Mira amb els meus ulls

Un relat de: pereneri

Quan em parlaves del paradís devies voler dir això que veiem ara des del Coltignone, prop de Lecco, o el que vèiem ahir des del Bisbino, damunt de Moltrasio, o el que ens miràvem l'altre dia des d'aquelles cases i jardins que vam visitar també entre Como i Argegno. He estat allà on tu hauries volgut estar sempre. És tan suggeridor, tan immens, tan variat, tan... diví. Tu no vas poder fer el que he fet jo. Dos anys més i potser sí... Segur que hi hauries volgut venir.

(No se sap mai què podia haver passat si..., quan no ha passat. La vida, prou bé que ho saps, és plena de futuribles incomplerts que podrien haver canviat el destí de la humanitat, plena de decisions lliures o no, i de fets reals que determinen a cada moment l'avenir nostre, de vegades sabent-ho, de vegades sense voler. Com va escriure Robert Penn Warren, «la vida resulta estranya i canviant, i en el punt de fractura l'acer es trenca amb tanta facilitat com el vidre, i el gripau té un joiell al front, i el significat dels moments passa igual com el ventijol que amb prou feines agita les fulles del salze» (All the King's Men, 1946). Importa, doncs, almenys pel que fa a les decisions lliures, tenir els peus ben afermats a terra i no prendre-les a la babalà, precipitadament, sobretot si són importants... No sé per què dic això, ara. Aquest paràgraf em penso que és d'un altre relat.)

El fet cert és que estic segur, convençut, que el que he vist t'hauria agradat. És per això que he provat de mirar-m'ho tot amb els teus ulls. Volia conjurar així un desig frustrat.

(No sé si puc parlar d'aquesta manera, perquè com pot ser frustrat un somni que no ha existit, un desig que no has tingut...? Ara em fas veure que sí, que el vas tenir, que hi ha moltes coses que existeixen i que no les veiem, moltes realitats que sense conèixer-les les desitgem, potser sense atrevir-nos a formular el desig en veu alta, i que a la fi hi són. No és un miratge, no és virtual, no és cabòria: hi són! Realitats com aquesta: el fet cert és que allò que t'hauria agradat, aquell paisatge que havies somiat, existeix. [I també és veritat que tot just fa un moment m'has xiuxiuejat una confidència a distància com si fos a cau d'orella.])

He provat per això, com deia, d'emocionar-me amb la teva ànima, de contemplar aquella bellesa com tu l'hauries contemplada. El llac allà al fons, quilòmetres i més quilòmetres de llac, res a veure amb el que havíem conegut fins ara, blau marí pur, blau fins a l'extrem més alt dels blaus, quasi negre de tan blau com és, però sense deixar de ser blau. És el llac més fondo d'Europa. Les altes muntanyes -són els Alps!- que presideixen de lluny estant aquest petit món que em sembla immens, les valls dels Prealps que envolten el llac, que l'han creat fa segles i que encara l'acullen. Les cases plenes d'històries, de reflexions, de bromes, de càntics casolans, de converses fetes amb mitges frases esqueixades, tot plegat conforma el conjunt de vivències dels qui haurien estat també la teva gent, els teus amics, si haguessis vingut mai aquí. Les barques que passen amunt i avall aixecant ones i cabreigs -fent una fressa sorda amb els motors, cal dir-ho, a tu tot plegat t'hauria agradat més com devia ser fa un segle, amb barquetes o barcasses només de rems, silencioses, assossegades, tot més encalmat.

(Contemplo i callo. I tu mires amb els meus ulls i somrius. També calles.)

I aquells jardins mig gal·lesos mig italians, jardins mediterranis i alhora atlàntics, arrauxats i ensems continguts, ordenats. Jardins esglaonats de gespa i flors -pensaments, sàlvies, prímules, violes...-, custodiats per aquelles estàtues seminues de banyistes posades totes de cara al llac, homes, dones, criatures, mentre es lleven la roba tot baixant a la riba -són tosques, velles, mig desfetes de la humitat i les cagarades de les orenetes, no poden provocar cap desig, només admiració per qui va tenir la idea. Són figures que parlen de despreocupació, de gent ingènua, de naturalisme sense prejudicis i sense malícia. Parlen del paradís d'abans del famós episodi de la poma. Un paradís, però, tacat amb excrements d'ocell, que deuen procedir de després de l'episodi.

