"Mi agüita amarilla" (Cançó dels toreros muertos)

Un relat de: tapisser
Em torna a venir de gust viatjar en tren, i ara que estic en una posició legal que m'ho permet, ho penso fer. Des d'aquesta estació de plaça Catalunya es poden visitar mantes poblacions.
Qui sap on paren aquells temps on fer un viatge fins...a Ripoll, anem a suposar, era cosa de dues hores, avui dia, vingui el vent d'on vingui, en només dues hores, ja ets a l'estació de la capital Ripollesa.
Quines coses fa el progrés!
Això sí, en un tren elèctric, res d'aquelles velles màquines de vapor de les que n'anunciava l'arribada un núvol dens d'un color gris plom.
Un cop agafat el bitllet a la taquilla -mai a les màquines- com tot bon viatger que se les doni, em van venir unes potents ganes de fer un pipí.
La cosa va començar amb un lleuger pessigolleig al clatell que va anar baixant fins que es va adonar que la bufeta l'havia entès perfectament i seguir baixant fóra bo per conèixer mon però segurament no complauria prou el meu aparell urinari.
L'estació on jo em trobava, era gestionada per una segona empresa que no volia tenir res a veure amb la que transportava els viatgers amunt i avall, així, en el cas d'accidents, es podia rentar les mans com ja en el seu dia va fer aquell històric prohom (Pilatos crec que es deia).

Com anava força bé de temps em vaig acostar a la barra d'una cafeteria (ara gairebé no hi ha bars, tot són cafeteries) amb intenció de fer un cafè, però amb la idea que em deixessin anar a l'urinari que, com crec diu la normativa, és preceptiu i obligatori.
Ho vaig demanar i quan va semblar que el llustre d'aquell got que estava assecant perdia protagonisme enfront de les meves paraules, vaig aconseguir l'atenció d'una de les noies.
La cambrera, una jove amb més voluntat que ofici em va dir, amb una resposta que em va semblar inculcada pels amos del local:
-No en tenim de serveis; segons la normativa vostè entra en un cafè a prendre alguna cosa i no a deixar res i no crec que tingui la intenció d'endur-se el seu propi pipi, car no el veig carregar cap potet dels que segons l'ordenança municipal, en el seu article dos mil dotze, diu que són obligatoris per a transportar aquest tipus de líquids orgànics.
De totes maneres pregunti al cap d'estació que està en la seva oficina d'atenció al client i es deleix per atendre als usuaris.
Vaig pagar el cafè i, amb la cara de pallús que m'havia quedat en sentir la resposta de la cambrera, em vaig dirigir a l'oficina esmentada.
Una catifa vermella n'indicava la ruta, com el caminet que pinta la canalla davant d'una casa.
La temperatura de l'interior era tres o quatre graus inferior a la de l'exterior. Es respirava un ambient agradable lliure de les olors i del fum de les andanes.
- En què el puc servir?
En què el puc ajudar des del meu humil càrrec de Cap d'estació?
Em va allargar una mà tova, greixosa, amb la consistència d'un llobarro i em va fer seure en una butaca molt còmoda encarada amb la seva, tot i que juraria que la d'ell era força més alta.
Li vaig dir:
-Anem al tema: tinc, pipí, molt de pipí, cada cop més. He demanat a la cafeteria si podia fer ús dels seus lavabos però m'han dit que no en tenien (m'ho han explicat molt bé)
N'hi ha cap a l'estació?

El director va posar la cara de les respostes més eloqüents del seu catàleg de respostes i em va dir:
- A l'estació estem d'obres en el que han de ser els lavabos més moderns de la xarxa ferroviària mundial. Ara, per santa Úrsula farà set anys, vàrem començar la reforma, un problema en el subministrament de les aixetes, que vénen d'Alemanya, fa que no haguem pogut inaugurar encara.
Pròximament ho farem i, mitjançant un SMS personalitzat li comunicarem perquè vostè com a client de la casa hi sigui present.
De mentre, ha de sortir al carrer i demanar si li deixen fer-ne ús en algun bar.
Una mica emprenyat, vaig carregar la meva borsa i, estrenyent les cames vaig sortir al carrer.
Duia una borsa de mà per tossuderia meva. De cap manera volia portar un "troler" que em fes semblar un "guiri" qualsevol.
La primera cafeteria on em vaig adreçar, em va fer fora abans que pogués entrar. Ho va fer un rètol on es podia llegir:
LAVABO EXCLUSIU, PER ELS NOSTRES CLIENTS.
Davant del dubte de si el meu orinar era o no exclusiu vaig decidir provar en un altre. Serà per cafeteries a Barcelona!, a més a més m'estava pixant i no podia perdre temps anotant-me en el seu llistat de clients.
El rètol en qüestió presidia l'entrada de la segona cafeteria, la tercera, la quarta i així fins que em vaig allunyar vint-i-dos quilòmetres de l'estació.
En una població de la rodalia de Barcelona, la meva necessitat física va veure un filet d'esperança en un local molt ben arreglat i molt "bufó" que es deia "Paco's", però tampoc hi vaig poder entrar perquè tot estava escrit en idioma Anglès i jo no en tenia cap coneixement; això si; un gran respecte per a la seva literatura.
Quan em vaig voler adonar era lluny del meu punt de partida.
No podia més.
Vaig acostar-me a un arbre i vaig deixar anar tot el que havia retingut hores i hores.
Sé que al "fabricant d'ombra" no li feia el millor regal que havia rebut a la seva vida, però us juro que no podia més.
De darrere d'una acàcia gegant, en el mateix passeig on em trobava, va sortir un Guàrdia municipal, no em va servir cap excusa per fer-li entendre el meu viacrucis des de l'estació.
Em va renyar. Molt. I em va multar. Massa.
Crec que s'ho va repensar i em va posar les manilles, enduent-se'm quinze quilòmetres més en direcció contraria a Barcelona, cap a la comissaria.
Es veu que això de fer pipi en un arbre és un delicte molt greu. L'oficial de policia havia de parlar amb el jutge per si m'havien de fer un judici "exprés"
Ja veieu quina ironia! Com un tren exprés.
A la mitja hora ja era al carrer, un metge forense va certificar que en tenia una necessitat i una bufeta plenes a rebentar i això va suavitzar la meva condemna però va fer pujar en moltes unitats d'euro la multa amb la que m'havia obsequiat el municipal.

A poc a poc em vaig allunyar de la meva estació d'origen fins a tocar gairebé amb els dits la població que volia visitar.
Treure la conclusió que el tren ja no em servia com a mitjà de transport em va ser fàcil, entendre que havia fet una de les miccions més cares de la història va ser una mica més difícil d'assimilar per a mi que, com sabeu els que em coneixeu, tinc alguna dificultat en imaginar coses.

Com un heroi modern, vaig estar rebut a la meva estació d'arribada per a la televisió local del municipi on havia entrat, per fi, el tren. Preguntat per a la netedat i rapidesa del viatge vaig contestar (per por de decebre al públic en general) qualificant el viatge com un dels més ràpids nets i còmodes de l'univers europeu ferroviari.
Ningú els diria que vaig fer el viatge caminant i bona part en automòbil.
Oi que ningú no els hi dirà mai?

Comentaris

  • Continuo...[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 10-07-2017 | Valoració: 10

    Totes les coses relacionades amb les funcions fisiològiques fan riure molt perquè tots ens hem trobat en situacions compromeses. Però a més a més, tu hi afegeixes tots els ingredients per a ressaltar l'absurd de la situació del pobre viatger. A l'estació fa mesos que no hi ha lavabo, les instal·lacions de les cafeteries són només per a clients i totes les coses que t'empatolles per a fer més surrealista el relat.

    Molt bo, tapisser. Vaig a per un altre.

  • Ostres noi![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 08-07-2017 | Valoració: 10

    Quin relat més bo! He rigut a "mandíbula batiente" imaginant el calvari del pobre viatger que s'està pixant viu. I és que no et deixes detall ... M'han cridat per dinar. Continuaré un altre dia!

  • "Misión Imposible" [Ofensiu]
    freya | 16-06-2017 | Valoració: 10

    Una missió impossible ès resoltre el tema del teu relat (fer pipí) a la estació de Placa Catalunya. Amb molta menys creativitat, penso que a molts en ha passat de trobar-nos apurats, però tu ho soluciones -o ho intentes- en un estil digne del mateix Mr.Bean . Divertidissim i ben narrat, molt bé!!!

  • Imaginar[Ofensiu]
    SrGarcia | 15-06-2017

    No sembla que tinguis dificultat en imaginar coses. Divertit relat.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: