Mil cafès

Dimecres passat varem quedar en un bar de la Rambla per prendre un cafè a les cinc de la tarda, hora laboral per a molts, hora d’aturat per a ell. Era un dia fred i assolellat. Feia dues setmanes que el meu amic havia perdut la feina i era la primera vegada que era a l’atur. M’explicava que a la seva empresa les coses anaven malament i havien acomiadat a 10 persones. Estimava el seu treball i la veritat és que es un gran professional. Estava enfonsat, no només perquè ingressaria menys diners a casa, sinó també per la possible depressió que podria patir. A curt termini, els diners no són importants tinc la paga de l’atur i la meva dona treballa, tanmateix l’any que ve no sé que passarà. Tot això m’ho contava trist, no ho tenia clar, no veia cap sortida. M’ho explicava també emprenyat: aquesta és la merda de societat on vivim, que culpa tinc jo d’aquest capitalisme agressiu, i que cony fan els polítics, que cony fan els que manen, em deia, però de seguida es callava, sabia que no existeixen clars culpables amb nom i cognoms. Si jo només arreglo cotxes, bé els canvio les peces. Jo l’escoltava, assentia i no sabia que dir-li.
Bé, potser li hagués dit que no es preocupés que si té problemes de diners, aquí em té. Que no importa, que les nostres famílies ja no sortiran a sopar fora, que ens quedarem a casa, que enyoro la seva escalivada i les seves patates al forn, que el que vull és discutir amb ell sobre tot i res. Que ja no anirem plegats a Finlàndia de vacances, que ens quedarem també a casa. Que no m’importa que tingui un cotxe vell que fa pena, que no m’importa, que no m’importa si és un penós improductiu. El que m’interessa és la seva producció humana. Potser li hagués dit que el treball és una gran mentida, que treballem per consumir i consumim per treballar, que som dins d’un cercle consumista del que mai no en sortirem. Li hagués dit que era la seva gran oportunitat per trobar altres sortides, altres treballs. O millor li hagués dit que visqués la vida amb els seus fills, o molt millor que visqués cada un dels minuts que té, que matini i cuini per a tothom, que faci totes aquelles coses que no havia pogut fer mai per culpa de la seva feina. Tanmateix, no li vaig dir res de tot això, m’ho vaig reservar per a altres cafès, així que simplement el vaig mirar, vaig somriure i li vaig dir:
-Mira nen, amb tu mil cafès.
-Gràcies, però aquest el pagues tu, que jo me’n vaig a recollir a la Paula que avui té piscina.
Va ser aleshores quan vaig veure l’esperança a la seva mirada i no sé perquè vaig recordar quan érem joves i volíem canviar el món.