(T'hauria agradat, sí. Tu eres tan primmirada, com jo mateix, tan tocada i posada per a aquestes coses de les nueses..., però hauries reconegut que allò era bell, realment profund, i alhora intranscendent i fora del temps. Et deixo tota sola amb els meus ulls, doncs, perquè puguis admirar-ho sense por, deseixida, sense preocupar-te «del que pensin els altres» ni «del mal exemple». Tranquil·la, no et veu ningú.)

I els avets, les immenses magnòlies com mai no n'havies vist de tan altes i grosses -ni aquella de Vallvidrera!-, i els til·lers i les palmeres, i els castanyers d'Índies, i els cedres tan drets, i les oliveres i els xiprers. I el castell que es pot visitar ple de racons d'una humanitat desapareguda -què se n'ha fet, dels totpoderosos reis de Sardenya o de Gal·les que hi havien viscut?: menjats pels cucs amb perruca i tot, vet-ho aquí, com la resta!

(Com m'agrada que riguis. No ens burlem d'ells: ens rifem innocentment de tothom, de la humanitat sencera tan atrafegada, tan estressada, tan patidora per la fama pròpia i les parleries dels altres, riem també de nosaltres mateixos.)

I a la vora, el cementiri mínim, amb racons que et farien delir i flors fresques pertot, i les teves amigues que hi són soterrades. I a les sis del matí que sonen les campanes de la torre romànica, i al migdia, i a les sis del vespre, com es feia abans. Un so ben net i afinat, alegre, de cinc o sis campanes alhora que canten conjuntament, no com quan les sents a Barcelona, que semblen com esquellots carregats de greix, esquerdades, o potser florides, i si són més d'una descompassades, com si fossin solitàries, amb combinacions sense solta.

(Com t'encisava el voleiar de les campanes... La calor, dius? Res, encara bo, som al mes d'agost i no en fa gota: no hauries suat gens ni mica. O sí, perquè la humitat és màxima. Però fa fresqueta, s'hi està bé, oi que hi estàs bé?)

Fa dos anys que te'n vas anar. Crec haver complert un somni teu... i també meu. És això, el que veus? Veus cada dia aquest paradís que jo veig?

(Continua mirant, descansa en pau.)

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Plural[Ofensiu]
    ciosauri | 06-12-2007 | Valoració: 10

    Utilitzar el plural ara que l'altre no hi és, parlar amb aquest altre que portes a dins teu... Un relat entendridor i que dona per entès un tipus de relació anterior que tothom voldria viure o haver viscut.
    Gràcies pels teus comentaris i els ànims! Una abraçada!

  • En algún punt de l'ànima[Ofensiu]
    RATUIX | 13-09-2007 | Valoració: 9

    els qui no hi són, encara ens acompanyen.
    Això he trobat en el teu relat. Companyia. Complicitat. Dolç enyorament. Molt belles les descripcions combinades amb els pensaments.

  • ...uns ulls que saben mirar[Ofensiu]
    franz appa | 13-09-2007

    Certament. Mirar i descriure el que miren -però això ja no fan els ulls-.
    LLegint el relat entenc que t'hagi agradat el meu, segons el teu comentari. Tal com jo el veig, el que jo descric és l'esforç per descriure el que no gosem mirar de front -també admet una lectura més prosaica, que és l'afany per convidar les esquives muses-. Aquí, en el teu, la impossibilitat és més òbvia: ens dirigim a una persona que ja no hi és.
    Emocionant, intens, inspirat -alguna musa passava aquell dia pels Alps...-.
    Quant a la teorització sobre l'art no professional, et remeto al primer assaig que vam publicar aquí, Art i democràcia, o al manifest que tenim penjat al nostre bloc, i també a: http://manifestantiart.blogspot.com/

    Perdona que no valori el relat. No creiem en les puntuacions.

  • m'has arribat al cor i a l'ànima[Ofensiu]
    ANEROL | 13-09-2007 | Valoració: 10

    les teves descripcions de manera tan vital, tan sentides i tan comparides...

  • Òndia![Ofensiu]
    rnbonet | 06-09-2007

    I perdona per l'expressió!
    Amarat de malenconia, tristor esperançada, amor immens, ... Destil·la tendresa, innocència adulta, refinament.
    Un re-començament immillorable. És una d'aquelles històries que el lector hagués volgut escriure. Enhorabona!

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de pereneri

pereneri

18 Relats

81 Comentaris

25359 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]

O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com