Minuts de publicitat: oli verge extra

No feia ni deu minuts que havíem acabat la reunió de pre-producció i ja tenia els dos ajudants enfeinats en trucades i gestions, amb les presses que sempre comporten els grans spots de publicitat de grans pressupostos per a productes de venda massiva.
Parlo de grans pressupostos i jo, de fet, no els veia mai en la seva totalitat. Era en Carles qui m'atorgava una quantitat desglosada en distintes partides, una idea global sense detalls, jo havia de dur la producció el més barat possible. Ara bé, economitzar amb un realitzador acostumat a treballar sense límits és quasi impossible: dues càmeres, helicòpter, especialistes anglesos per als efectes especials de fum i boira, ajudant i auxiliar de càmera per al director de fotografia, etc. La parafernalia que acompanyava els rodatges del director estrella de la productora era descomunal: nombrós equip, els millors hotels, àpats sofisticats en els llocs més inversemblants -una safata enorme de llagostins i fruita fresca enmig del parc Nacional de Lanzarote a les set del matí, per exemple- camions, cotxes de lloguer, furgonetes per maquillar i vestir els models quan n'hi havia, càtering, acompanyants per als clients -normalment femenines-.
En fi, allò em tornava boig, perquè no es tractava només de fer la meva feina i fer-la bé, no, jo era un comodí ideal per als meus caps, ja que no preguntava massa, resolia els problemes, i no donava maldecaps innecessaris.

Ara, assegut al meu despatx i completament sol, em mirava la llista de necessitats de tot tipus que havia confeccionat en forma d'esborrany durant la reunió, i el cap em donava voltes. Tenia molts pocs dies per organitzar el trasllat, i el més important era concretar els bitllets dels qui anirien amb avió i estructurar la logística del transport per carretera. L'helicòpter era bàsic, també, i calia reservar-lo immediatament perquè en aquella època de l'any n'hi havia molt pocs disponibles, la majoria estaven llogats per a passejades turístiques o per al control d'incendis, especialment a la costa. D'altra banda, no podia descuidar ni un moment els contactes amb les peces clau de l'equip tècnic: l'operador de fotografia, el primer ajudant, els anglesos dels collons, l'especialista en trucatge per a l'efecte del bodegó final.

Tots cap a Jaen, que al Juliol hi falta gent! El rodolí no em féu cap gràcia, més aviat m'encomanà una nostalgia estranya, un sentiment de perill irracional, no hi volia baixar jo al sud. M'imaginava la calor -res comparat amb la realitat in situ- i ja començava a suar. Em perderia el Tour, merda, allà no hi hauria tele per cable, segur, o no la podria veure, encara més segur.

Amb pocs dies en vaig tenir prou per tirar endavant el projecte amb tot el fonamental lligat, per la qual cosa vaig poder dedicar-me al meu propi viatge, una setmana abans que l'equip, amb només un grup reduït, els importants. Entre ells el Ricard, el realitzador, un tipus d'allò més desagradable, arrogant i pre-potent, un notes, un alcohòlic, un paranoic, una joia vaja! Des que li aprovaren la idea i la forma de desenvolupar-la, no havia parat de donar-me la tabarra amb mil i un petits detalls que volia solucionats abans que cap altra cosa, cada tonteria que se li acudía passava a ser la meva nova prioritat. Tenia mal de cap crònic per culpa seva, portava tres anys comprovant-ho. Al matí, quan jo arribava, ja m'esperava amb més instruccions, amb canvis, amb retocs que no podien esperar. Em seguia pel passadís sense deixar-me respirar, obligant-me a fer veure que realment li feia cas. Però passava un dia, unes hores, i ja hi tornàvem a ser: més canvis, més dubtes, més moguda per tenir-ho tot controlat, a Jaen no podríem reaccionar si ens mancava res, repetia incansable.

Així estaven les coses quan m'avisaren del despatx del Carles amb urgència. Vaig deixar el que tenia entre mans i hi vaig córrer, ja que ell no em molestava mai per una fotesa. La meva intuició resultà certa: el rodatge s'avançava una setmana, i jo marxaria l'endemà per localitzar i estudiar els problemes sobre el terreny.

A la tarda vaig plegar abans d'hora per anar a fer les maletes i recollir les coses imprescindibles. No m'agradava gens precipitar-nos d'aquella manera, la feina feta quasi no servia, calia començar de bell nou. I amb menys temps i, si ho pensava una mica, amb cap ganes.
La primera bronca seriosa em va caure aviat, en arribar a l'aeroport i disposar-nos a facturar l'equipatge: el Carles m'havia dit que agafés bitllets de classe turista, que per a aquell curt trajecte ja estava bé, però en Ricard no hi estava d'acord, ell volia anar en primera o, almenys preferent. Aquestes contradiccions em portaven de bòlit, i per desgràcia eren el pa de cada dia: l'un estalviant i l'altre queixant-se de les condicions en què el feien treballar. En Carles fent-me retallar despeses d'amagat, sense que el Ricard ho sabés, i el Ricard ordenant-me desfer els plans i adequar-los als seus capricis, que per alguna cosa els calés eren seus.
Jo sempre estava al mig dels marrons per rebre totes les patacades, però no deia ni piu perquè em pagaven generosament. A més, amb el temps i les males experiències passades, havia aprés a fer-me el suec i esperar que es calmessin els ànims, ja que normalment després d'una conversació íntima una mica apartats del meu abast, tant el Ricard com en Carles es veien obligats a cedir en les seves exigències en favor de la produccions de les qual n'eren els màxims responsables.
Arribaven a un terme mig que els satisfeia i llavors m'endinyaven el seu mal resolt problema en forma d'una pitjor solució. Em passaven la pilota i jo pringava, i llavors em calia tota la mà esquerra, fins al colze, per oferir-los un desenllaç convincent i que ningú se sentís ofès ni menystingut.

La nit abans de marxar, quan vaig donar per llesta la maleta, em vaig quedar palplantat al mig de l'habitació, com estabornit per un cop sec en ple nas: aquesta vegada no me'n sortiria!
El dilluns, a l'hotel Comendador, de Jaen, després que ens donessin les habitacions i de sentir les queixes corresponents del Ricard, vaig desaparèixer de seguida per començar a treballar.
Havia de concertar cites amb diversos agricultors de la zona, perquè el primer era localitzar l'OLIVERA IDEAL, la que utilitzaríem per sobreposar a l'etiqueta de l'ampolla, en un fos que confondria l'arbre real amb la reproducció que conformava el logotip. Era el pricipal objectiu del spot, promocionar l'oli del sud d'Espanya a partir d'unes inconfusibles imatges, postals d'Andalusia muntades sobre un guió senzill. En aquell cas, l'efecte visual era molt més important que el contingut o missatge, que venia un oli natural i pur, el fruit d'anys de treball, la importància dels sistemes tradicionals en els diferents passos d'elaboració i, tot això, lligat estretament a la terra, a una província, Jaen, on no hi ha res més que oliveres i oli, milions d'arbres desperdigats per milers d'hectàrees uniformes i harmòniques, oliveres i més oliveres, res més que oliveres.

