M'han pres el lloc.

Un relat de: Anjo Laví

-Calleu, que ja arriba!
-Salut companys... Montserrat, on són aquells caramels que guardes pel amics? Ei Francesc, t'he explicat alguna vegada allò que em va passar amb una...

En Jordi era així, tenia necessitat d'omplir...
-D'omplir què? -em preguntareu-. El què, no té importància, d'omplir-ho tot i punt.
Tant se val que s'afegís a una conversa encetada, que es parlés d'un tema desconegut per a ell, o que senzillament tractés d'un afer privat. En Jordi hi havia de posar cullerada, no hi podia fer més.

-Maties, oi que demà baixes a Barcelona?
-Ja està, ja l'he cagat! Sí Jordi, acompanyo a la meva dona i a la meva sogra al metge...
-Tranquil Maties, per mi no pateixis que no em fa res que vinguin...

Ho veieu què vull dir ? un altre hauria dit:
-Caram Maties, no sabia que tenies la sogra malalta...
o també:
-Sí que em sap greu, me'n faig el càrrec...
Però no, en Jordi només podia dir:
-Tranquil Maties, per mi no pateixis que no em fa res que vinguin...

I ja tenies el dia organitzat: sortida a Barcelona amb la dona, la sogra i en Jordi.

Això volia dir:
Recull-lo, perquè en Jordi no es pot llevar mitja hora més d'hora i esperar-nos a l'entrada del garatge. Ni s'adona que viu a l'altra punta, en direcció oposada.
Escolta un monòleg sobre l'art de dissecar els éssers morts, donant-los aparença de vius, altrament conegut com a taxidèrmia. El tema naturalment l'imposava ell, i variava segons li anés la rauxa perquè, en això, en Jordi funcionava a batzegades.
Paga-li l'esmorzar. A ell no se li acudiria mai convidar-te, potser es pensa que m'ofendria!
Acompanya'l a fer els seus negocis, perquè en Jordi no pot anar amb metro, ni agafar l'autobús. Tant se val la marrada que els altres haguem de fer.
-Si total, -com diu ell-, quan arribes a cal metge sempre et fan esperar, i així... encara us distraieu.
I deixa'l a la porta de casa seva, perquè en Jordi no pot tornar sol.

Vaja que en Jordi és un totxo de collons: feixuc, pesat, difícil, fatigós, depriment, molest, inoportú, desagradable, penós i impertinent...

Però que hi farem... no és per això que en Jordi rep el meu menyspreu. Allò que em corseca per dins és que m'hagi pres el lloc. Abans, el plepa era jo però, des ell que va arribar què soc? només el mediocre.

Comentaris

  • No hi has un...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-02-2007

    ...sense dos, ni dos sense tres.
    Enhorabona pel guany! D'això se'n diu "arribar i pouar", al meu País!
    (Ara, a cau d'orella, no és cap disbarat el meu primer comentari al teu primer relat a RC! "Ensume" nous valors!)
    Salut i rebolica, xicon!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: