Mirades i miratges

L'he trobat fabulós.

Saps fer entrar al lector en la ràbia i solitud de la noia i al mateix temps saps fer prendre interès en un i cadascun dels sers que a partir de la seva visió, van creant la seva “pròpia pel•lícula” que els hi inspira la imatge d’una noia, asseguda en un banc, acompanyada d’un llibre que li cau a terra i a la que ni tan siquiera li poden veure el rostre.

Quanta gent hi ha en aquest món que es sent com aquesta noia i quanta gent hi ha que decideix la vida d’un altre a partir de la seva pròpia imaginació!

M’agrada’t moltíssim, és un relat per llegir-lo més d’una vegada, així és que ara mateix se’n va directa a la meva llista de “preferits”.

M’agrada molt poder anar comentant amb tu els relats que anem escrivint. Són molt interessants les apreciacions que em fas així com també m’agradaria que em corregissis si en algun moment la interpretació que pugui fer d’algun dels teus és errònia.

T’envio un adjunt al teu e-mail personal que no té res que veure amb el que vaig entrant a RC.

Una abraçada molt sincera.

Gemma

M'ha agradat molt el teu relat, és molt extens i això li dóna més riquesa. La descripció és boníssima, i la presentació dels molts personatges que has creat amb la seva particular manera de veure una mateixa cosa, en aquest cas la dona, és sorprenent.
Normalment fem les coses sense pensar que hi ha mil ulls que ens està observant i prejutjant: no veiem ningú, o al menys això ens pensem...

Moltes gràcies pel teu comentari sobre la meva "observadora" no observada: "Un capvespre roig de sang".

M'agradaria tenir un nou relat teu per llegir i veure el punt que ens uneix amb el proper.

Una forta abraçada,

Materile

I tant, que t'expliques: Ho fas perfectament!
És clar que la teva frase pot donar peru a nombrosos comentaris... que haurem de deixar per un altre lloc i un altre moment... ja els trobarem (espero! ).
Una abraçada de colors,
Uq

"Ella no veu ningú, però pensa, potser algú..." Doncs i tant que la veu algú! Encara bo que que l'acció no passa a New York, rodejada de rascacels. Cal ser una artista de la ploma com tu, per fer encaixar totes les peces d'aquest puzzle que mostra, com en un calidoscopi, les diferents maneres com es poden veure les coses. Sé que hi va haver un fil·lòleg (potser Kan) que tenia "la teoria de les ulleres". Si te'n poses unes amb vidres de colors, veuràs les coses del color en què les portis, les veuràs realment així, però les coses continuaran essent del color que tenien abans de posar-te tu les dites ulleres. No sé si m'explico.

A banda del personatge principal, objecte de les mirades i les elucubracions de qui mira, l'edifici des d'on s'observa em suggereix La Colmena de Camilo José Cela: una vida en cada habitacle, cadascú amb les seves il·lusions, els seus sentiments, les seves expectatives. Cadascú d'ells veu una realitat diferent, perquè la realitat ( així com la bellesa) no està en la situació o la persona observada sinò en els ulls d'aquells que miren.
És digne de valorar l'acurada descripcció que fas del marc que envolta tota l'escena, utilitzant un vocabulari ric i expressiu.
Crec que tots ho fem alguna vegada quan estem desvagats en algun lloc públic (sales d'espera, tranport, cua del supermercat... ): observar algú i imaginar la seva identitat, personalitat i manera de viure. És aquesta curiositat i aquesta capacitat d'observació que ens permet escriure relats per a compartir amb els demés. És clar que no totom ho fem amb la teva elegància i mestria.

Nena, tu vals molt!

és tan divers, que cada persona l'interpreta a la seva manera, a través dels seus ulls, el seu estat d'ànim, ... potser aquí hi ha la màgia de la vida...
bon relat Uq

fins aviat
joan

Espectacular visió de qui som, què semblem i com ens veuen els altres!!!
Fantàstic!

Ens descrius el personatge principal des de les diferents sensacions que ocasiona el seu estat a aquells que l'observen.
Tots ells tenen seva manera particular de raonar el perquè dels fets que queden fora del seu abast. I per acabar, algú troba en ella la inspiració per escriure el seu relat. Sorgeix d'entre les circumstàncies l'esperit de l'escriptora que ens crea un relat dins el seu.
M'ha encantat la descripció tant acurada dels detalls, ens dibuixes l'escena tant bé que es pot entrar-hi. L'esquema del relat ajuda molt a entrar en situació.
Ja recordo haver-lo llegit fa temps, però ja saps que em costa molt trobar les paraules adequades per comentar els teus relats, sempre tinc la sensació que em quedo a mig fer.
Gràcies Maite, per brindar-me'l.
Una abraçada sentida i plena
Núria

Això és bona literatura! Si fins i tot m'ha recordat la Virginia Woolf, més contemporània i en català, és clar.
No et dic res més perquè ja t'ho han dit en els altres 64 comentaris.
Una abraçada,
Shaudin

Aquest relat l'havia llegit ja fa molt temps, ho he recordat al tornar-lo a llegir, i l'he recordat perquè ja em va impactar, igual que ara.

Si, té una similitud amb el meu, encara que a aquest, la noia, a part d'aprofundir en el seu món interior cercant una alliberació als seus problemes, descriu un ric món de vivències properes, cadascú interpreta a la seva manera l'estat de la noia i només ella sap el que li passa.
M'ha agradat com el farceixes vegetació i els detalls de les vides d'essers que l'envolten i tots tenen la seva realitat individual, a la que no hi te accés ningú més.

Moltes vegades anat pel carrer m'agrada observar rostres aliens i pensar que hi deu passar al interior de cada un, quin neguit, quina rutina o quina alegria els emplena en aquell instant.

Certament tens raó en que tenim una certa connexió, intuïció, similituds, que ens fan molt afins i comprenem amb facilitat el que l'altre vol dir. Això és molt bo, ja que et sents comprès, i tothom necessita expressar i ser entès. Jo també desitjo que les nostres protagonistes no passin per males situacions. Encara que h i han instants a la vida en que és inevitable, com a mínim que ho sàpiguen portar bé i les ajudi a créixer.

Una forta abraçada plena de comprensió i bons desitjos

Sembla un rusc d'abelles, viuen molt a prop separats per unes parets, viuen vides paral,leles, però no tenen res en comú. La noia del parc.
Molt ben entrelligat.

Cendra de flor

Estava llegint els relats que "L'editora destaca..." i he topat amb el teu elegant foc de mirades creuades: admirable combinació d'ullades i cegueses!
Un relat que es fa curt.

Em repeteixo, però llegir-te és un goig. Hi ha tantes imatges que faig meves, tants de sentiments que faig meus: "Crida amb l'alè, sense veu... El silenci és un costum."
En les idees ets universal; en les imatges i les paraules ets una exquisida ciselladora.

Un Relat que m'ha aportat molt. Ho agraeixo.
Un ventall de descripcions, tot mirant, molt valuós.
I m'ha fet reflexionar i ho comparteixo.
Valoro molt les mirades (llenguatge no verbal). Mirades que troben. Mirades que no troben i segueixen mirant. Mirades que es deixen trobar.
Aprendre contínuament a mirar vers fora... i no tant projectar mirades internes, un pel condicionades, i per aixó a vegades, no troben.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

M'he rellegit aquest magnífic relat uns quants cops, buscant què dir-te que fos novedós. Ja la nostra amiga Gessamí_blau al comentari 18è diu: "poca cosa més hi puc afegir tret de sumar-m'hi i comentar-te que m'ha semblat una verdadera obra d'art", què vols que digui jo que, ni de bon tros, tinc la seva fluïdesa verbal i faig el número 58è!

Amb un dels comentaris que més coincideixo és amb de la Mercè Bellfort .

És un text entre cinematogràfic (aquesta idea ja te l'han apuntat en més d'un comentari) i teatral.

Els paràgrafs en cursiva són com acotacions teatrals o didascàlies i els textos amb lletra rodona són uns textos narratius redactats amb una prosa poètica des del punt de vista d'un narrador variable, sempre tercera persona, omniscient.

Aprofito aquest comentari per tornar-te a desijar un molt bon Nadal i agrair-te els comentaris que has fet al meu pare i al meu fill !

Núria Gausachs i Cucala

que aquest relat és el darrer que vas fer abans d´intentar aproximar-te a la poesia, doncs, no és cert. Ja eres dins de la poesia.
Fas unes descripcions amb metàfores precioses: "amb l´esguard escombra...", "amor i desamor fan pacte de sang..."
El fil conductor del relat també m´ha semblat molt original, i l´estil de puntuació m´encanta. Fas moltes pauses, gràcies al punt i seguit, que permeten meditar el que exposes.
"Sembla que ningú no la veu", però segur que la van veure; ningú no passa desapercebut, i molt menys una tan bona escriptora.

... Crec notar una gran solitud en la nena?, noia?, senyora? -no m'ha quedat clar- del banc. Encara que, ben mirat, també pot ser segons qui la observi, que la vegi com a nena, noia o senyora.
Hi ha una bona desfilada de "guaites"… un reguitzell de diferents maneres de mirar, d'observar o de veure.
A vegades mirem sense saber que mirem. A vegades mirem sense saber perquè.
Ja saps que, a mi personalment, m'agraden les narracions de captación de primera lectura. De totes maneres… miraré d'entrenar-me a llegir entre línies.
Aplaudiments sincers!

el joc de mirades diverses que apunten cap el mateix objectiu: una dona, jove, tia, paia...
Cal rellegir el teu relat per tal de quedar ben impregnat de tot el que ens vols transmetre. Olor de natura, olor humana.
Llegint la teva magnífica prosa poètica i seguint el fil de la narració m´he adonat que has remogut quelcom dintre meu. No sé dir-te exactament el què però una mena d´inquietud, de neguit ha anat apareixent en mi mentre et llegia. Potser la solitud que hi veig latent és el que més m´ha frapat.
Considero que és un relat bell, però dur a la vegada.
Posant-li una imatge floral és com si contemplés i toqués al mateix temps la tija d´una rosa.
Una bona recomanació la teva, Una quimera.
Estic d´acord amb tu quan deies que els nostres relats s´assemblen, però a la inversa. De tota manera el meu és molt més prosaic. La part poètica resta penjada en l´aire, com el meu Tomàs.
Una abraçada.
Mercè.

He trobat temps avui. Ha estat ben empleat.
La feina podia esperar deu minuts.
El joc de les mirades produeix miratges que atrapen a algú. Tots estem atrapats en la mirada dels altres. Ells en la nostra.
m

...convidar-me a arribar aquí. El títol és atractiu però no se si mai hi hagués arribat. Ara m'alegro de que ho hagi fet, gràcies a tu.

Sí, és una forma d'escriure molt maca. La diferència més clara és que ella no és conscient de que és el punt de mira de l'edifici sencer. La forma de veure-ho de cada veí m'ha agradat molt. Enganxa.
Un gest. Gestos que fem cuan estem sols o quan necessitem explotar d'alguna forma, només una escritora com tu fa d'un gest un relat així.

Moltes gràcies per comentar.

Petons

Si que hi ha xiprers, i magnòlies també..... AAAAAHHHHHHHHHHH

Hi ha un comentari que és més llarg que el propi relat..... El relat. A mi m'ha agradat, que vol dir poca cosa. La fragmetnació no cansa, la història de l'observada et fa seguir, seguir, seguir... Té un no sé de veritat i de transcendència, com un instant, o una imatge que es reflexa i que desapereix. Ah! I els arbres, acàcies, mimoses, arbres màgics. (i els xiprers gòtics?). I sobretot m'ha agradat el regust de proximitat, de realitat, d'història viscuda. Junt amb l'element poètic, la noia (no seràs tu, no?) hi ha barrejat l'element prosaic, que dóna versemblança al poètic i el potencia. Bon detall la noia amb La Play i l'arma curta.

Ara m'hauré de mirar els altres relats. Quina feinada.....

Extraordinari joc de mirades que s'entrecreuen -tot i gairebé mai no trobar-se- en un instant robat, mossegat , a la vida. Funciona també com una excel·lent metàfora de la nostra existència que comparteix espais però els fragmenta, els divideix, ens separa més que unir-nos.
Joc també de miralls en què la mirada de la narradora ens rescata dels equívocs i els prejudicis i les distraccions.
I la rialla? L'explosió "com una canonada a la quieta placeta". Enigmàtica i transparent, tanmateix.

Salutacions,

franz
(S'agraeix la teva referència a M. Mercè Marçal, poeta enorme)

Que puc dir?
Que és un relat amb aura propia.
Té una atmosfera interna que creix conforme avanca.
Demostra delicadesa en el que descriu i en com està escrit.

