Mirades, al segon primera

Quan em va arribar el torn a la caixa del super, anava darrera d'una senyora que semblava que s'emportés mig establiment. Li estava donant les seves dades a la caixera, per tal que li portessin la compra a casa. Jo tenia el cap en un parell de pressupostos que havia estat estudiant aquell matí, perquè dimarts tenia visita d'obra i s'havia de decidir ja què fer amb aquells pilans. De sobte sento "...Del Mas, 215, tercer, primera». Aquella frase em va fer posar vermell. Just al davant d'aquella adreça hi ha una obra on hi estic treballant, i un dia vaig tenir una visió que em va fer sentir esgarrifances que no sentia des de la meva més tendra pubertat. Anava per l'obra, al segon pis, per veure quin problema tenien els del pladur, quan vaig sentir crits i celebracions entre els paletes; vaig anar-me a fixar en el balcó de l'edifici del davant: hi havia una noia embolicada en un drap de colors mirant al carrer. Encara no havia tingut temps de pensar "què fa aquesta així?" que llavors deixa anar el drap i es queda uns segons despullada completament. Em vaig quedar petrificat. Al cap de no res, es va ajupir a recollir el drap, s'hi va tornar a embolicar, va saludar algú a baix al carrer i va entrar a casa. Cada cop que hi penso em poso "malalt". Quan evocava aquella imatge, més que la figura d'una dona despullada (que estava molt bona, per cert), el que em posava a mil era el fet que allò havia estat un regal a la vista a un home que la mirava des del carrer... M'imaginava que serien dos amants, que s'anaven a trobar, i que ella l'esperava amb una impaciència que, literalment, no podia amagar. Que tots els paletes la veiessin i cridessin semblava no immutar-la, ella tenia el cap (i aquelles corbes, i aquella pell de seda, i aquells... ja hi torno, ai que em poso "malalt") en l'home del carrer. Quan vaig mirar al carrer, aquell cotxe negre m'era familiar. I quan m'hi vaig fixar millor, vaig reconèixer el Miquel, un antic company de facultat amb qui havia quedat a aquella hora. El fet que quan ens vam trobar més tard no vam comentar res del que acabava de passar em va fer sospitar que el Miquel "amagava coses". El Miquel està a punt de casar-se. I conec la seva promesa des de fa anys. I m'hauria d'haver preocupat, o sabut greu. Però no podia evitar sentir-me fascinat per aquella escena.

Només van ser uns segons, però tenia aquell cos de cariàtide gravat a la retina. No reconeixeria la seva cara, però podria fer una reproducció exacta a escala del seu cos. Em va agradar aquesta idea i aquella mateixa tarda em vaig posar a modelar una peça de fang que tenia a l'estudi. Vaig trigar unes hores, però va valer la pena. Finalment, tenia la noia del balcó davant meu, a escala, i en fang. Una figureta d'uns vint centímetres, com un esboç, una peça inacabada, plena d'imperfeccions. Però vaig aconseguir el mateix posat: els braços caiguts, relaxats, una cama lleugerament flexionada, i aquell cos que era com el jardí del paradís: ple de fruits prohibits.

Quan la Irene la va veure li vaig dir que era ella, perquè no s'enfadés. "Sí, però jo tinc deu kilos més que aquesta", va dir ella. "És que així és tal com et veig", vaig al.legar jo. Llavors em va dir que allò era molt afalagador, però que s'estimava més la realitat tal com era. I em va obligar a afegir fang a la cintura, al pit, al cul, a les cuixes... "Així sí que es va assemblant més a mi, veus?". Vaig haver de cedir. Vaig deformar aquella figura seguint les crues instruccions de la Irene. Però a mi, el que em tornava boig era el record de la noia del balcó. Vaig agafar un altre tros de fang i em vaig posar a modelar a quarts de dues de la matinada. Tot sol a l'estudi, sota la llum d'un simple "flexo", treia fang amb una espàtula, n'afegia, retorçava, allisava... A poc a poc, la noia tornava a "sortir al balcó", tornava a oferir-se a la meva vista. Aquest cop em va sortir millor. Molt més acabada, més fina, amb més detalls...

L'endemà, a la llum del dia, em prenia un cafè assegut davant la figureta. I em quedava embadalit mirant-la. La vaig desar per evitar que la Irene m'obligués a "reinterpretar-la", com a l'altra, i vaig disposar-me a seguir amb els càlculs que havia deixat a mig fer. Però el llapis va començar a anar sol. Quan me'n vaig adonar, quatre línies ja situaven una figura femenina darrera una barana. Però aquest cop, encara coberta per un drap que tot just començava a lliscar avall. La seva deliciosa anatomia només quedava insinuada per ombres estratègiques. I el llapis seguia el seu recorregut calmat per tot el seu cos, i jo el seguia, hipnotitzat.

Després de dinar em vaig fer el propòsit de centrar-me en la feina, però quan vaig entrar a l'estudi, les meves passes em van portar a un armari que feia segles que no obria. Vaig tornar a la taula amb un bloc de làmines de dibuix i un carbonet. Vaig apartar el teclat i el monitor de l'ordinador per fer lloc. I allà mateix, davant dels meus ulls, altre cop s'obrava el miracle. I cada cop, apareixia la seva figura amb més facilitat. Coneixia les proporcions de les seves espatlles, els seus braços, situava les línies de les clavícules i l'ombra del melic amb una precisió matemàtica. En aquell dibuix vaig decidir que el drap ja havia caigut i que estava lliscant per una cuixa. I que no hi posaria la barana per poder apreciar millor els plecs de la peça de roba damunt d'aquella cuixa tornejada que semblava no acabar mai.

La barana sortia en alguns dibuixos. En d'altres no. Em passava les nits davant de làmines, preparant pintures, treballant fang. De les meves mans sorgia un i altre cop aquella dona que em tenia la voluntat absorbida. N'allisava l'esquena amb la punta dels dits, acariciava els seus contorns amb un llapis del nº dos, li deixava aquell mocador posat, desafiant, amenaçant de caure en qualsevol moment, o li feia caure, descobrint al seu pas les seves formes. No veia res més. Cada setmana, a la visita d'obra, seguia els industrials, seguia els promotors, seguia l'encarregat, escoltava i prenia notes, i de tant en tant, mirava el balcó del segon pis de l'edifici de davant, d'on no m'arribava cap senyal de vida.

Un vespre, a l'estudi, el mòbil em va sobresaltar. Era el Miquel. "Estic a prop de casa teva. Us va bé que passi un moment?". Li vaig dir que sí. I al cap de deu minuts ja era a casa. "Aneu a baix, a l'estudi", va exigir la Irene. Tots dos vam obeir. Quan va veure tota aquella estesa de làmines i figures, de tots els tamanys, en blanc i negre, en color, em va demanar "has tornat a pintar, veig". Vaig arronsar les espatlles, la resposta no podia ser més òbvia que el que estava veient. "Però una mica ‘mono-tema', no? De què va?", va demanar. "La veritat és que és una fixació. M'he obsessionat amb la tia que et va rebre en boles al balcó aquell dia que em vas venir a veure a l'obra. I mira com passo les hores", vaig dir sense poder-me contenir. "I jo li vaig dir que no passava res si es decidia un dia a treure's la roba davant d'algú altre...", va dir el Miquel amb un fil de veu, mirant al seu voltant.