MILLOR SENSE UNIFORME

MILLOR SENSE UNIFORME
(la Caixera del Super)

Tinc la sort de tenir -com aquell que diu a sota mateix de casa-, un establiment de queviures que forma part d’una cadena local de supermercats, en els quals, només de caixers hi ha personal femení, i totes responent al cànon de simpatia i cordialitat i alguna d’elles destacant-ne la seva peculiar bellesa. Fruit d’això, sense que cap del grup de les habituals se’n pugui adonar, faig que, quan s’escaigui, triï la caixa on hi ha alguna de les que a mi particularment em fan més patxoca, per un motiu o altre. És lògic. I seria hipòcrita no fer-ho a no ser que les cues siguin llargues i m’interessi en un cas concret, fer via i acabar prompte amb la compra, passant de bajanades.

El fet és què totes les caixeres les tinc ben presents i crec que també més o menys quasi bé totes em poden recordar com a client assidu, raó per la qual, quan circulo per la mateixa vorera i alguna està fent a l’exterior un petit recés per recordar i salivejar l’aroma de tabac, o per venir de prendre l’habitual cafetò de migdia, cap em nega la cordial salutació. Una de les avantatges, entre d’altres, de ser usuari del comerç de proximitat. El que no sol ser massa habitual, és creuar-me pel carrer i lluny de l’establiment en qüestió, amb alguna de les dependentes, vestides evidentment, sense l’uniforme que les caracteritza.

I heus aquí que un dia en concret, noto com quasi aücant el meu nom, em saluda una de les caixeres preferides (al menys pels meus ulls). I van ser els meus ulls precisament més que no pas els meus llavis, que van haver de fer el màxim d’esforç possible per no delatar la impressió que em va fer la manera de com anava vestida, gairebé impossible de reconèixer-la si no fos per la seva semblança facial. Duia uns shorts que recordaven més unes calcetes de roba texana que pròpiament un pantaló i lluïa un d’aquests escots, més que generosos, altrament anomenats "paraula d’honor", i que denotaven uns pits esplèndids, bellugadissos, ferms, (pròpis de la seva edat jovenívola -respecte a mi-, però no tant) i que fan trontollar al més insensible dels del gènere masculí.

La salutació es convertí, per part meva, en una invitació a fer un beure, per així de forma expressa poder continuar durant una bona estona a gaudir d’aquella visió pectoral que més tard o més aviat, em trauria del solc, però amb sentit positiu. Semblà no obstant, que no disposava aleshores de temps per a lleure. Ignoro quina és la seva situació familiar i social, però el fet és que, és una dona captivadora des de tots els punts de vista.

Aquell vespre vaig tornar-me’n a casa amb la imatge d’aquell escot retinguda al meu subconscient (ben conscient, diria jo) i a l’hora d’agitar-me, vaig rememorar-la convenientment, i prova d’això fou que a l’endemà vaig tenir proves fefaents en el meu cos i en la superfície tèxtil en què m’hi recolzava, d’haver tingut un somni i repòs ben satisfactori.

Que poc es deurà imaginar aquella caixera del súper en qüestió, que cada vegada que li efectuï el preceptiu pagament de la compra habitual, m’entri el record d’aquella trobada fortuïta i posterior somni que va ser capaç de generar-me una dual part espectacular del seu cos, i que tot i recordar-lo i intuir-lo mentre restava rodejat d’enciams i tomàquets, no vaig ser capaç d’imaginar-me que em pogués (fora del seu “hàbitat quotidià”) alegrar-me tant. No sé si dir-li algun dia que fou l’objecte d’inspiració del present relat. Segur que no em podrà fer descompte, però qui sap, si em compensaria en acceptar-me el beure frustrat de l’altre dia, això sí, evidentment, sense l’uniforme adient.