Hola Unaquimera!
(per fi ja sóc aquí!)

Amb l'emoció encara d'haver-te conegut ahir en persona i d'haver rebut una càlida abraçada de les teves en persona.... t'envio (amb interessos a pagar en espècies!) el comentari del taller que et tenia preparat, però que faltava "clenxinar" he, he, ... una altra abraçada ben sincera per a tu!
_______________

Primer que res volia disculpar-me pel retard amb què t'envio el meu comentari, però espero que el rebis i el llegeixis igualment amb la mateixa bona intenció amb el que te'l faig. Sempre és un plaer llegir-te i comentar-te. Aprofito per agrair-te els teus comentaris, i molt especialment el de taller. Sempre veiem coses noves a millorar. Moltes gràcies!

Com a primera observació, i com també li vaig dir a en Pivot, et diria per ser un relat de taller el trobo un pèl llarg (ni de bon tros tant com el seu!), més que res perquè un comentari de taller ha de voler entrar en detalls de l'escriptura (penso) i en un text llarg es fa difícil abraçar-lo tot de manera minuciosa. Per això sintetitzaré i comentaré temes més generals.

Per últim: no he volgut llegir els comentaris que t'han fet els altres companys de taller per no deixar-me influir, així que si hi ha alguna coincidència en alguna cosa que et diré, es mera casualitat

I anant, ja, al teu relat:

Et comentaré la forma (estructura) i el fons (contingut) en paral·lel, doncs en aquest relat penso que van tan lligats que és impossible fer referència a l'un sense l'altre.

Com a inici et dic que m'agrada l'estructura que has escollit, passant fragments d'històries que projecten la mateixa estructura de cel·les del gratacels i edificis, en l'efecte d'ésser mirats de lluny i des de fora. Aquest punt de vista és el que ens genera aquesta mateixa visió des del carrer, la que té el personatge referencial de totes les històries, la dona del parc que obre el relat, tot i que no actua mai com a protagonista directa, sinó protagonista "voyeur". Però qui mira a qui? Aquest joc creuat de mirades i pensaments m'ha agradat molt. És molt cinematogràfic, a l'estil de "short cuts" o d'altres d'aquest estil. L'estructura narrativa permet immiscir-se dins els fragments, les finestres, de cada una de les parcel·les independents entre elles.

També trobo molt encertada la intercalació de fragments descriptius d'escenes, àgils, com si parlessin les persones des de la seva quotidianitat fugaç, amb els paràgrafs descriptius d'ambientació i entorn (en cursiva), és com si passessis un teló cada vegada amb un decorat de fons diferent, matisat i ben descrit. De la mateixa manera, conviuen i transcorren, en paral·lel, en aquests dos plans intercalats, les accions humanes i els estats de les plantes i vegetals, parets i maons, l'"atrezzo" que envolta l'hàbitat silenciós dels personatges. I entremig, petites interaccions d'aquests dos món, les persones dins les cases, els arbres i plantes del parc o el jardí, observant amb la seva presència silenciosa. Molt plàstic el recurs! M'ha agradat moltíssim!

També trobo molt encertat que el primer paràgraf s'iniciï i es tanqui igual, amb la invisibilitat mútua de la protagonista i del el món que l'envolta. Això com a primera impressió, que després veiem que ningú és invisible, i d'una manera o altra, ni que sigui en fragments de segon, la gent observa, mira, i finalment hi VEU (entesa en l'actitud conscient de la mirada). Però veu i no entén. Cadascú interpreta segons la seva relativitat... La mirada aquí és molt important, per recalcar la posició d'observadora de la protagonista.
És un paràgraf de frases curtes (article + nom+ adj) i separades per punts i seguits. Els adjectius són els que trenen l'ambientació, utilitzes quasi sempre adjectius que en aporten les qualitats del tacte: secs, cremant, fredes, bullint, glaçat, enceses.
No acabo d'entendre la frase "una conjura de ràbia la fa estalvia del seny", em crea certa confusió en el sentit l'ús de "estalvia" en aquest context.

El crit mut d'inici ja ens transmet moltes coses. És l'essència del relat, el missatge. He trobat, per una pista en un comentari teu, que el crit és "AJUDEU-ME!". El crit eternament silenciós de la humanitat.

M'han agradat les imatges que utilitzes per expressar alguns conceptes que transcórren en el rerafons, en les frases que destaco: "mossegar la vida" dóna la ràbia i duresa justa de la lluita per l'existència en la soledat de la ciutat, el teu escenari.
O "la natura, per créixer, necessita la mort", frase que amaga tota una idea de cicle de vida-mort-renéixer, on una no és possible sense l'altra, vida i mort dues cares de la mateixa moneda, ressorgir, reencarnar-se, renéixer... una manera molt oriental - i sàvia- d'entendre la vida.
Tot plegat té la aureola de contraposar les existències minúscules de l'induvidu amb la immensitat de la ciutat, el món, o l'univers! Que petits que som, i que ens fas sentir! I a la vegada, què important n'és l'individu i la particularitat!
O Per últim destacaré (podria seguir, eh!) la descripció magestuosa de la traça del cargol "un rodet de fil marró amb espurnes clares, una closca de nou petita i planxada, una diminuta pagoda, una filigrana de marqueteria a la meta d'un fil de baba argentada", és alhora descripció, és una poesia en ella mateixa, i és una endevinalla: excel·lent!

Una cosa que em despista és la identificació de la observadora en una edat aproximada, doncs els diferents personatges, segons la seva posició, l'anomenen: "senyora", "gent gran", "gent jove", "xavala", "paia", "canalla", "xiqueta", "dona", "vella". Entenc que vols posicionar la distància d'edat justa en relació a la mirada dels altres personatges, i és clar, és molt diversa, però a mi em confon l'excessiva distància entre unes i altres denominacions... No acabo d'identificar al final en quina franja d'edat pot estar el personatge...

Finalment destacaria que tots els personatges, molt diferents, tenen un tret en comú: la soledat. I el diàleg amb els mateixos. Això fa que tot el relat destil·li una tristor, una angoixa latent, una grisor, un desig de comunicar-se, que es concentra en el crit de la noia/ dona del parc.

Gramaticalment: lèxic, sintaxis, ortografia, breument.
Com és habitual en tu, està molt ben escrit. Saps emprar un llenguatge que deixa passar la història de manera fluida sense entrebancs ni punts foscos. Alguna frase es podria polir, (qüestió de matisos, per trobar-hi alguna cosa, eh!).
Per exemple a: "bocins de blau cel entre fragments de cotó blanc desfilat" jo diria "bocins de blau cel entre fragments de cotó blanc, desfilats" per què entenc que es desfilen els fragments de cotó, no el blanc.
I després a "la casa nova tota pedreta blanca" m'hi falta la preposició, hauria de ser "la casa nova tota de pedreta blanca".
O també:
"A la seva dreta, les adossades amb les reixes acabades de pintar i les caixes de les alarmes d'un vermell llampant destacant sobre les façanes groguenques" jo arrodoniria així: "A la dreta, adossades amb les reixes acabades de pintar i les caixes d' alarmes d'un vermell llampant destacant sobre les façanes groguenques." És a dir, eliminaria el "seva", perquè ja tenim l'escenari pintat en referència a ella, no cal remarcar-ho. I a "les adossades" serien o "cases adossades" o "adossades" que aquí substitueix el substantiu casa, per tant no cal l'article (si substituïssin en la frase "adossades" per "cases" ho veus ben clar perquè diries "A la dreta, cases amb les reixes acabades de pintar". També canviaria "les caixes de les alarmes" per "les caixes d'alarmes".
Una altra observació: Núvia és aquella que va a casar-se. En català, per dir la "nòvia" del castellà, diríem "la promesa", o "la meva xicota", etc.
Tot això és sempre subjectiu, evidentment, ho dic amb ànim d'afinar allò que ja està pulidíssim!

En definitiva, el teu relat m'ha sorprès molt gratament pels elements originals que incorpores en la narració, pels fragments poètics mesclats també amb els més narratius, pel missatge de tot l'escenari i el ventall de personatges familiars que ens presentes, tot en una prosa impecable. Pel ritme, les escenes, la plàstica estructural, i molt important: el missatge global.

M'ha encantat. Felicitats! Un gran plaer, Unaquimera!
T'envio una abraçada, no des de la soledat i el crit ofegat, sinó des de la companyonia i des dels mots que ens uneixen i pronunciem també en veu alta i ferma!

atram

Dues cosetes que em sembla que puc aclarir:
- Llegeixo que t'ha sobtat la frase al voltant dels arbres "hi ha palmeres datileres, un desmai, dos xiprers, un avet ( aberració del disseny!), una magnòlia, un auró, dos pollancres,..."
El parèntesi fa referència al fet que tots aquests arbres estiguin plegats, cosa que no passaria si depengués de l'espontaneïtat de la natura, que engendra cada espècie en el seu habitat... però molt especialment al fet que allà al mig es trobi un avet, fora absolutament de l'entorn ( clima, precipitacions, etc ) que li és propi i adequat pel seu correcte desenvolupament, trasplantat fins al jardí per qüestions purament de disseny que no per necessitat ni coherència ecològica.

- Respecte a l'enigma amagat: el crit no és escrit, però és emès i existeix. Per a què tingui vida, una veu ha de ser sentida; en aquest cas, els personatges darrera els vidres o plenament immersos en la seva realitat particular absorbent, no arriben a sentir-ho. Però l'escriptora és qui més atentament mira i se sent cridada i gràcies a la continuïtat de la seva mirada assisteix a la mutació que es produeix en l'estat d'ànim de la dona que cridava, demanant...
Com a lectora, si mires atentament ho pots trobar també: Escriu els noms propis que apareixen al text en columna i fixa't en les inicials... i llegiràs la seva demanda!

Finalment, després de cridar i no obtenir resposta, la seva actitud davant ella mateixa canvia, però deixa oberta la porta a que potser algú... algun lector/a de mirada atenta i pacient...

Mercès per les teves paraules, bonica!
Unaquimera

- Dius: "no sé exactament què li passa a la noia que llegeix a la plaça. Intueixo... però no n'estic segur."

- Intento aportar algun aclariment:
Una noia, que està assentada, deixa caure el llibre que tenia a les mans, i presa del dolor i la pena, llença un crit mut, sense so, tirant el cap enrere. Aquest moviment és vist i interpretat per diferents personatges que la miren des de la seva realitat individual per breus instants... Només qui se sent cridada al seu torn, qui continua mirant sense treure conclusions ràpides, qui manté la mirada atenta ( l'Eva ), és l'única persona que assisteix al canvi: després del crit de dolor, fill de la lluita entre amor i desamor, esdevé la rialla que derrota la pena, l'explosió de vida, de moviment, de so... d'esperança! Es podria deduir que alguna paraula que havia llegida en el llibre ha fet el se efecte intern o que ha estat un procés íntim amb una única espectadora. O potser amb algú més... mai se sap quantes persones hi ha darrere portes i finestes...

Gràcies per les teves paraules, pivot! I una abraçada,
Unaquimera

Hola Unaquimera!
M'alegro de coincidir amb tu al taller, sempre és un plaer llegir els teus relats i en aquesta ocasió intentaré fer un comentari més acurat dins les meves possibilitats.

En quan a la forma no puc dir gran cosa ja que crec que està molt ben construït gramaticalment, només et faré esment d'allò que he descobert llegint atentament:
En el primer paràgraf ens dius: "...Ningú la veu… i al final ens remarques: sembla que ningú la veu… (em sembla més adient aquest plantejament de dubte que el de l'afirmació: Ningú la veu…).
Un avet és una aberració del disseny? m'ha sobtat!
"...També ella la veu assentada en el banc..." Jo crec que no és correcte assentada, seria: asseguda al banc.
"...La play la està ratllant..." seria: La play l'està ratllant.
En quan als signes de puntuació trobo que hi ha petites errades de tecleig suposo: espais després del guió d'inici de diàleg, els punts suspensius sense espai al davant i també sense espais entre parèntesi. Per indicar els pisos no cal posar el punt d'abreviació.

Fons:
La jove que seu al banc és l'excusa o nus de tot el relat, la història gira al seu voltant; com el paisatge, els veïns l'observen i cadascú la veu diferent, vull dir que sota les seves mirades es converteix en una persona diferent: una dona gran, una noia, una nena o una dona sexualment atractiva.
Podríem fer dos relats: l'un de la descripció del paisatge i l'altre amb les impressions dels espectadors que miren a través de la finestra i tots dos serien igualment complets.
I el que en un principi semblava una situació de tristor o de ràbia continguda, l'últim personatge l'escriptora, el canvia per una riallada, fet que em produeix més que una sorpresa, un engany: sentir-me fora o dins de la realitat.
L'única història que em sembla més inacabada o només esbossada és la d'en Màrius: l'home que travessa la plaça.

M'agrada molt com descrius el paisatge i podria destacar moltes imatges que vas escampant però la del caragol l'he trobada genial:

Aferrat a la paret de la tanca hi ha un cargolet, un rodet de fil marró amb espurnes clares, una closca de nou petita i planxada, una diminuta pagoda, una filigrana de marqueteria a la meta d'un fil de baba argentada: ha deixat una estela en ziga-zaga.

En trec una lectura possible: existeixen al nostre voltant, diverses realitats (crec que és una constant en altres relats teus com: retrats d'home amb forat o amb les cames separades) realitats que els personatges conformen amb la seva mirada.
No he pogut esbrinar cap enigma amagat, tret que la noia fos muda en referència a "...El silenci és un costum..."(?)
Bé, et felicito com sempre, pels teus relats plens d'imaginació.

Una abraçada.
mjesus

Quan un relat està tan bé, com és aquest cas, se', fa difícil comentar gaire cosa. Sí, hi tocaria una coma aquí, un punt allà. Però són cosetes tan minses, que ni les destaco. Només, potser, et crido l'atenció sobre aquesta frase

"Mira al seu voltant, girant el cap lentament: darrera, la casa nova tota pedreta blanca lluenta i cristall, edifici gràcil i immensament senzill. ".

Jo posaria una coma darrera "nova" i em plantejaria l'adjectiu "immensament" per adjudicar-lo a "senzill". Però, a banda d'això, estilísticament no tinc res a dir-te.

Sobre el contingut... si et sóc sincer no l'he acabat d'entendre del tot. Vul dir... no sé exactament què li passa a la noia que llegeix a la plaça. Intueixo que ha gaudit d'un èxtasi poètic provocat per la lectura del llibre, però no n'estic segur.

Malgrat això, en realitat no importa. Entenent el que li passa a ella o no, el relat s'aguanta igualment i esdevé una mena de "Manhattan Transfer" en miniatura. Un collage fet de fragments d'altres històries, només apuntades.

Resumint: el millor relat de llarg que he llegit en aquesta ronda del taller i un dels millors que he trobat al web en molt temps. Em trec el barret!

Avui m'he sentit amb ganes de llegir el teu relat, que m'ha semblat com tots els teus que he llegit fins ara: Genial!
Aquestes "Mirades i miratges" m'han paregut una barreja d'imatges amb diferents textures, formes i... (és com un collage).
Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Per cert, quan et vaig comentar que em semblava llarg, em referia per a llegir-lo al monitor... Doncs 9 minuts no són res, comparats amb les novel·les que m'he empassat...

Has pintat dos quadres preciossisims, un ben natural, un molt humà, i tots dos són atraients.
Dos miratges molt reals, compostos d'individualitats contrastades a partir de l'edat i les circunstàncies de cada cual, el sexe i l'espècie, l'alçada i la distància!

Quin plaer llegir i imaginar-me les escenes!
Tota una paleta d'abraçades de colors càlids per a l'autora,
Aquarela

I el tercer amb les condicions necessàries: noms actuals, abundants amb excepcions notoriess, majorment catalans, algun amb referències bíbliques o simbóliques...
I l'he trobat!
Genial!
Bona la jugada, que tu dius!
He sentit el crit i m'ofereixo, incondicional als peus de la dama!
Si puc ajudar en res, MANA!
Ho espero, SB

En el teu generós comentari escrius: " ... el relat m'ha permès gaudir de frases i frases plenament elegants: una conjura de ràbia la fa estalvia del seny i li demana mossegar la vida... " Totes les frases que cites a continuació són originals meves, però concretament aquesta que còpies en primer lloc no puc permetre que em sigui atribuïda sense fer un aclariment:

En alguns dels meus relats he anat fent petits homenatges indirectes i personals a poetes que admiro molt: va resultar evident per a diversos lectors, per exemple, el que vaig incloure a M. Martí i Pol en el primer, Amb les cames separades.

Parlant ara d'aquest relat en concret, en el qual una dona amb "El dolor bullint. La pena encetada de febre" ha deixat caure un llibre a terra, he triat uns versos d'una poetessa que m'encisa i que en la seva obra Cau de llunes inclou aquest breu i deliciós poema:
" Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada. "

A banda d'això, també hi ha alguna altra cosa amagada entre les paraules: un crit sense veu! Ja vaig incloure un altre joc de paraules d'aquest tipus en El dia D.
Si per a algun lector s'escau algun aclariment més, ja sabeu on trobar-me.

Una abraçada a totes i tots, ja que penso que potser algú...
Unaquimera

Gràcies, estimat/da lector/a desconegut/da pel teu comentari i les teves paraules amables.
No tinc cap lloc on anar a agrair-te-les.

Confio en què les coses de la vida se't vagin simplificant, si això és el que desitges.
També jo espero que tornis aviat: sempre que vulguis!

Una abraçada de les que valen per 700,
Unaquimera

No sé què més dir. Em robes les paraules per descriure el que sento. I tots els relataires que t'han comentat... què més puc afegir?
He sentit aquest relat més meu que potser altres, no sé si és perquè en algun moment m'ha sentit identificada o si és perquè és el regal més especial que m'han fet per al meu aniversari.
Gràcies nina, ets màgica. No abandonis mai la ploma!
Mil besades cuca, i una infinitud de somriures per a tu, reina meva!!
Sincerament, m'has encisat.

Felicitats per la qualitat dels teus treballs ;) Ets una mestra en l'art de dominar les paraules, ordenes el teu ric vocabulari de tal manera que dóna al relat una certa cadència hipnòtica, les descripcions tenen molts quilats -descripcions fotogràfiques en diria jo-. Amb la teva mirada sensible i escrutadora has transmès al relat una atmosfera que de tan real té quelcom d'irreal, ens has mostrat escenes quotidianes amb les ulleres que tu ens has posat -ulleres d'augment que més aviat fan de lupa-.

M'han agradat especialment aquests fragments:
- "Ha omplert massa la regadora: se li marquen les venes sota la pell i assenyalen autopistes blaves i camins del color de les flors del lilà."
- "La natura, per créixer, necessita la mort."
- "... se li sacseja l'instint."

I ens has regalat un final que em sembla ningú s'esperava, estratègicament confortador, magistral.
Una abraçada.

Situacions que s'entrecreuen, que es barregen i es tornen a separar, que s'amaguen i es destapen. D'un pis a l'altre, quotidianitat desfermada i mirades que es van llançant d'un costat a l'altre. La llargària del relat m'ha permès gaudir de frases i frases plenament elegants:

una conjura de ràbia la fa estalvia del seny i li demana mossegar la vida...//
palmeres datileres amb arracades taronges i llargues fulles que pentinen el dia clar... //
bocins de blau cel entre fragments de cotó blanc desfilat...// La tendra descàrrega d'artilleria va ser agraïda amb una reverència disfressada...

M'agrada aquest alçament dels detalls poc importants, de les coses petites, tota una història de petites cosetes que ens parlen de nosaltres, que al cap i a la fi, estem fets de petiteses.
I el final, sobretot, l'he trobat molt bo i revestit d'un missatge que perviu: Resulta que reia! Després de tot, no estava tan trista, sinó que reia furiosament!

M'ha agradat molt trobar-me amb un nou relat teu, extens i tan complet! Tornaré a llegir-me'l, perquè sé que encara em queden cantells per descobrir!

Sort!

Dan

Després de molt de temps sense llegir-te, coses de la vida ho han complicat, em trobo amb aquesta meravella de relat, ple de descripcions, de petites coses que només tu saps captar i transmetre.
Enhorabona pel relat, pels 700 comentaris, per l'any i per tot el que et doni felicitat cada dia.
Espero tornar aviat.
simdos

he obert les seves tapes i he rellegit poemes.
La referència és moneda d'or entre joies de plata.Gràcies per refrescar-me la memòria!

Continuo parant orella per sentir el crit, de moment se l'endú el vent i no em deixa escolta'l però persevero.
SB

Hallo! Unaquimera.

Hi ha autors que en treuen molt suc de llurs dialegs, altres tenen una gran capacitat descriptiva.

La teva és gaiebé inesgotable i fins plena de sorpreses, amb comparacions intel·ligents i gracioses.

Aquest treball n'ès tot un exemple.

Et felicito

Mossens

Hallo! Unaquimera.

Hi ha autors que en treuen molt suc de llurs dialegs, altres tenen una gran capacitat descriptiva.

La teva és gaiebé inesgotable i fins plena de sorpreses, amb comparacions intel·ligents i gracioses.

Aquest treball n'ès tot un exemple.

Et felicito

Mossens

Que em disculpin els 25 relats que el precedeixen: és aquest 26 el millor que has escrit? Buf, em sembla que sí.
De totes maneres... perquè jutjar-los? Perquè comparar-los? Una cosa sí és certa: és el que més m'ha agradat a mi. I que em disculpin!
És un relat meravellós, genial, inspirat, ple de frases inmillorables, acurades, enginyoses, adients, entretingut, divers, profund, de mils de recursos, magistralment estructurat, magníficament lligat... M'ha encantat!!
Moltíssimes felicitats per aquest relat, autèntica perla de relats. He gausit molt llegint-lo. I més que gaudiré rellegint-lo.

Una fortíssima abraçada. Ah, i per cert, moltes felicitats també pel concurs (un ja ho sabia...).

A reveure.

Arbequina.

Genialíssima mostra d'un existencialisme ric en pensaments, vocabulari,... si: genial. Aquest súperretrat de la realitat fa meditar sobre el sentit de la vida pel costat trist, descrit d'una manera lloable. Et pot posar a punt per a la batalla d'un nou dia.
Gràcies per comentar-me. Veig que ( o potser m'eqivoco ) tens una mena de pessimisme lúcid en el que escrius. Jo crec que no és necessari tenir algú al costat en el cas que dominis la teva ment i la teva imaginació.

Un petó molt fort.


Sergi

Estava rodant per altres móns quan he rebut la notícia que havies publicat un nou relat, ha estat com si em donaren un tiró al cordó d'argent que diuen els tibetans uneix el nostre cos material al nostre astral, i així he tornat a aquesta la nostra llar: Relats.
He retornat llegint la teua prosa pausada, delicada, càlida, he sentin de nou l'escalfor de casa i he pensat: com a casa en lloc.
Gràcies estimada amiga per fer-me tornar amb un relat tan grant.
Rodamons

d'un costat a l'altre, de dalt a baix, les mirades inquietes, astorades, sorpeses, ens obren les finestres sobre la plaça tranquila.
Vas saltant de personatge en personatge com el que mira els quadres d'una exposició!
Molt be el final, es necessari axacar-se!
Sempre endavant!
Valenti Valent

Ah, felicitats per un any d'escriptura afortunada!

Entro avui a llegir-te un cop més i em trobo amb unes tendres mirades i uns delicats miratges com a celebració del teu primer any a RC.
Un any que vas començar suggeridora i espectadora amb les cames separades.
Vas exclamar i vas dir ai! al patiment íntim de dona.
Vas pintar, no només un retrat, fins i tot una galeria de retrats a un home feliç que anava caient en un complicat forat.
Vas veure com un cavaller molt especial s'enfrontava i matava al drac.
Has fet descobrir l'esclat de la vida en tota la seva magnitud en el batec inicial de la primavera.
Has transmès l'emoció de viure una nit en la màgia del mar i de les seves onades.
Vas fer jaure la memòria en el teu dolç i trist poema, que em fa patir cada cop que el llegeixo.
Ens has donat la possibilitat de descobrir la sensualitat nocturna de qualsevol persona anònima.
Has caminat per les vides paral·leles de dos personatges insòlits.
Vas aconseguir atemorir a tothom en una senyal d'alarma vital diferent.
Has fet arribar i fet viure un dia D diferent a tot el que s'esperava i que va fer canviar significativament unes vides.
Vas reviure la història, els jocs i picabaralles infantils a la platja assetjant fortaleses imaginàries en la sorra.
Vas anar fent que desfiléssim per un conjunt de relats on ens vam experimentar a la pròpia pell fets de venjança, moments de passió i bogeria, situacions que porten a equívocs, o demostren qui té el poder, descobreixen infidelitats i gelosies, ens porten a l'èxit o al fracàs, o a l'inrevés, amaguen secrets, i fan que descobrim finalment diferents variants de una culpa banal o definitiva.
La teranyina sedosa, com la que només es capaç de fer la natura, de les teves mirades i dels teus miratges m'ha deixat captivat, ben enganxat i sense cap mena de voluntat d'escapatòria.
Una abraçada càlida d'aigua salada t'envoltarà sempre que ho desitgis, i, com diu Glauca, que sigui "del color del teu mar, que avui t'acompanya, o d'aquell que ànsies"
Tu ets la que millor saps el color que més t'agrada...
Com sempre: gràcies per la companyia dels teus comentaris.
aiguasalada

Felicitats per l'any, pel poema i pels relats en prosa i pels microrelats!
Encara em queden alguns per llegir, tornare!

