Miracle.

Un relat de: Fionn

1. El poeta.

"Seria possible descriure tot científicament, però no tindria cap sentit; mancaria de significat que vostè descrivís la novena simfonia de Beethoven com una variació de la pressió de l'ona auditiva." (Albert Einstein)

A l'auditori feia un calor de mil dimonis, era un dia de juliol, avui el Sol havia perdut la batalla amb uns obscurs cumulonimbus calvus, nom adient per uns núvols de tempesta que feien de tot plegat un dia d'allò més pesat. Una petita figura, un professor de física, obre la porta, la roda de premsa encara no ha començat, tothom està agafant lloc, la seva entrada passa desapercebuda, la qual cosa agraeix molt, per que ser observat per tanta gent és una d'aquelles coses que el fa suar de cap a peus i d'això ja anava ben servit aquell dia. Ja sabia des de feia temps que avui tindria lloc la roda de premsa del seu escriptor preferit, era un assidu a la seva pàgina web, on solia deixar la seva empremta en forma de comentaris, elogis, crítiques, alegries i decepcions, i es que tal era la seva afecció per la poesia que el seu estat d'ànim fluctuava amb la cadència dels versos de l'home que avui podria veure en persona per primera vegada. De sobte silenci, soroll de passes sobre la tarima, seguit de centenars de flaixos i de reporters armats amb gravadores mantenint un intens duel per agafar un bon lloc a primera fila. Sembla un home intel·ligent, i, encara que camina d'una forma una mica altiva, dona una agradable sensació de seguretat i humilitat. A fora comença un dèbil plugim, es comença a donar forma al miracle, a dins, un home que coneixerà el veritable significat de poesia es dirigeix al públic: "Bon i calorós dia tinguin tots". I comencen les preguntes.

2. El físic.

"-Sap qui va explicar per primera vegada el veritable origen de l'arc de sant Martí? -Vaig preguntar.
-Descartes -va dir. Després d'una estona em va mirar als ulls -I quina penses que va ser la principal característica que va inspirar l'anàlisi matemàtica de Descartes? - va preguntar. [...]
-Suposo que el que el va inspirar va ser el donar-se compte de que el problema podia analitzar-se considerant una única gota i la geometria de la situació.
-Passes per alt un aspecte clau del fenomen -va dir.
-Molt be, em rendeixo. Què diria que va inspirar la seva teoria?
-Jo diria que el que el va inspirar va ser el pensament que l'arc era bell."

(Richard Feynman a Leonard Mlodinov, premi Nobel de física al 1965 i físic del California Institute of Technolgy respectivament)


-Per què el seu últim treball es titula "Poesia"? Es que els seus anteriors llibre no ho eren, poesia?
-Aquest títol és un resum del que és el llibre: un homenatge a la poesia en si mateixa. Al llibre vull donar la meva visió sobre el passat, present i futur, sobre els poetes i la inspiració i sobre les arrels de la poesia.
-A on situa vostè aquestes arrels del seu art?
-Bé, primer de tot vull fer una puntualització, nosaltres som artistes de la poesia, però la poesia no és el "nostre" art, és l'art de la natura, del temps, és l'art del moment i dels sentiments, nosaltres, poetes, no som més que un camí, un pont i, de vegades, una excusa per que ella arribi a les nostres vides.

Aquesta intervenció agradà al professor, que assegut a la última fila fa uns esforços titànics per escoltar l'escriptor.

-I en resposta a on son les arrels de la poesia... Bé, aquestes son al mon natural, a la natura salvatge i que encara no ha estat modificada per la ma de l'home, és a la brisa marina que encara no ha estat contaminada amb els fums de la industria, està a les mirades que encara son un somni per la intel·ligència artificial, estan lluny del mon artificial de l'home...

Això ja no li agradà tant per que, encara que ell havia defensat la seva postura de que el físic i el matemàtic no son inventors sinó descobridors, l'havien fet sentir part de la "artificialitat" de l'esser humà. La cosa començava a no anar massa be, lo hauria agradat dir alguna cosa al respecte d'aquella intervenció, però encara tenia certa confiança en l'escriptor, a més d'una certa vergonya a que un auditori amb unes tres-centes persones es tombés a observar-lo anar en contra de tan excelsa manifestació artística.

