedors del mercat, de la xafogor que li xopava la camisa voltat d'amics i coneguts que anaven cada dissabte al mercat, el més gran del país, els agradava de presumir.
Vaja, quina solitud, llàstima del rellotge, era un regal, de la seva estimada Sofia, ella sí que era sàvia, pensava, tot recordant els seus ulls verds com la mar, els seus llavis sedosos i el seu rostre màgic, clar, obert als quatre vents com la mateixa albada. Sempre estaria disposat a oblidar Nàpols però en el seu cor sempre hi duria Sofia, més ben dit sempre estaria amb ell, allí, vora el llit, asseguda al seu costat, parlant de les coses menudes de cada dia, omplint de rutina la vida, d'una rutina alegre,, trista, diàfana.