Sort i a continuar,
Pell

Em conecto, entro i em trobo amb aquest relat tan especial!
El tornare a llegir i t'enviare un comentari mes llarg.
Entro poques vegades i tinc poc temps, pero et llegeixo sempre que puc.
M'ha encantat aquest relat!

Sort,
Pell

Quan tens a les mans un relat com aquest, tens dos opcions, la primera llegir-lo, i quedar-te com abans i pensar dons si esta be, i deixar un comentari mes o menys afalagador. I la segona es trobar-te immers en un mon que l'autora ha creat pels lectors, i aquets poder tindre la capacitat d'entrar-hi.
En el meu cas, i que no em cansaré mai de repetir, es una opinió molt subjectiva, ja que no puc opinar de les formes, ni de la qualitat dels relats, tècnicament parlant, m'he trobat en el teu relat com si d'una petita opereta es tractes, i jo podia controlar les imatges a la velocitat, que em vingués de gust, així he anat passant les imatges amb càmera lenta contemplant el que davant dels meus ulls se'm oferia, un espectacle ple de detalls, fins i tot en el punt de ser un espectador mes d'aquest moment, un espectador que te la gran avantatge de no ser vist per ningú.
Per altre costat ja fora d'aquest sentiment, crec que si es biogràfic com dius a la presentació, aconseguir estar en dos llocs a l'hora te un gran mèrit, ja que t'he trobat identificada en dos del personatges, potser m'equivoco o potser no, qui ho sap.
Res mes, unaquimera, només la meva felicitació per l'any de relats i pels vint i cinc relats i una poesia publicada.

Josep M

Ah !!!!
I com a premi: un val per una abraçada no virtual, a descanvia quan tu vulguis.

Petonets a la iaia !!!!!

gege

Quines escenes més ben descrites. M'he quedat fascinada amb les teves descripcions, símils, comparaciones, metàfores, imatges impressionants per la bellesa i el domini del llenguatge: en cada moment el registre just.
M'ha encantat el cargolet de la paret! I què dir de les descripcions de les plantes, com si fossin aquí al costat del meu ordinador.

Una autèntica obra d'art.

PD: m'he assabentat de què només fa un any que ets aquí! Pensava que feia molt més. Felicitats!

S.

i em sap greu. Després de llegir el relat, dues vegades perquè es mereixia una segona lectura amb calma (i en faré una tercera, no ho dubtis), he llegit també els comentaris que t'han fet i, sincerament, poca cosa més hi puc afegir tret de sumar-m'hi i comentar-te que m'ha semblat una verdadera obra d'art. Un relat treballat fins l'ultim detall, amb un entorn descrit minuciosament i uns personatges que van sortint a escena amb cadascuna de les seves visions i impresions, Em segueix meravellant aquest do que tens per relatar situacions originals i plenes de contingut.
Felicitar-te a més per aquest primer any i els 25 relats que fins ara ens has regalat i que, personalment, en desitjaria molts més.
Una abraçada ben forta, Unaquimera

Per celebrar el teu primer any ens has regalat una obra d'art.
L'he llegit primer d'una tirada, com m'hagués begut un got de llimonada fresca en un calorós dia d'estiu. Desprès l'he rellegit em calma una vegada i una altre, imaginant-me la pel·lícula de vida quotidiana que ens has anat fent viure, arribant a copsar l'ambient, donant cara als personatges, sentint l'aroma dels jardins, i veien les diferents tonalitats de colors descrites.
Gracies per aquest regal. Espero ens continuïs delectant amb les teves obres.

Un peto ben fort.
Naiade

Desprès de llegir-me els comentaris que ja t’han fet en aquest relat, quasi no queden adjectius que jo pugui emprar per demostrar-te la meva admiració a la culminació de la teva tasca en aquest any:
fantàstic ha resultat l’escollit.
Felicitats!
25 relats, prop de set-cents comentaris, participació en reptes i en contes, guanyadora d’alguns reptes i contes, intervencions al fòrum,... ha resultat un any molt actiu, amb molta creació i amb moltes activitats.
Desitjar-te una continuïtat creadora que obri encara més les portes al poder continuar la lectura dels teus relats.
Un peto
Quelet

Unaquimera!!!
M'ha encantat com descrius qualsevol mena d'esser viu o inanimat, fent-los tan properes només pel teu poder narratiu.
He trobat magnífic la manera en que exposes el punt de vista de cada personatge, que veu el que te davant segons la seva óptica, situació, edat... El mateix fet és molt diferent, perquè tots sóm diferents i veiem el món segons com som, o les nostres circumstàncies...
La forma de descriure l'escenari el fa familiar i proper...
Davant de casa hi ha una placeta molt nova i molt gran, amb bancs i arbres que fan dos cops l'any unes flors enormes i liles, maquísimes. Molts cops quan surto al balcó o al safareig observo la gent o la placeta i depenent de l'hora és veu tot molt diferent.. molte vegades penso com la deuen veure des del pisos de davant...per això m'ha cridat molt l'atenció el teu relat
Es el primer relat llarg que he llegit i s'ha m'ha fet curtísim...tens una gran capacitat per fer-nos arribar el més petit detall, omplint-lo de poesia.
Com sempre et torno a felicitar i t'envio una abraçada molt especial.

Bon gust en la composició del relat, dels personatges, de l'ambient, de l'atmosfera.
Bon gust en crear frases saboroses.
Bon gust en triar el llibre de poemes.

A reveure, SB

quin doll de personatges ben perfilats i de sensacions de móns interiois d'una riquesa de matisos sorprenent.