De seguida sorgí un problema greu: en aquest oceà d'oliveres, el meu jefe no en trobava cap ni una que li fes el pes i que s'adaptés a la genial idea que s'havia format en la seva privilegiada ment. No senyor, tres dies sencers caminant pels camps andalusos no havien estat suficients per trobar l'objecte de desig del realitzador, o sigui que vam seguir buscant, cada vegada en llocs de més difícil accés, amb més calor, apartats de qualsevol nucli de població, perduts en un mar hostil sense terra a la vista, només oliveres.
Per fi, el cinquè dia sorgí davant nostre com una aparició: un arbre centenari, preciós i solemne, amb el tronc arrugat talment com la pell de la cara del seu propietari i, el miracle: era calcat a l'olivera de l'etiqueta, absolutament idèntic, pràcticament no ens caldria trucar el resultat final.
El Ricard es posà la medalla immediatament: "en aquest feina hi ha realitzadors i gent de producció, un jerarquia perfectament establerta; i saps per què? Doncs per coses com aquestes d'avui, per la tossuderia de buscar i rebuscar a la recerca de l'ideal, per no acceptar les coses tal com vénen, pel fet de tenir una ambició desmesurada per aconseguir sempre el millor, per no escoltar els comptables amb les seves mesquineses. Per tot això, amic meu, tu ets qui ets i jo sóc qui sóc, i per això sempre seràs un pringat de merda".
No em vaig empipar perquè estava fent broma, satisfet de les seves ocurrències verbals, suant auotestima per cada un dels porus de la seva pell blanca, tova i permanentment suada.

Superat el primer entrebanc de consideració, era el moment d'aprofitar la relativa tranquil.litat per ocupar-me del serrells de l'operació agrupant les tasques d'alguna manera còmoda i pràctica. Vaig procurar-me dos ajudants locals, el que se'n diu ajudants de rodatge, gent de la zona on pensàvem rodar que coneixien les millors carreteres i restaurants, que gestionarien els permisos i que farien de xòfer i de nois per als encàrrecs, en permanent contacte amb mi a través dels walky-talkies els dies específics de rodatge.

El gruix de l'equip arribà sense massa novetat. Com sempre, però, el material arribà incomplet i calgué gestionar-ne la recuperació immediata perquè l'endemà ja començàvem amb la primera localització. O sigui que ja vaig perdre un ajudant durant unes hores.
Els tècnics i els currants pròpiament dits no mostraven gaire il.lusió pels tres dies següents. Era gent no cansada sinó esgotada, al límit de la seva capacitat de resistència, tot i estar acostumats a fer més hores que un rellotge. Faltava poc per a les vacances d'estiu, i aquell seria per a la majoria d'ells probablement el darrer rodatge fins al setembre. Per tant, per aquesta banda tampoc no tindria massa col.laboració.

Les dues primeres jornades, amb els plans més senzills, van anar bastant bé, malgrat que tothom es queixava de tot: de la brutal calor que ens desfeia les soles de les bambes, del menjar poc i dole
nt, dels vehicles per transportar l'equip i el material, vells i sense aire condicionat, del defectuós subministrament elèctric per als focus i els estris de maquilladors i perruquers. Els clients i el meu cap volien canviar immediatament d'hotel, l'actor principal tenia cagarrines i cada hora que passava s'anava posant més vermell, com correspon a tot bon anglès que passa massa hores exposat al sol tòrrid del sud. I jo m'ho menjava amb patates: me'ls escoltava i feia que sí, i quan se'n cansaven tornava a la feina, a preparar la següent localització, les següents hores, el sopar, l'horari de despertar de l'endemà, que variava segons el departament.
Pensava i somiava amb el moment, el feliç i desitjat moment en què el director diria allò de "s'ha acabat, nois, ben fet, gràcies a tots". Però per arribar a dijous sense cap daltabaix, em faltava encara superar la prova més difícil, el pla fix de l'arbre ideal, l'olivera triada pel director com a imatge real per al bodegó que tancava el spot. El fet més problemàtic del tema era que havíem de traslladar-la del seu lloc original a un punt llunyà d'uns vint quilòmetres. Primer, convèncer el pagès i fer-li entendre aquella maniobra surrealista. Òbviament, em caldria una grua. Segon, ficar-se dins aquell camp enorme de blat segat arran de terra, un espai indefinit però molt útil per a les nostres necessitats, i plantar l'olivera al bell mig de manera que l'arbre solitari i imponent sobresurtís del fons neutre groguenc. Tercer, quart, cinquè... dur-hi tot l'equip i el material, parlar amb els anglesos que s'encarregarien d'omplir la vall d'un fum especial que suraria en forma de boira misteriosa. Finalment, si aconseguia tot això, potser, nomès potser, podria tornar a casa aviat i sa i estalvi.

Però les coses, com sol passar en els rodatges de publicitat no van anar com jo havia planejat. No tot, si més no.

Aquell dia, que havia de ser l'últim a Jaen, vaig posar-me dur, i apel.lant a la dificultat del rodatge i a les presses que hi havia per plegar, recollir i fotre el camp, vaig citar-los a tots a les quatre del matí, sense distinció. No va haver-hi cap queixa, al contrari, se'm felicità per la decisió.
El dia abans, al capvespre, part dels de plató (els encarregats dels muntatges i dels invents diguem-ne mecànics) i jo mateix havíem estat tres hores cremant-nos els peus en el camp mentre cinc mossos del poble que havia contractat per hores cavaven un enorme forat i hi encastaven l'olivera. El resultat era espectacular i, per primera vegada en una setmana, un tímid somriure m'aparegué als llavis. Em sentia força orgullós de com estava superant els contratemps i, en especial, de com havia manegat el tracte amb el propietari, aquell iaio tossut que amb les seves exigències econòmiques m'havia obligat a recompondre les distintes partides assignades en el pressupost.
Sí, el vell m'havia guanyat perquè tenia clar que el meu jefe volia el seu arbre, només aquell, i per això havia jugat amb ventatja des de bon principi.
Després d'explicar-li que me la volia endur i de fer-li una primera i suculent oferta, em va mirar, va mirar al cel, mirà el vell arbre i tornà a girar-se cap a mi. Recolzat en el tractor, mentre jo suava i m'inquietava per la seva parsimònia a l'hora de contestar, afirmà:
-No señor, no es posible. Llevárselo de aquí ni hablar. Mis muertos se levantarían de su tumba y vendrían a por mi alma. Lo siento amigo, hay cosas que no se pueden hacer ni por todo el dinero del mundo.
Bé, por todo el dinero del mundo, així, en abstracte, potser no, però per un milió de pessetes allà sobre, trinco-trinco, podia emportar-me'l i fer-ne escuradents si em venia de gust.
Així doncs, vam arrencar l'olivera i la duguérem penjant -oscil.lava perillosament sobre la base de la grua- per la carretera nacional al llarg d'uns vint quilómetres. Encara recordo com reien en veure'ns passar!

***

A les sis del matí del dia "D" tot i tohom estava a punt per rodar. Els anglesos començaren a omplir el camp d'un fum espés que baixava llepant el terra fins embolcallar l'olivera. Semblava un somni, se'm posà la pell de gallina.
Llavors, de cop sobte, sense cap explicació, sense comunicar-me cap canvi de plans, vaig veure la furgoneta que baixava esperitada pel mig de la màgica visió. I darrere, a dues passes del vehicle i a tota velocitat, una llengua de foc perseguint-lo. Les flames, petites però contundents, es menjaven sense pietat tot el que trobaven. Vaig mirar l'olivera i vaig veure, al.lucinat, com feia "fus i fus", com un simple llumí, un instant i ja està, l'arbre no era més que un esquelet carbonitzat.
No vaig poder ni saber reaccionar. Per sort, el meu ajudant primer estava atent i trucà els bombers sense esperar que jo li ordenés. Per sort, també, el foc s'aturà per si sol en trobar-se la sèquia que separava el nostre camp llogat amb el del veí. Per sort, una veueta em recordà l'assegurança que havia contractat des de Barcelona.

Encara m'ho mirava, quan rere meu l'helicòpter s'enlairà amb només dos passatgers: el pilot i el director. Al cap d'un quart, només quinze miserables minuts, tornaven a ser amb nosaltres. Sense baixar de la cabina, el Ricard ens anuncià cridant per sobre el soroll del motors:
-Bé, ja està, Ja ho tenim. N'he aconseguit una amb el zoom que farà el fet. Anem. Gràcies a tots.

El director tenia pressa. L'endemà començava les seves irrenunciables vacances a la Molina amb la seva nova i jove amant.