Mira com riu, aquest!

Assegut a l'autobús de qualsevol línia, barri, ciutat. Dret a les andanes de tots els colors de la xarxa metropolitana, en vagons atapeïts, en passadissos urgents, correspondències amb la Renfe, pujant i baixant de trens cap el nord, sud, est i oest. Rambles i carrers cèntrics de poblacions de platja o de l'interior, Mataró, Blanes, Vic, Ripoll, etc.

Era una estratègia, un pla elaborat, dissenyat. Dilluns matí de 10 a 12h. a la plaça Reial de Barcelona. 12h. a 14h., cadira a Canaletes. Dinar de treball en qualsevol restaurant de la Rambla de Catalunya. Migdiada a casa i sant tornem-hi; de 17h a 19h. a qualsevol centre comercial, secció llibres. Dues horetes més i un altre dia al sarró. Dimarts, més o menys el mateix programa, però a Girona; dimecres, Tarragona, dijous, Lleida, divendres, Hospitalet. El cap de setmana, una miqueta més lluny, cap a l'Aragó, Castella, La Rioja, País Basc, etc. En el seu estudi tenia enganxat a la paret un calendari, un plànol de la ciutat comtal, un mapa de la península ibèrica ple de claus amb cabota de plàstic, de colors. Sobre la taula de treball, les pàgines grogues, un llibre de festes populars a Catalunya; guies de tots colors i mides, de Sabadell, de Terrassa, d'Igualada, de Badalona, de viatges, itineraris, horaris, etc.

Calia estar preparat per tal d'aconseguir el seu somni i ell s'ho havia proposat. N'estava convençut, la seva tàctica resultaria infal·lible i aviat aconseguiria l'èxit desitjat. La veritat, és que la qüestió econòmica era del tot essencial, però, no era aquesta la raó més urgent, més punyent. Ell, sobretot, volia reconeixement, prestigi, ésser algú en el panorama literari nacional. Si a més a més de tot això, aconseguia omplir la butxaca de quartos, doncs encara millor.

L'editor l'havia trucat i li havia dit que ho tiraven endavant, que els havia agradat; que sabia explicar les coses; que no patís, que li publicarien el llibre, però que els era impossible posar en marxa una campanya promocional. Li deia, preocupat, que lamentablement no tenien pressupost, que feia poc s'havien estavellat amb la darrera obra d'un autor sud-americà. Reconegut, captivador, interessant, deien, però de poca aparició en els mitjans i que es van haver de menjar més de 2000 volums. Per acabar, li va explicar que havia estudiat la forma d'aconseguir beneficis i en la reunió de dilluns amb el consell d'administració havien decidit començar amb una tirada reduïda i mica en mica anirien fent més edicions. Que això depenia d'ell, dels seus progressos. Van quedar en perfilar els serrells de l'operació divendres a les 10 en el seu despatx del carrer Urgell.

Va acceptar el repte i es va tancar una setmana a casa per dissenyar tots els aspectes del seu pla. I quan ja ho tenia tot lligat va sortir al carrer a fer entendre a tothom que el que tenia entre mans era un producte literari d'actualitat, de qualitat. Sempre portava el llibre obert, més o menys pel mig. Si més no els tres cops que vaig coincidir amb ell, a la Fira del llibre en català, un dissabte a les Planes i un diumenge d'agost a la cala d'Aiguablava; Begur. Sempre reia. Reia i alguna vegada se'l sentia dir, "què bo!" o "ostres, això és genial".
Algunes parelles deixaven de llegir "l'Sport" i el "Diez minutos", es donaven un cop de colze i es somreien. Se'l miraven intrigats, no podien evitar-ho. De la mateixa manera que no podem deixar d'observar la part del cel que assenyalen, amb el dit, encuriosits, un avi i un nét (posem per cas) al mig del carrer. Què hi haurà allà dalt?

La gent, entre llibres, després d'unes bones costelles amb allioli o torrant-se al Mediterrani s'interessaven pel títol d'aquell exemplar que provocava la hilaritat d'aquell desconegut. Fins i tot alguna senyora li havia demanat què llegia. Ell, amablement i tranquil·la que no ho trobo una indiscreció, s'afanyava a dir-li el títol, l'editorial i li feia cinc cèntims de l'argument.

"Les trastades i els càstigs d'un marrec en un internat de la província de Guadalajara."
Semblava un bon tema.
Ell deia,
- És molt bo, em fa venir a la memòria moltes de les coses que jo feia de petit. L'autor fa unes descripcions molts reals i plenes d'humor i tendresa d'aquells temps de la postguerra.

A vegades, davant l'interès dels curiosos s'animava.

- Hi ha una escena en la que el protagonista roba unes garrofes de la cuina i les amaga en el coixí del seu llit. A la nit, les treu de l'amagatall i les rosega. En el silenci de la nit, el capellà de guàrdia, sent un sorollet que ve de l'habitació dels nens. Agafa una escombra perquè creu que hi ha una rata i el noi en veure acostar-se una ombra amb escombra, crida i el mossèn crida i tots es desperten i es posen a cridar i... Es passava gana en aquella època!

Molt bé, gràcies! I la dona, el vell, el jove... marxava, mentre algú altre, que parava orella, des de la tovallola de platja verda i la ombrel·la d'estrella Damm de davant, torçava el coll per veure el títol,

"Meló amb pernil"

Jo vaig ser un dels que va picar i me'l vaig demanar pel meu aniversari. La cinquena edició. No l'he acabat de llegir, d'embotit n'hi havia ben poc.