M'he proposat fermament

Tens tota la raó. Ens ho hauriem de proposar tots. Un somriure arrenca un altre somriure, per molt trist que estiguis, per molt que et sentis deprimit...
Hem de repartir somriures!!
:) aqui en va un d'artificial!

o, simplement somriure, quan ens aclaparen sentiments negatius però està bé, al menys,esforçar-se per a aconseguir-ho.
Espero que la teva gola estigui totalment recuperada.
Una abraçada.
Nonna_Carme

es el que ens hem de proposar tots, és una bona cosa la que et proposes; somriure, quelcom que molts hem oblidat tot caminant pel camí feixuc que ens ha donat la vida.
Sens dubte que somriure, o riure a ple pulmó és una bona teràpia.

J. Lluís

si serà cert que bona part del que som té a veure amb el que sentim, però en tot cas amb el que quasi bé tots estarem d'acord és que l'actitud positiva, les i.lusions i el somriure són medecines que no pot fer cap laboratori. Amb els nostres pròpòsits, com ara els teus, podem canviar moltes coses i millorar-ne d'altres.
Una abraçada

Encara que difícil d'aconseguir pel que indiques de "tot el dia". A part de catalogar-te com un "ximplet" o un boig com dius, tots tenim els nostres moments, pujades i baixades d'humor, dies bons i menys bons. Però només la intenció de fer-ho ja denota un caràcter positiu. I si a més es generalitzes ja seria fantàstic. Però el puntet d'amargor és intrínsec a la espècie humana i sembla que el posat seriós sigui el "normal".
I una reflexió: per què no naixem rient en lloc de plorant, recollones?
Ojalà coincidim un dia pel carrer i ens puguem identificar pel somriure.

Salut

la idea i com ho dius. És cert que l'alegria és contagiosa, per això cerquem la companyia dels més alegres. També si et proposes dibuixar un somriure aquest somriure et donarà alegria. Aquest efecte de feed-back sembla que és cert. Quan et trobes bé rius i si rius et trobes millor. Si rius perquè si, això farà que et trobis també bé, no sé si m'explico, però m'ha fet gràcia que en el teu poema hagis volgut expressar això, o al menys jo ho he interpretat així.
Destaco aquests versos, molt bonics,

I pensar que ets a la vora d'un mar solitari de plata,
o reposant sota un faig vell i savi, a la tardor daurada,
o en el somriure d'un infant que no sap encara mentir,
o assegut en la soledat d'un cim nevat, quan el sol,
color de sang, ens deixa.

Un plaer llegir el teu poema, una abraçada,

Xantalam

PS Si no et sap greu, fixa't en els accents que falten a bé, món i desgràcia, per si et pot ser d'ajuda per un pròxim relat o poema. Jo també en faig de faltes...

És tan cert... que n´és de difícil topar-se amb un somriure quan es passeja pel carrer...
Les persones van d'aquí cap allà sempre amb cares que em produeixen una sensació a mig camí entre por i llàstima.

Tant de bo tots ens carregàssim d'il·lusió i sortissim somrients allà fora, a saludar el món que ens està esperant.

Enhorabona!

Et seguiré llegint.

Un petó!

m'he proposat fermament llegir tots els escrits que pugui de tu, ja que em facines.

L'enhorabona per aquesta explosió de bones intencions.

Una forta abraçada, i mil i un somriures.

Totalment d'acord. Jo ho practico. Donar, Oferir, una cara somrient o rient a la gent. Funciona i contagia. Relat molt engrescador.

Algun cop m'he preguntat què hi ha darrera d'aquestes cares tristes que tu descrius. Cares anònimes, potser a priori sense cap sentit, però en el fons sé del cert que amaguen somnis, ilusions i sentiments de tot tipus.
Perquè són com jo... ho sé, rere els seus rostres muts, hi ha tant o més del que jo tinc dins meu.

Cada dia quan torno a casa, al sortir del metro sempre em trobo una noia asseguda en un banc fumant-se un cigarret, sovint amb jersei negre i uns texans. Ja fa uns mesos que la veig 5 dies a la setmana a la mateixa hora, i ella potser ni se n'ha adonat que jo cada dia en sortir de la boca del metro dirigeixo la mirada al banc on seu, per a trobar-la allà asseguda jersei negre, pantalons texans i un cigarret, algun cop he pensat de parlar-li, en coneixer-la... però segurament em pendrà per boja...

és cert que es respira tristor en els rostres anònims, la inexpressivitat que desprenen no és gens acollidora, i estic segura que de creuar-me amb tu i el teu somriure pel carrer, faria que jo pensés en que tens somnis, ilusions, en que ets feliç, i inevitablement se'm dibuixaria un somriure a mi també.

Amb el teu permís, imprimiré el teu escrit i el posaré a la paret del meu dormitori. El penso llegir cada matí abans de sortir de casa.

Un petó!!

Pensar en positiu t'ajuda a escapar de l'espiral dolorosa que no s'acaba mai. Cal trencar amb tan dolor, amb tanta misèria humana.
Recórrer a cadascuna de les petites i grans belleses que t'ofereix la natura és el millor que es pot fer. A mi em va bé, quan les coses no em van bé.
Fa un temps vaig escriure "Quina teràpia" que segueix una mica la línia del teu poema: cal somriure a la vida, malgrat les patacades que et dona. Si es fa aquest primer pas i l'hi afegeixes un toc d'humor crec que es desdramatitzen les coses d'una forma sorprenent.
M'ha agradat, Avet_blau la teva filosofia de la vida.
Escrita amb gran sinceritat i amb les paraules ben triades:senzilles i properes al lector.
Una abraçada.
Mercè