MIRADES INQUIETADORES

Un relat de: Sebastià Climent

Quan de bon matí ha sonat el meu mòbil, la primera intenció ha estat la de no contestar. Però m’ha picat la curiositat de saber qui gosava trucar a aquelles hores i en veure que era el meu millor amic no he dubtat a respondre... —Bon dia!... Què passa noi?— Amb una veu insegura, tremolosa i en un to baix m’ha dit... —Perdona que truqui a aquesta hora... però es que les dues darreres nits he tingut el mateix malson i, pitjor encara, durant el dia d’ahir em va continuar mortificant i encara segueix avui... No sé que fer... i t’ho voldria explicar... però ja sé que ara no és un bon moment... potser... Què podríem veure’ns aquesta tarda?— Naturalment li he dit que si i hem quedat cap allà les set al lloc de costum.

De malsons n’hem tingut tots en algun moment o altre de la nostra vida,. però al despertar-nos els malsons s’esvaeixen prou de pressa, tot i que potser uns han costat més que uns altres. Per això m’ha deixat força intrigat la trucada del meu amic. Quina mena de malson pot neguitejar-lo tant fins el punt d’haver de compartir la seva por amb algú altre? Perquè he notat que estava veritablement atemorit.

A l’hora convinguda ens hem trobat... —A veure... explica’m de que va tot plegat? Quan m’has trucat t’has embarbollat molt i això no és normal i em preocupa. Digues, doncs, que t’està passant— L’he deixat parlar, sense interrompre’l, perquè el que calia era escoltar-lo. Ha començat dient... —Ja saps que no em prenc les coses massa seriosament i que no em preocupen les qüestions transcendentals com ara la mort i el més enllà, ni els aspectes morals ni la virtut ni el pecat ni res d’allò que pugui condicionar la meva vida.

—Tu em coneixes i saps que sóc una bona persona que només vol viure i gaudir dels plaers de la vida... sense fer cap mal, és clar, però sense limitacions que em restringeixin la llibertat de fer el que a mi em sembla que he de fer... Passar-m’ho bé, sortir, gaudir tan com sigui possible... viure la vida sense pensar i sense qüestionar-me res. M’entens, oi ?—

—Si, noi, t’entenc i sé perfectament com ets, però el que voldria ara és que em diguessis què és el que fa que estiguis tan capficat. M’has dit que has tingut un malson i, doncs... Quin és aquest malson que, fins i tot, s’esdevé durant el dia?— Només de fer-li l’esment, la seva cara ha reflectit el pànic que l’envaïa.

Llavors ha començat a balbotejar... —He somniat que era a casa, tot sol, i que s’apoderava de mi una intensa sensació de ser observat constantment per uns ulls invisibles... i he pensat que potser eren els de Déu que, segons diuen, tot ho veu—... Se m’ha escapat un somriure mentre li deia... —I aquest és el famós somni?— Encara amb el seu balbuceig ha respòs... —No, aquest no és tot el somni... això no m’hagués preocupat gens... Però tot d’un plegat m’he vist envoltat per milers d’ulls propers que m’estaven mirant fixament... I s’estaven allà sense bellugar-se gens ni mica, absolutament estàtics... I n’he començat a reconèixer alguns... eren els ulls dels meus pares, els dels meus avis, els dels amics, parents, familiars, coneguts i, a més a més, tot un estol de mirades de desconeguts. Tots eren allà observant-me. Ulls d’esperits d’un altre món, d’una dimensió distinta. I tots em miraven alhora de forma inexpressiva... I jo m’he trobat, i em trobo encara, sense intimitat, sense llibertat, avergonyit, nu, feble, indefens davant d’aquelles mirades inquietadores.—

— I sempre son allà on jo sóc... i ara, faci el que faci, em sento observat... i el que realment en preocupa és que el somni hagi ultrapassat l’àmbit que li era propi mentre jo dormia i s’hagi instal•lat en el meu cap, tot i estar ben despert, com ara mateix que parlo amb tu... Els veig i només em miren a mi, com si tu no hi fossis... I no han desaparegut ni un moment tota aquella infinitat d’ulls aliens tant inquietants..... No ho puc suportar més temps... M’entens, oi ?—

Jo entenia la seva preocupació, però no sabia pas que dir-li per ajudar-lo a fer desaparèixer aquestes cabòries... Li he proposat que vingués a sopar i a dormir a casa... però m’ho ha rebutjat... —M’ho he de resoldre tot sol això, i ha afegit... Però tenia la necessitat de comentar-ho amb algú de confiança.—

—Podem fer una cosa, si et sembla bé... li he proposat. Deixa’m que concerti una visita per demà mateix... d’acord ? —Si, d’acord... endavant. He fet una trucada i en acabar l’hi he dit... —A les vuit del matí estigues a punt que passaré a recollir-te... Entesos? —Si, si, d’acord. L’he acompanyat a casa seva, li he preparat una mica de sopar, ja que ell n’era incapaç pel seu estat, i ens hem acomiadat fins demà.

M’he sentit capficat i entristit per la situació que està vivint el meu amic. Ell sempre tan eufòric, alegre, rialler, optimista, positiu i segur de si mateix i mira’l ara, abatut, enfonsat, esporuguit, fràgil.... Te tot el meu suport, és clar, però no sé quina és la millor manera d’expressar-lo ni com el puc ajudar . No m’ho han ensenyat això i no voldria fallar-li ara que em necessita.

Me’n vaig a dormir reflexionant sobre tot plegat, intuint que jo tampoc passaré una bona nit...

Comentaris

  • Mirades.[Ofensiu]
    Frederic | 23-10-2018

    Potser en arribar a certa edat algunes persones és questionen els valors pels quals s'han regit, s'interroguen i els envaeixen els duptes i aquets ulls que creuen veure, de mirada inquietant i inquisitorial, els conviden a la reflexionar sobre el passat, a fer exàmen de consciència. Potser és mala consciència el que te l'amic. Segurament el millor concell és asumir el passat, no és pot canviar, s'ha de viure amb ell.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com