M'ha semblat com una pel.lícula d'art ia assaig "d'abans". M'ha semblat com una obra de teatre on cada personatge hi té un paper, enfocats uns a las altres, emmirallant-se mútuament...

Tens un do!, escrius com un.
brollador de paraules

Felicitats i una abraçada!

Jo també et vull regalar un vers per felicitarte el primer aniversari!

Què veu, què sent, què viu el colibrí?
O beija-flor desperta ja l'albada,
i tot és un misteri, una quimera,
un trànsit solitari vers la nit.

Tagrada? Segueix escribint!
Un petonet despres de la llepada,
X

Mha agradat molt aquest relat, molt! tinc de felicitarte pels personatges i per les descripcions que son boniques i estan molt ben fetes, tinc que felicitarte perque ets una mica poeta, tinc que felicitarte per un any de relats i poemes:
FELICITATS!
tinc que enviarte una llepadeta ben grosa i dirte gracies per els anims i pel vers, Tu si quets dolceta!
Tina

De tot cor, amb humilitat i satisfacció em sumo a tots aquells i aquelles que t'han deixat l'enhorabona i a totes les que encara han de venir.
No puc afegir-hi gaire més, eh? He llegit coses encisadores. M'agrada la punta de coixí, em porta records entranyables d'infantesa... sé de la cura amb que teixeixes cada personatge, amb que embolcalles el seu entorn, amb que dibuixes paraules trenant sensacions. Gràcies i per molts anys.
Em deixo posada la meva abraçada i t'envio la meva, Unaquimera del color del teu mar, que avui t'acompanya, o d'aquell que ànsies.

Sempre ems sorprens amb les teves nines russes, amb els teus girs inesperats, amb les teves jugades d'escacs. Amb el que no em sorprens és amb la teva qualitat literària, per a mí superlativa perquè ja et conec, perquè t'he llegit i aprecio el vellut delicat de la teva prosa, les imatges que desprenen els teus textos, la increïble filigrana de les teves metàfores.

L'astrònom a punt d'anar a dormir seduït per un excel.lent relat. Petons i abraçades siderals.

un quadre de quadres, la mirada que tot ho veu alhora... i ens ho serveixes amb la justa mesura, delicada i precisa. Una preciosa capsa de capses que van obrint-se l'una rere l'altra al compàs de la teua mà, per fer un simfonia preciosa de detalls imprevistos, de petites històries, gotes que conformen una realitat que res seria sense la seua suma.

Salut!

..de personatges, de sensacions, de moviments, d'il·lusions. Com diu la ginebre, punta de coixí, una autèntica filigrana. I com ja ens tens acostumats, acabes arrodonint amb el final. Però no es tracta només de la construcció, de la carcassa: els personatges agafen entitat només amb un esbós, algunes descripcions són emocionants i en general el text és d'una riquesa infinita i un autèntic plaer llegir-lo.

La meva passió pel cinema m'ha portat immediatament al cap "La finestra indiscreta". Hithcock també muntava les pel·lícules amb precisió mil·limètrica, i molta riquesa de llenguatge cinematogràfic.

Felicitats per totes les coses que celebres!
Uns petons!

manel

filigrana. Aquest relat l'has teixit, com una punta de coixí, amb el ritme lent dela puntada endavant, la puntada a la dreta, la de l'esquerra... una de llarga per darrera i tornar-hi. Una endavant, dreta, esquerra, endarrera i tornar-hi. Va passant el fil, delicadament i a cada passada el brodat agafa gruix, sentit,
un disseny que es concreta, que deixa passar la llum pels buits que deixa, que dona forma i significat allà on els fils s'entrellacen.
Delicadament, amb el tènue so dels boixets...tiquitic tiquitic, teixexes les mirades entrecreudes, les finestres invisibles, els mons interiors dels observadors i l'aire missatger que tot ho respira.
Et felicito per l'any, pels 25, i t'agraeixo les abraçades úniques i irrepetibles que escampes a tort i a dret.
Et segueixo acompanyant, Quimera!!
Salut i petons!!
Gin

Crit que travessa la tarde...i la vida.
Ferida que supura per cicatritzar és tija que se´n dol per créixer.
Retalls i pedaços de records embadalits i únics són
l´anhel perenne que a cada pas reviu a cau d´orella.
Cap a ón bufa el vent de Llebeig?
Bufa sobre la nafra per a que no faci mal.



Dir gràcies sempre serà poc. Una abraçada bona de ser.

Normalment, qui fa l'aniversari és qui rep el regal però aquí veig que va al revés. Gràcies pel teu relat.

Si la noia hagués continuat mirant o hagués pogut veure què hi havia un xic més lluny, hauria trobat un munt de gent amb cares desconegudes posant-se d'acord i fent l'onada, cridant no sé què d'Unaquimera o treient el cap per la finestra i penjant pancartes als balcons: "Feliç aniversari Unaquimera", "Aquest, només és el primer", "No deixis d'escriure Unaquimera", "Unaquimera, en volem més"...i si les seves orelles haguessin pogut entendre i els seus ulls haguessin pogut llegir des de la llunyania s'hauria preguntat:

-Unaquimera? Qui deu ser?

A les hores tot el veïnat, a cor, li hauria dit:

-No ho saps? Com pot dir això si és la mare que et va parir!

Felicitats Unaquimera, de tot cor.

Anjo Laví

Avui fa un any que van publicar el meu primer relat a RC! I hores d'ara en tinc 25 en prosa i un poema...

Gràcies, moltes gràcies a tots aquells que m'heu llegit i m'heu comentat alguna vegada, que m'heu animat a continuar, que heu estat per aquí a prop, que m'heu fet costat amb paraules, amb històries, amb versos, idees, propostes, reflexions, il·lusions, sensacions, emocions, projectes...

La meva reconeixença per als lectors, aquells que conec i els desconeguts encara, que han passat i passen pels meus textos, hagin deixat o no la seva empremta en aquestes pàgines, ...

Mercès a tots aquells que d'una manera especial m'han fet arribar el seu caliu, el seu afecte, virtual però sincer, els seus dubtes, les seves opinions, els seus desitjos...

Vint-i-cinc abraçades i un petó
a tots i cadascun de vosaltres,
Unaquimera

abans que res miro si hi ha algun relat nou teu... i si no n'hi ha cap rellegeixo algun dels teus primers... però quan, com avui, n'hi ha un de llarg el llegeixo amb molt de gust...
Una abraçada ben forta...que no es cap miratge...