-Per què ha escollit aquest auditori, envoltat per les facultats de química i física, biologia, matemàtiques tant, com vostè diu, artificials?
-Vaig passar per aquesta zona en bus fa dos dies quan vaig arribar a la ciutat i de seguida vaig saber que aquest era el lloc idoni. Em sembla tot plegat un lloc gris, mancat d'aquesta bellesa dels llocs que conviuen amb l'entorn natural, un lloc...

I el poeta no pogué continuar per que un petit professor de física alçà una veu darrera d'una miríade de caps, bigotis, celles espesses i no tant espesses, acreditacions de premsa i flaixos, que ara il·luminaven un home de cara vermella, mig per la vergonya mig per la indignació:

-Jo no hi estic d'acord!

3. Sobre teories de cordes i Beethoven.

"Al pensament científic sempre estan presents elements de poesia. La ciència i la música actual exigeixen un procés de pensament homogeni." (Albert Einstein).

-Qui és vostè? Amb què no està d'acord?
-Soc professor de física a la facultat d'aquí al costat, i no estic d'acord amb la seva visió que exclou a la ciència de tota poesia, quan abans a dit que una de les arrels de la poesia és la natura.
-I ho continuo afirmant, crec que tenir com a objectiu saber de què estan fetes les coses és intentar conèixer l'essència mateixa del mon, destruir la bellesa.
-Suporto cada dia aquesta visió, pensava que vostè vindria aquí a provar d'acostar una mica les opinions divergents. Jo crec que no haver-se fet mai cap pregunta sobre el mon en que vivim és no formar part d'ell. La curiositat és inherent a l'esser humà i aquest pertany a aquest mon.
-En nom de la ciència s'han fet experiments horribles, s'han inventat armes i s'ha augmentat la capacitat destructiva a més de portar les guerres a un altre nivell de destrucció.
-I en nom de la religió! I no ha estat la ciència qui ha mort tants innocents en tantes guerres, si vostè deia que el poeta és un instrument de la poesia per arribar a l'anima humana, la ciència és un medi del instint autodestructiu de l'home que ha potenciat aquest fins a extrem inimaginables.
-Com pot algú creure en el misteri d'un arc de sant Martí, quedar-se extasiat quan veu un raig en una tempesta quan sap perfectament a què es degut?
-A mesura que he avançat en els meus estudis i ara, que soc professor, un es dona conte que quant més saps, més petit et sents. Però aquesta sensació sempre ve acompanyada de la certesa que formem part d'alguna cosa més. Quan tenia deu anys el meu pare em va regalar una enciclopèdia, una enciclopèdia preciosa, plena de fotografies, dibuixos explicatius, coneixement... I allà explicava què era un raig, allà explicava que es tractava d'una tremenda diferencia de potencial entre el núvol i el terra; el misteri no morí, va assolir una altra dimensió. La fascinació no es va acabar, va augmentar.
-Somiar és terreny dels que no intenten destruir el misteri de la creació!
-Somiar és reservat als que tenen un objectiu a la vida! A qui no ha perdut la il·lusió i a qui es sent part d'aquest mon! I qui es sent part del mon, vol saber. Uns volen saber de que estan fetes les coses, altres volen saber com son les persones, si l'aire, el mar, el cel que tantes poesies han inspirat formen part del mon i també les persones, per que al científic li ha de ser negat el mon de la poesia o la música?
-Per que no m'imagino a un músic pensant en quina amplitud d'ona o quina freqüència necessitaria per fer una cançó d'amor...
-Li agrada la música dedueixo...
-És una manifestació que neix de l'ànima humana, com la poesia. I formen una simbiosi perfecta, hi ha melodies que son poesia i poemes que tenen una gran musicalitat, aquí no hi ha cabuda per al pensament científic.
-Cert, no hi ha cabuda per al pensament científic, no té sentit pensar en la teoria de cordes mentre sona la Novena de Beethoven, però el procés de creació d'una cançó i el de recerca científica és el mateix: et fascina un misteri, investigues i, quan el tens, gaudeixes enormement del resultat i et meravelles per que un misteri més elevat s'alça en front teu. Li faré una pregunta, a vostè que es tan a prop de la natura i dels somnis i que és tan amant de la música -aquest to no va agradar gens al poeta-: El so de l'oceà en una nit d'estiu, el vent passejant, invisible, entre les fulles d'un bosc bullent d'una vida igualment invisible, el so de la respiració de la persona estimada adormida sobre el seu pit... No és aquesta música comparable a Albinoni, Bach, Haendel, Mozart o Beethoven?
-Ho és, sens dubte, tot és obra de la natura...
-Estimat senyor meu, la natura no te residencia exclusivament al planeta Terra. La natura també és a fora, i l'esser humà encara està aprenent a escoltar-la. De fet, amb prou feines escoltem la nostra porció de naturalesa. Ni la Sonata Clar de Lluna, ni La Novena de Ludvig Van, ni el Concert D'Aranjuez, ni tan se vol el Sol Solet es pot escoltar a l'espai, és molt possible que a tantíssims llocs del univers no serveixi de res la nostra música, i a d'altres llocs, sonaria pobra... fins i tot el seu gos pot escoltar sons d'aquestes músiques que vostè no pot. L'esser humà té un ànima i unes ments plenes de regals de la natura, si, però a d'aprendre a no fer seves la poesia i la música, ja que aquestes pertanyen al mon com l'home.

El poeta va callar, va observar aquell petit home que se'n anava. El físic va girar cua i obrí la porta.

-Ja se'n va? Digué el poeta.
-Si, fa massa calor aquí dins i tinc classe aviat.

La pluja havia acabat fa una estona, i ara sortia el sol. El físic es va quedar quiet amb la porta oberta i un somriure còmplice als llavis, com fent un somriure a un vell amic.


-Que li passa es troba bé? Digué el poeta.

I a fora, el físic observava l'arc iris més intens imaginable...

- Res, només un miracle...



Comentaris

  • M'ha agradat...[Ofensiu]
    Massagran | 08-08-2007

    ...l'extructura de la història i el tema que tractes així com la manera d'escriure que tens.
    I la història m'ha deixat amb un nyigo-nyago de sentiments que no sabria definir-te. M'agradarà buscar el llibre que recomana el company "Cafè Metropol" doncs alguna cosa s'ah remogut per dins i el dubte m'empeny a resoldre'l....serà que també vinc del món científic.
    Gràcies

  • No ho sé...[Ofensiu]
    Pluja | 25-07-2005

    Realment moltes idees m'han passat pel cap, suposo que pensaments que estaven adormits i que de cop... s'han vist reflectits en aquestes paraules; però són massa tendres, massa joves per sortir a la llum ben estructurats...

    Estic d'acords amb aquesta visió... Quan més coneixement tens sobre un tema, més màgic es torna i no perd pas l'encant que tenia...

    No m'ha passat amb la ciència, pq no me l'han fet estimar... Però si que ho he experimentat amb la música...

    No ho sé, no trobo les paraules per expressar el que he sentit...

  • Mon Pons | 05-07-2005

    Un miracle trobar persones, aquí, que aglutinin pensaments sobre la poesia, la ciència i la filosofia.

    Molt interessant aquest relat. Et recomano el llibre "El Cafè Metropol" d'Antoni Lloret, però potser l'hauràs llegit. El llibre, que m'ha fet pensar molt amb el que acabo de llegir, podem entreveure més o menys en la contraportada: "el 21 d'octubre de 1926, Friedrich Adler, un gran amic de joventut d'Albert Einstein, va assassinar el compte Stürgkh, cap del govern austríac...."

    Així comença el Cafè Metropol. Als inicis del segle XX, Adler i Einstein, juntament amb Alexandra Kollontaï, Mileva Maric, i altres, van compartir a Zuric, precisament al Cafè Metropol, amistat, estudis i ideals revolucionaris. Per a ells la política no era suficient per assolir un món millor: també era necessari la física i la filosofia. Les seves paraules, idees i passions ressonen encara avui i ens donen l'ocasió de preguntar-nos què hem après, finalment, durant tot aquest segle. I ho han a través de la ficció i la realitat perfectament ensamblades aquí... Una obra que fuig dels límits dels gèneres i que barreja teatre, novel·la, assaig i imatges amb un objectiu: començar a respondre, prescindint d'explicacions llegendàries, les preguntes del quadre de Gauguin: D'on venim? Qui som? On anem?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: