Mil i pico carrers em porten cap a tu

Un relat de: Naninant
Que no sé. A la fi els dies transcorren com si fossin atrets per una baixada, i encara que no sàpigues ni per on començar-los, acaben per passar igualment. Alguns fan igual que un munt de rieres que solen estar dormint sobre el llit. L’inici de la primavera les desperta quan torna a deixar-se anar cabal. És que…, saps?, si t’hi pares a pensar verdaderament és una passada. Vas pels carrers i a part que l’aire que respires sembla que el puguis mastegar, que està per fondre’t en una abraçada, enguany la neu de la muntanya, per exemple la del Canigó, visible des de molt de llocs, que és com si fos gairebé el nostre termòmetre i el primer a assegurar-nos que les albades sempre tornen, perquè si està glaçat notes l’aire fred i destapat s’obren centenars de flors als prats; va desfent-se a poc a poc, buscant la manera senzilla en els rierols arrossegant fulles i arrodonint còdols, quan passeges despreocupat entre una temperatura així d’agradable. És tan prominent que si et trobessis a l’Escala el podries distingir sobre la closca de la roca del Cargol. De Girona quan és ben blanc i amb el cel destapat, el pots reconèixer fàcilment i sembla que estigui més a prop. De la muralla, darrere la Catedral, com just passat el Pla de l’Estany. A Palau-sacosta després de l’anatomia de la ciutat que ressegueix les corbes dels cursos fluvials. Que aquí, a la pujada de la Creu, hi ha unes voreres que tenen uns arbres, no molt alts i amb l’escorça clara, que han fet unes flors petitetes i blanques. Ho sé per què sovint hi passo. És que les jornades de vent els pètals en ser força menuts volaven igual que si fossin els seus flocs. Feien el mateix efecte de quan neva que veus la precipitació però no s’escolta res. L’absència del soroll que associes directament a la pluja, les gotes picant sobre les fulles, als balcons, teulats, que fa vibrar les conduccions o que passa per la vora dels carrers i que els cotxes trepitgen; com que no hi és, el silenci et ressalta deixant en un moment l’ambient tan calmat, tan suau, sorprenent en mig de tota la nostra activitat. Doncs era igual. El Sol i el vent estirant la corda, la roba estesa, el groc de la mimosa, el calze, la llimona; mentre els pètals de neu planejaven sobre la llum de la tarda. I jo que anava cap a la piscina. Somiant-te una vegada més a la falda del Canigó.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: