Mil bocins

Va matxucar la foto amb totes les forces, grunyint de ràbia.
Havia recordat aquell moment amb dolçor, era un record molt proper tot i la distància de centenars de dies. Semblava que encara notés les mans que l'apretaven amb una subtil fermesa per les espatlles, apropant el pit farcit de cor latent, alhora que els llavis petits i tendres la besaven amb tota calidesa.
El record d'aquell bes nadalenc la conduïa a la nostàlgia en les nits de tempestes elèctriques. Tancava els ulls i sentia la fermesa de les seves petites mans. Les enyorava.
Però havia trobat el paquet amb les fotos del Nadal anterior, les havia guardat al primer calaix que va trobar, eren els dies de ruptura, de passar el teló i començar una reflexió interior sobre el jo i el nos.
Havia obert el paquet dels revelats i va mirar en deteniment aquelles imatges copsades: els regals, l'arbre de plàstic adornat amb boles llampants i llums de colors, el tió amb barretina i pipa de fumar, els nens dels altri els pares del Sr.Furkulitza. Somriure i felicitat, avantsala de la foscor de la passada primavera i de la disbauxa d'estiu.
Mirava la imatge i no s'ho creia, el Sr.Furkulitza l'estava besant i ella cloïa els ulls amb fruïció, gaudint d'aquell tacte sentimental tant escàs en aquelles setmanes. Però el Sr.Furkulitza tenia els ulls oberts i mirava còmicament al sostre. La tendresa que ella recordava era una "pose" de fotografia d'estil còmic! Era una gracieta superficial.
El bell record en mil bocins... com en mil bocins va esdevenir la foto, enmig d'uns renecs irats innarrables per l'autor.
Al mateix temps, el Sr.Furkulitza quedava trinxat en mil bocins després d'haver decidit comprar un magnífic ram de roses, després de sentir un impuls de demanar perdó sense saber ben bé perquè, va ser mirar el sostre de l'habitació i sentir-se molt culpable. Una culpabilitat multiplicada pels mil bocins.