minirelat

Sota la primera capa de fang que tregueren, va aparèixer una imatge sorprenent. Tot el món va emmudir de cop; jo no savia tampoc què fer, ni com trencar aquell silenci incòmode. Després de creure firmement en la seva inexistència, de convèncer'ls a tots… finalment ho tenia davant els meus ulls. Estava allà, semblava somriure'm. A saber quants milers d'anys tindria… la de gent que realment ho creia i que pagaria per a poder veure'l ni que fós per foto, i per arribar a tocar-lo estic segura que hi ha gent que fins i tot mataria.
Però ja haviem arribat massa lluny. Ja ens haviem insistit tots tant amb que no existia que no podíem permetre'ns mirar-lo. Així que finalment em vaig aixecar, li vaig arrebassar de les mans i vaig tornar a enterrar-lo al lloc. Em vaig deixar caure de genolls sobre el fang i vaig trencar en plors mentre tots seguien en silenci. Sentia com l'eco de la muntanya em tornava el plor. Aquella nit vam dormir molt poc i vam marxar-nos d'allà molt d'hora, sense comentar res del succeït. Mai no va parlar-se d'això.